Andromedia (4)

(HD:Users:Desktop)
La colla utilitzàvem l'expressió "creuar la diagonal" com una consigna, quan ens referíem a les nostres activitats canalles. Significava escapar al que anomenàvem barris baixos, propis de ciutats portuàries com la nostra. A ciutat vella s'hi veia de tot, es barrejaven procedències i classes socials. Primer va ser a les primeres discoteques que aleshores obrien, i a mida que coneixíem la zona anàvem cada cop més sovint a beure, a visitar locals eròtics o comprar haixix a un bar on hi havia billar i que ens fumaven estirats a la Ciutadella o a la platja.
Més enllà, direcció nord, no hi anàvem mai. Barcelona, l'Eixample, el nostre petit món acabava al final de la gran avinguda que el travessava. Allí, els carrers es tornaven cada cop més amples i els comerços es convertien en locals, tallers i magatzems.
Des del tren de la costa veiem, cases baixes, també carros amb burros, horts i zones selvàtiques. Un curiós reducte rural que s'havia convertit en un jardí de mals endreços on encara portaven les despulles de la ciutat, la indústria, les maquines sorolloses, la contaminació i les cases lletges dels repudiats. Mica en mica es convertiria en un univers decadent abocat a la desaparició, on tot envellia més depresa, molt allunyat del confort en el que vivíem. Un amic que hi havia anat per alguns encàrrecs deia que sempre s'hi perdia, que era enredat, que hi havia barraques i en cap de setmana millor no anar-hi. Des de el vagó veia cases grises entre les fàbriques, i un gasòmetre gegantí davant la mar. Al rètol de l'estació posava "Pueblo nuevo", i la paradoxa em feia gràcia.

Els Referents

16. Oci digital.
L'altre dia deien al facebook que havia mort Steve Jobs i tots el vam començar a canonitzar. És una evidència que ell i els de la seva lleva han contribuït a canviar el món, i jo ho he vist en directe. Quan vaig néixer a casa hi havia una tele de fusibles en blanc i negre, un tocadiscs i una enregistradora de so.
Als setanta la nostra única noció de tecnologia era la de les pel·lícules de naus espacials: panells plens de llumetes i botons. Un món destinat a una elit de científics. Els botons amb llum pertanyien a les maquines, i els infants tan sols podíem prémer alguna tecla mecànica. Els primers foren els del Simon, una joguina molt psicodèlica en que llums de colors emetien sons futuristes.
He repassat altres moments de la infància en que descobria alguns d'aquests aparells postmoderns. Són moments associats als amics i les activitats extraescolars, doncs la tecnologia, aleshores, no casava amb la pedagogia.
Als jardins de Montjuïc hi havia una caixes grosses amb un visor per mirar l'interior. Ara ric de la ansietat amb la que fèiem cua per inserir un duro i poder veure durant deu segons una postal folklòrica. Una simple transparència amb una llum darrera.
Ja des de l'aparició d'un llamp, sempre hem mirat allà on hi ha una llum en moviment. Les tribus es reunien al costat d'un foc com ara ho fem davant una pantalla. Els meus amics i jo encara érem com animalons buscant aquests petits focus lluminosos que s'apagaven i s'encenien com les bombetes de la fira.
Un dia important el que l'avançat de la classe, que feia temps ja tenia la tele en color, va explicar-nos que a casa tenien un aparell que et permetia agafar una peli "de les de veritat" i veure-la quan i tantes vegades com volguessis. Encara més que això, també et permetia aturar la imatge i rebobinar-la com en el Cine-exin. Fabulós.
Quan vam tenir suficient alçada ens miràvem les maquines del bars amb aquells mítics jocs de "marcianitus" tant sintètics. Intuíem que la pantalla era feta de quadrets que s'encenien i apagaven fent sensació de moviment.
Un dia algú va portar a l'escola una especie de binocles robusts amb quatre botons, que al posar-tels als ulls també podies jugar a marcianitus, tantes vegades com durés la pila. Després hi havies els jocs d'Atari, Commodore i els de l'estil, en que podies escollir el joc, però havia de ser a casa. El primer boom dels videojocs va arribar amb les consoles portàtils de Nintendo, que eren petites i molt elegants, amb els seus botons rodons de goma. Tot i també tenir pocs colors, tenien uns gràfics molt més acurats i els moviments eren més fins. Recordo aquells sons tan nítids que acompanyaven el moviment.
Avui els jocs són completament interactius i gairebé semblen pel·lícules. Em segueix agradant molts mirar-los encara que no jugui.
He deixat per l'ultim el dia que vaig anar a casa un bon amic i vam encendre l'Apple del seu pare, el meu primer contacte amb una maquina de veritat. Com les del futur. Mitjançant un ratolí quadrat podies dibuixar formes geomètriques i omplir-les amb qualsevol dels colors d'una paleta. Podies canviar-les de posició, duplicar-les i tornar a canviar el color. El millor és que et permetia fer passos enrere. D'aquesta manera et podies corregir una vegada i un altre, per equivocar-te de nou. Tantes vegades com volguessis.

