Les Coses Grosses. Els quatre genets.

"El món són formes i la vida és rodona. El cercle és la definició perfecte de la vida. Es situa en graus diferents però sempre està girant entorn el mateix. La vida és cíclica, no té principi, ni fi, no té rectes, no té angles. L'home occidental sempre ha buscat la seva quadratura quan en realitat no existeix. Inscrivint una creu al cercle obtindrem quatre punts que divideixen una circumferència. Equidisten entre ells i respecte a el centre Divideixen el seu perímetre de la circumferència i l'àrea del cercle en quatre parts iguals. Són els noranta. Cent vuitanta, dos-cents setanta i tres-cents seixanta graus. Amb els punts cardinals l'home es va situar en l'espai i el temps, amb aquestes quatre coordenades, l'home divideix, sintetitza la vida. Encara que siguin infinits els punts qualsevols que dibuixen la circumferència, els quatre s'erigeixen com els seus representants, i entre les quatre es reparteixen la totalitat"
(Simon Würfel)

L'Art, el Vici, el Sexe i l'Amor, vet aquí les coses grosses que dividien l'univers würfelia com argumentava a "La religió de l'esbarjo".
Englobaven totes aquelles coses als que es submergia la ment durant el temps d'oci o esbarjo. Refugis en escapar dels tòtems en què es regia la societat industrialitzada. Temps, producció, despeses i guanys, quatre antagonistes que dictaven el món contrari, el del treball i l'organització laboral.
Simon Würfel repartia els seus discursos explicant per separat els quatre conceptes i el que entenia per cada un d'ells. Es referia a ells com a conceptes o estats de la ment, així, quan es referia a "vici" per exemple no es referia tan sols a drogues sinó també al menjar, el beure i "qualsevol cosa que s'ingerís".
Les referències al nombre quatre eren constants.
Cadascuna de les quatre coses tenia les seves connotacions i per acabar-ho de bastir poèticament, tenien associats un color, un element natural i una estació de l'any, detalls que es mostren subtilment al Conte del rellotger com quan Würfel es refereix a l'estat en què queda la casa de l'homenet el primer dia escalfat, el segon dia bruta de terra, el tercer dia molla, i el quart amb l'aire carregat. A la representació Simon Würfel va voler transportar físicament els elements a l'escenari, cosa que va fer en les primeres actuacions però va desistir davant les queixes dels propietaris en veure l'estat com quedava la sala un cop acabades.
La presència del nombre quatre als jocs d'atzar, les seves figures i els seus taulells, van servir d'inspiració i base per dissenyar l'univers estètic i gràfic de "Les coses grosses". La mateixa "Roulette" no era més que un taulell de joc dividit en quatre colors, i les coses grosses s'identificaven amb els quatre pals o figures d'una baralla de cartes francesa. El cor, evidentment era amor, la pica el vici, el diamant el sexe i el trèvol l'art.

Amor.
Figura: El cor.
Color: El vermell.
Sentit: L'Oïda.
Element: Foc.
Estació: La tardor.
Conceptes afins: Família, Amistat, Fraternitat, Estimació.

Art.
Figura: El trèvol.
Color: El blau.
Sentit: La vista.
Element: Terra.
Estació: Primavera.
Conceptes afins: Creativitat. Música. Belles Arts. Literatura. Cinema. Espectacle. Esport.

Sexe.
Figura: El diamant.
Color: El groc.
Sentit: El tacte.
Element: Aigua.
Estació: Estiu.
Conceptes afins: Erotisme, plaer, Sensualitat.

Vici.
Figura: La pica.
Color: El verd.
Sentit: Gust / olfacte.
Element: Aire.
Estació: Hivern.
Conceptes afins: Gastronomia. Menjar i beure. Drogues i medicaments.

Andromedia (50)

(HD:Users:Desktop:System:Andromedia: Andromed/51)

Vaig visitar Can Xalaux per última vegada el mes de novembre. Hi havia un silenci sepulcral. Em vaig dedicar a passejar-me per les caixes, passant revista no sé ben bé a què. Gairebé sense adonar-me havia acabat de pintar-les totes.
Vaig pujar amb prudència els esglaons de marbre humits i gastats que menaven a les plantes superiors. Vaig entrar al segon pis passant pel despatx dels Xalaux. Encara conservava prou bé part de les rajoles hidràuliques i alguns mobles antics tot i que fets malbé. Vaig acostar-me als grans finestrals esquerdats per mirar l'entorn exterior. Allà al fons, algú entrava al recinte. Vaig entrar al muntacàrregues i el vaig accionar cap a nivells superiors, en prémer el botó, em vaig enrampar. Vaig sortir en una mena de balconada que sobresortia sobre un abisme interior. Just davant, sospesa de la bancada estructural, hi penjava un ganxo gegantí.

Quan vaig mirar a baix vaig tenir una forta impressió. Crec que després de molts mesos em vaig adonar per primer cop on estava. Sota meu tenia un precipici. No hi havia primera planta ni segona, no hi havia terra. Algunes galeries recorrien el perímetre, arran de paret, com en un teatre però la fabrica era completament oberta i diàfana.

Imagineu-vos un tren estavellat al fons d'un penya-segat. Una amalgama de caixes immenses unes sobre les altres. Una muntanya de fusta i metall plena d'obertures. Hi havia per arreu fragments de les meves grafies barrejades unes amb les altres com un gran cal·ligrama. D'aquesta manera, s'havien invertit termes i en alguns casos frases. A les caixes del cim per exemple, reconeixia sanefes pintades mesos enrere al nivell de sòl, i que l'Andromed havia pujat fins allà.... Canviant d'ordre les caixes, havia canviat l'ordre del què escrivia i des de la meva posició apareixia un missatge revelador.
Em vaig quedar meditatiu, reflexionant-ho tot. Estava segura que ell ja no hi era. L'Andromed havia marxat per sempre. Tal com havia imaginat, era impossible que el Julià ni ningú el coneixes mai doncs Andromed sempre vivia amagat, i com l'home aranya, tenia la facultat de desaparèixer just abans que el trobessin. Tenia la certesa que tot havia acabat. No hi havia feina, no quedava res i potser ara començava tot. Vaig baixar de nou i em vaig quedar mirant una estona una de les meves escriptures. Feia tres metres d'alt però en lloc de separar-me me la vaig començar a mirar de prop, cada vegada de més de prop. Els meus ulls es van anar enfocant progressivament fins a fixar-se just en el límit de la pintura, la divisió exacta dels colors, i quan ho havien fet em vaig quedar paralitzada. El contorn del meu traç descendia amb zig-zag com una escaleta mil·limètrica completament regular. El que a certa distància semblaven grans corbes tan sols eren centenars de milions d'angles completament rectes. Com en un reflex d'espant vaig desenfocar la mirada, separar el cap.
Sense el temps per assimilar-ho, vaig sentir el so d'un camió fora de la fàbrica, veus d'homes cada vegada més nítides, i poc després el soroll esgarrifós d'una serra elèctrica que contactava amb metall. D'un punt baix de la gran persiana del fons, van començar a sortir guspires incandescents que s'estavellaven a terra. Algú la foradava per poder entrar. Jo també calia que marxés amb celeritat. Per no creuar-me amb els intrusos, vaig sortir pels conductes del darrere, àgil i sense aturar-me, i en deu minuts i sense saber com ja em trobava esbufegant a la parada de l'autobús. Hi havia arribat d'esma, sense pensar, com un autòmat.