Ex-libris (10)

Detalls

Al museu d'Orsay, hi ha una maqueta del palau de la òpera de Paris. M'hi passo una bona estona mirant-la però és temps insuficient. Això del modelisme i les reproduccions a petita escala m'impressiona molt.
Sóc conscient que avui ja hi ha tecnologia capaç de retallar materials amb la precisió d'un programa vectorial, però conservo encara aquella imatge romàntica del home amb pols de cirurgià abocat a una taula.
Hi ha grans homes que fa grans coses, i tothom les veu. (urbanistes, arquitectes, enginyers...) i després hi ha els homes que fan coses petites i gairebé ningú els coneix. Aquest és el meu homenatge als miniaturistes.
Són com científics, rellotgers o aquells escrivents medievals, que passen hores en la solitud d'una estància, creant la vida a través de grans lupes de peu. Alguns treballen a casa seva i s'han instal·lat un fals sostre de fusta que baixen amb una manovella ben greixada, es tracta de gent bàsicament tècnica.
Viuen envoltats de coses petites. Tenen estoigs i capses amb infinitat de eines especifiques semblants a les dels dentistes, també pinzells molt fins. Tenen calaixos plens de merdetes i vísceres elèctriques, doncs qualsevol objecte insignificant pot ser útil. El petit món del miniaturista no té altra inversió que la del temps, la tranquil·litat, i la paciència.
Hi ha els que fan projectes d'arquitectura, sovint professionals. També els que construeixen avions, vaixells i autos que fins i tot avancen amb petits motors. Hi ha els dels trens elèctrics que mengen apart i s'obsessionen a convertir el pis en una xarxa de transport gairebé puntual.
A mi el que més m'agrada són els anomenats diorames, escenes concretes, sovint amb edificis o vehicles, i on les figures humanes tenen una paper important. Aquí inclouríem els pessebres, però diria que més tradicionals encara, són els diorames de temàtica militar, petits decorats per els soldadets, que dit de passada són una dels més clàssics objectes de col·leccionisme i inspirador de molta de la joguineria que coneixem.
Vaig interessar-m'hi a partir de una revista de miniatures que em van comprar a Sant Antoni. Hi sortien fortins, assentaments militars i avions en reparació. A les pagines posteriors explicaven com s'havien fet.
Allí és detallaven amb dibuixets les diferents tècniques per construir façanes urbanes, textures o elements naturals, i també la manera de modificar les figures amb pastes de plàstic, vestint-les o canviant la posició d'un braç.
Jo encara segueixo inclinat, observant admirat aquest art des de diferents angles. Quina feinada! No en penso fer cap de maqueta. Almenys ara, que estic bé, i encara em vull fer veure. Potser si arribo a jubilar-me. Sincerament, penso que el fet de dedicar tant esforç a una obra que només pot ser observada a mig metre és una tasca desagraïda, i encara sóc pretensiós. Si una cosa gran li cal al miniaturista, aquesta és d'humilitat.

Andromedia (3)

(HD:Users)
El subjecte no és important. L'important és el que passa i no a qui. Imagineu-vos, per exemple, una persona bevent una cervesa al bar Zurich. Ha quedat amb algú per una feina. Te els cabells una mica llargs i deixats, vesteix americana de pana i jersei de coll alt. Calia vestir correctament però no com la resta. Mirada trista.
Al principi mai som ningú. Acabats d'arribar. Algú com tu o jo, que, no pensis, aleshores tampoc filava gaire. Verges. Individus aptes i amb plenes facultats per rebre l'aventura. Cal inexperiència però curiositat, la història sempre acaba sent un ritus iniciàtic o el bateig d'alguna cosa. No cal ni tan sols ser jove. Jo aleshores, m'acostava a la trentena però d'alguna manera era encara adolescent, amb la sensació permanent que l'important no havia arribat.
Una persona amb certa cultura i una vida més aviat còmoda. De família menestral. Devia de ser del barri de Gracia, si, ha de ser així, però vam marxar quan jo tenia vuit anys a l'estranger, amb la mare. No hi ha pare. Representa que no se sap gaire on i perquè va tocar el dos. Això sempre queda bé. Una adolescència de substitució, amb el fi de mantenir-nos lluny d'alguna cosa, estudiant en una escola d'art alemanya. Amb la majoria d'edat, vaig tornar a Barcelona. L'avia ja era vídua. No vam estar a la mort de l'avi, encara no se perquè. S'havia vengut la impremta i gracies a això vam rebre una quantitat important de diners, mobles i algunes coses...poc queda d'allò. Sembla que ja fa una eternitat.
Repeteixo, tot això, qui sóc, té poca importància. La narració, la veu en off, només són recursos. Us regalo el meu paper, us el podeu fer a mida, com jo he fet. He de dir que... jo no sóc el protagonista d'aquesta història.

bloob!

Per un moment m'ha semblat estar sol, però senzillament tinc una companyia discreta. La meva parella és al costat llegint, i quatre roques més enllà hi ha un matrimoni gran, igualment despullats i que també han matinat. Ell menja una peça de fruita assegut i ella s'endinsa tímidament a l'aigua.
Jo estic estirat bocaterrosa amb els ulls tancats. Una estoreta em separa de un jaç de còdols rodons i calents que pressionen diferents punts del meu tòrax com un massatge entre dolorós i plaent. Em concentro amb el silenci total, només alterat per els peus submergits de la senyora, una pagina de llibre que passa i el gemec llunyà d'una gavina. El sol creixent escalfa i la pell mica en mica comença a suar. Fa olor de sal. Obro els ulls sense incorporar-me. Un parell de metres mes enllà, l'aigua colpeja suau la roca i retrocedeix. Xip xap. És seductora. M'espero uns minuts més, per allò d'augmentar el desig, i després m'aixeco i hi fico els peus. Em mullo les cames, els braços i la panxa, per aquest ordre, i un cop condicionada la temperatura em m'endinso i nedo. Enregistro el moment.
Per mi aquestes escenes són una de les màximes expressions de plaer i benestar. Alguna cosa molt semblant a la felicitat absoluta. Ens agrada molt venir a banyar-nos en aquests racons. Som conscients del gran privilegi que resulta tenir-los a prop i sentir-los propis. D'alguna manera em som gelosos. Tots hauríem de poder gaudir de l'experiència, però millor que només vinguin els que en saben. Que mai ningú ens espatlli aquests silencis, aquestes sensacions. M'agradaria poder-ho seguir fent durant anys, com aquest matrimoni. Canviar inevitablement, però que el lloc segueixi així, sense fer-ho.
La idea seria la de enregistrar aquests moments en algun lloc del cervell, i poder-hi recórrer amb un simple gest, com explicava aquella psicòloga de la tele. Seria com accedir a un llapis de memòria addicional com els dels informàtics. La possibilitat de poder recórrer a aquest instant quan em calgués, encara que només fos de forma limitada. Seria fantàstic que en la pausa del esmorzar, un dia calorós amb molta feina, féssim...bloob! per aparèixer de nou aquí, un banyet i tornar.

Dibuixos elèctrics

"L'home misteriós" és un personatge que de petit, m'imaginava sobre els terrats. Estava clarament inspirat en un d'aquests savis bojos que omplen les historietes de Tintin.
Només apareix quan vol, com aquell dia, quan ja estava a punt de deixar el llapis. Diuen que encara tens una visita i te'l trobes allà esperant, subjectant la maleta on hi porta les aventures.

Èxits i fracassos del rap polac (III)

No eren exòtics paratges per on anaves
no sé d'on treus tu aquestes imatges
Fabriques, xemeneies és el que veies
no illes, ni postes de sol vermelles
L'aurora boreal que abans em deies
devia ser boira, pol·lució o merda
i allò era el metro tiu, no entrades
secretes a coves i cavernes
Dius sentir remor de la jungla
l'únic lloro és del veí escoltant sepultura
El rugir, de feres ferotges
només és soroll de cotxes
Fanals, busties i senyals, no són arbusts
i allò que creix alt, són edificis, no arbres robusts
saps? enlloc d'arrels tenen cables i tubs
És un mar d'asfalt, en un dia d'embús,
ni l'oceà, ni cap platja
i amb el que viatges és un autobús
no és el teu vaixell pirata, va para

(tonada)
Al·lucines, tens visions, vius entre miratges
Tu contra molins, com el quijote de la mancha
En un món confús, una gran metàfora
Però ets a la ciutat i això pot matar-te

Aquests són uns penjats, i sou quatre
res de cap tribu de bandits, no, no sou cap banda,
Tu no ets un intrús, entrant entre trampes,
i això zones privades, no castells impenetrables
La noia del institut, cap donzella segrestada
aquests que porten corbata, no son els dolents
ni han trencat cap pacte,
Els d'uniforme són segurates, no fotem
No són soldats a combatre,
I això que portes, no es un sabre, dona’m
que és una navalla
Com t'he de dir que era un rebut,
no era cap mapa, ni cap fotut dibuix,
i allò que dringaves, nomes era xavalla,
no eren bosses de monedes de plata, va para!

(tonada)
Al·lucines, tens visions, vius entre miratges
Tu contra molins, com el quijote de la mancha
En un món confús, una gran metàfora
Però ets a la ciutat i això pot matar-te.

Ex-libris (9)

Els Referents

15. L'estil de vida americà.
Hi ha referents que tampoc és per estar-ne gaire orgullós, i un d'aquests és la cultura estatunidenca. Més que la seva cultura real em refereixo a la projecció d'un suposat estil de vida i somni americà a la dècada dels vuitanta.
Quan dic americà, vull dir nord-americà, perquè és clar, aleshores poc sabíem, per no dir res, de la resta del continent. Els U.S.A, com es portava dir-li aleshores, guanyaven la guerra freda a través de la cultura de masses, i d'armes tan poderoses com la publicitat i el cinema. Dels pares heretàvem els soldats i els cowboys, no sabíem com era un pagès francès, però teníem claríssim que l'americà duia barret de ala ample, així com els policies portaven gorra de plat negre i els soldats americans eren els del casc verd i rodó. Els nostres herois de les pantalles eren més aviat joves emprenedors o bé superhomes, però en tot cas, els americans i americanes sempre eren els bons, les guapes...eren els millors.
Tornem quan els anuncis de Marlboro i whisky farcien les revistes. Recordo aquells espots de texans de Lois, Old Chap o el de Rio Grande on un nen arribava a l'escola amb música de Rod Steward. Com ell, vestint texans nous jo em sentia més triomfador. Eren un símbol de rebel·lia, independència i cert caràcter. El color blau combinava bé amb les John Smith. A partir dels peus van començar a introduir-nos dins de l'imperi comercial de la roba esportiva. Aleshores es començava a posar de moda l'activitat física, ja sabeu, el jogging, el footing, el fitness i el tenis, i tothom anava a comprar disfressat d'esportista amb una cinta al cap. Els ianquis tenien boxa, beisbol i futbol americà, que era com rugbi però més "espectacular" (odio la paraula) Aquí no sabíem fer res.
Aquells nois emprenedors de les pel·lícules sempre menjaven pizza, vivien a cases de dues plantes amb nevera al bell mig de la saleta, garatge amb bicis de cross i un aparell de gimnàstica a l'habitació, que, com recordareu, sempre era plena de posters. Així que jo també en tenia, de posters. Eren imatges molt semblants a les que portàvem a les carpetes. Fotos d'actors amb tupe, surfistes, noies amb patins, avions, àligues, patates fregides i llaunes de coca-cola. Tot amb hiperrealistes gotes de condensació pintades amb aerògraf .
A la meva escola, els nens amb peles, varen començar a calçar sabatilles d'esport Nike, New Balance, o Converse. Calçat molt americà fabricat a Taiwan. Eren molt cares, i era sabut que no saltaves més, però no vaig parar fins tenir-ne unes, doncs era el calçat que portaven els jugadors de la NBA, Karl Lewis, i evidentment, els nois de les pelis.
Fins la campanya contra l'ingrés a Otan no vaig descobrir què hi havia realment darrera el decorat del país més poderós. La meva idea dels Estats units va començar a matisar-se i crec que aleshores vaig despenjar tots els posters menys algun de Nova York.

Andromedia (2)

(HD:Users:Desktop:System)
Al mencionar-lo, la ment em va fer un estrany. Et sona i resona a dins, com en un déjà vu. És la sensació que s'et obre una finestra al cervell amb tot de fets i sensacions oblidades.
Industries Chalaux. Havia sentit el nom a casa, i havia vist aquell lloc en dibuixos i gravats als catàlegs que feia l'avi. També en una fotografia antiga on davant hi sortia ell i un home. Durant la infància tenia aquella antiga fabrica dibuixada a la memòria, m'he la mirava i estudiava les seves formes. Em fascinava, com el mite del castell misteriós o el vaixell encantat de les novel·les.
Industries Chalaux, més que una fàbrica, era tot un complex industrial construït pels volts de mil nou-cents que ocupava més d'una hectàrea, prop del mar. Era presidit per una immens edifici ple de finestres i teulada de dues aigües, amb una gegantina xemeneia al costat. Aquesta devia ser la construcció originaria.
Les oficines es devien situar just darrera una impressionant vidriera semicircular a sota d'unes grans lletres esgrafiades. A banda i banda, la façana semblava encunyada per un centenar de obertures, finestrals amb milers de vidres quadrats.
També hi ha aquell record. En la meva primera època a Barcelona, un dia vam anar a un antiquari de la plaça de les Glòries. Recordo per allí a gent estranya, homes sinistres i també una colla de nois de raça diferent. La gent parlava breument, s'intercanviaven coses i entraven i sortien de casetes. L'avia m'agafava fort de la mà.
Quan de lluny vaig veure les xemeneies vaig preguntar a l'avia si allí hi havia la fabrica dels dibuixos, i ella em va mirar amorosament. Anant cap a Marina, ens vam aturar i va assenyalar cap a l'est, on una silueta geomètrica es retallava en la llunyania.

Dibuixos elèctrics

Veiem aquí dos telèfons.
Són dibuixos elèctrics fets molt i molt ràpid.
Un el va fer el millor dibuixant del món, l'altre el vaig fer jo.
El millor és el meu.
I direu: té trampa. I és clar que té trampa! Sempre té trampa.
El telèfon de la dreta el vaig dibuixar cap a l'any noranta-tres, quan jo era jove i en plenitud de facultats. Com un bon dibuix elèctric em va sortir gairebé de casualitat, només l'havia premeditat un instant. No tenia perquè dibuixar-lo, però ho vaig fer, i em va quedar prou bé. És com les fotografies, sempre queden millor quan no saps que te la fan.
El de l'esquerra el va dibuixar un senyor que es deia Georges Remi, però que tots coneixem com Hergé. El va dibuixar una dècada abans, al final de la seva carrera, i poc abans de morir. Pertany a "Tintin i l'art Alfa" una joia pels tintinaires. La que havia de ser una nova aventura del reporter pèl-roig es va quedar a mitges, i l'editorial Casterman, va publicar les pagines i vinyetes esbossades pel dibuixant fins que la va deixar. El telèfon d'Hergé doncs, només és un apunt ràpid a l'hora de composar la pagina. Només calia saber que aniria aproximadament allí.
Si Hergé hagués disposat de temps hauria acabat la història, hagués dibuixat les pagines, passat en net i posat color a la vinyeta del telèfon. Aleshores si, el telèfon existiria, bonic, perfecte i incomparable.

Ex-libris (8)

Un cop amb ell

Robert de Niro ha vingut al barri, si si, a Poblenou, i això, no és qualsevol cosa. En cinema tinc tres actors com únics ídols, i Robert de Niro és un d'ells. Que us he de dir. És la mega estrella de Hollywood. Molt probablement, el millor actor del món en aquest moment. El monstre de les mil cares. Vulgarment i per entendre'ns, "el putu amo".
El motiu de la visita és el rodatge de la escena d'una pel·lícula, "Red lights" que aquí no té importància doncs ell fa moltes pelis i aquesta dubto que sigui de les bones. L'interessant del fet és l'elecció del Casino de l'Aliança per fer-ho. De fet, sempre que es necessita escenificar un teatre antic acaben allà.
"De Niro revoluciona Poblenou" titula el Periódico. L'actor es manté reservat en tot moment i els seus moviments es porten entre secretisme. No vol fotos. Dormira a l'hotel Arts, on tindrà poca vista amb la pol·lució d'aquests dies. Tan sols se sap que anirà a restaurants bons i evidentment, en un moment o altre es deixara caure per l'Aliança. Per acabar-ho d'adobar hi ha una convocatòria per fer de figurant. Us podeu imaginar la expectació, molt en la línia de "Bienvenido Mr. Marshall". Reconeixo que també hagués format part de la llarga cua, com un pardalet, esperant hores i hores només per veure'l treballar mig minut, poder dir després que vaig fer una peli amb el De Niro i a que a més va haver de desplaçar-se ell.
La qüestió és que no puc ser-hi. És dimecres i treballo, així que hi penso en la distància. Ho comento al Facebook i tinc aquella sensació de ser sempre tan a prop i tan lluny de les coses importants. L'Ana m'ha donat la idea. M'ha escrit que la caravana dels vestuaris és just davant del centre de recuperació on treballa. Potser és que tinc massa temps per pensar, però un li va fotent i a vegades se'm ocorren tonteries.
Ja em veig a mi, amb la bata de fisio i les ulleres posades, amb una carpeta a la ma i cara de bon xaval, passant entre filtres humans direcció a la caravana. No, veure Robert de Niro en calçotets no em fa especial il·lusió, tot i que li reconeixo atractiu, i d'alguna manera estic mig enamorat d'ell. El meu pla seria molt més ambiciós. Ens tancaríem per dins, i ens vestiríem de negre. Aixecariem la moqueta i descargolariem la carcassa per tal d'accedir a una sortida de clavegueres que hi ha just a sota, doncs hauria vist uns planells a l'arxiu del barri. Ho tinc tot calculat.
Curiosament no voldria ser de NIro, jo sempre hagués volgut ser l'altre, l'Edward Norton. Jo faria de Norton i el de Niro faria de...de Niro. Seria com a "The Score", aquella pel·lícula que aquí li deien "un golpe maestro". Aquesta si que es de les bones i per cert, hi surten tots tres. Descendiríem al subsòl i caminaríem mig ajupits una trentena de metres per galeries subterranies per anar a parar just a sota del bar Puertohurraco on ascendiríem de nou i trobaríem el Quimet, servint uns whiskys darrera la barra, tranquil i pausat, emulant a Marlon Brando en la seu ultim treball. Allà, xerraria amb de Niro amb confidencialitat i confiança, lluny de la multitud i els medis. Li explicaria ho molt que m'agrada com ho fa, li preguntaria si ha conegut gaires gàngsters de veritat i tonteries així. Mig entonats ens faríem una foto agafats davant del mural de Taxi Driver i l'actor posaria amb aquell somriure seu. Després ell tornaria de nou a la caravana, filmaria i marxaria. Objectiu complert. Jo tindria la foto més desitjada al meu poder. Meva i només meva.
Però no. Quan agafo la càmera, comprovo que a la foto no existeix. De fet només surt el mural. Res més. De cop i volta m'ha vingut al cap l'escena final de la pel·lícula, on de Niro satisfet, s'allunya de l'escenari del crim. No pot ser. M'he l'ha fotut. S'he la endut ell. La foto deu ser ara allí dalt, a qualsevol punt dels que separa Poblenou i Nova York.

El bidó de Lombana

Hi ha coses que sembla que hagin imprès per a tu. En aquest cas, si més no, per tota la meva generació de principis dels setanta. A tots ells els recomano contemplació i lectura dels tres volums editats de "Papel y plástico" de Oscar Lombana.
Com prologa B. Crespo, les seves pagines produeixen els mateixos efectes que tancar els ulls i inhalar una goma Milan Nata: un viatge en el temps, una petita dosis de nostàlgia, una regressió a la infància i a moltes coses que creiem oblidades.
Oscar Lombana, un de Bilbao, es va dedicar a escriure en un paper tot allò que recordava de quan era petit, des de objectes o dibuixos fins a frases de pel·lícules. Tot coses molt concretes i sintètiques, coses de nens (que no tant de nenes). La veritat, molt semblant al que pretenia fer jo en la primera etapa dels meus Referents.
En aquesta llista hi havia algunes coses personals, com l'amistat amb els gats, però, fins i tot amb les anècdotes que recordava de l'escola, hi reconeixerem records generacionals molt comuns. El que més hi havia inventariat eren evidentment joguines, moltes joguines. Lombana conservava algunes i recordava amb precisió altres que un dia la seva mare va regalar al veï. També recordava tot allò que com molts de nosaltres, va cobdiciar darrera el vidre d'un aparador, en un quiosc, o en un anunci de tele.
Devia disposar de la complicitat dels amics d'infància i de algun col·leccionista, però cal destacar la recerca amb Mariona Boulander, llibretera de còmics i la col·laboració de Tomas Pla del Museu de la joguina de St. Feliu de Guíxols. Aquestes persones el van muntar a la màquina del temps que va permetre-li tornar a veure vells amics, sentir la seva olor, agafar-los i retratar-los.
Aixi va sorgir un primer llibre, que posteriorment es va convertir en els tres volums de "Papel y plástico" de l'editorial Astiberri.
La llista desordenada de Lombana ens passeja per unes pagines de estil naïf en les que predominen les imatges disposades caòticament, com si Lombana hagués bolcat el bidó buit de Colón on guardava les joguines. Una edició cent per cent Pop.
És clar que el món infantil ha canviat molt l'ultim quart de segle. La nostra fou la primera generació consumista i malcriada. Les joguines, cromos, còmics i series de televisió, es varen convertir en els nostres primers objectes de desig materialista. Tots aquests productes infantils, i la forma que tenien de vendre'ns-els, són els autèntics protagonistes dels llibres.
En ells es fa evident l'evolució ètica i estètica al dirigir-nos als nens i nenes; Cal reconèixer que s'ha millorat tot i ser víctimes del políticament correcte. El Madelman submarinista, el Geyper man amb accessoris, els Airgam boy, el Big Jim, els soldadets d'Star Wars, el He-man de cintura giratòria...eren joves, forts i equipats. Tot i que no sempre eren soldats, eren superhomes de cossos d'elit sempre preparats per a l'acció. Tot plegat, d'una iconografia ara ja casposa, rancia i ultra-sexista que es prolongaria els vuitanta fins acabar a les últimes pel·lícules del Stallone.