Als anys setanta es treballava amb Letraset, que era el mètode més utilitzat per retolar tipografies sobre el paper. Es tractava d'uns acetats transparents plens de grafies opaques i transferibles. En llenguatge planer, calcomanies de lletretes. Quan volies inserir un titular en una publicació, havies de buscar a la carpeta, i com no la tenies, anar a comprar aquella fulla de Letraset del tipus i cos de lletra que necessitaves. Tornaves amb un full amb quatre o cinc abecedaris complerts, això inclou majúscules, minúscules i signes ortogràfics. Per mesures superiors, podies fotocopiar directament el catàleg que generosament reproduïa un full sencer. Després, sobre una línia de base feta amb llapis fi, anaves transportant les lletres fent pressió al revers, i una darrera l'altre. Una manera difícil, laboriosa i cara, que evidentment la revolució digital va fer desaparèixer. De la nit al dia, tots aquests arxius i carpetes plenes de fotocòpies i Letraset de dissenyadors, preimpresors i grafistes van anar quedant obsolets. Tothom s'en desprenia, i a vegades penso que totes van venir a parar aquí. Trobàvem lletres arreu, desordenades, traspaperades, desubicades.
Ell era el menys capaç de llençar-les. Hagués estat com despendre's del passat, trair als antecessors. A vegades el sorpreníem mirant sensible aquelles carpetes, fullejant, com passant revista a un exercit imperial de milions de lletretes en formació. Lletres velles, oblidades, desfasades, caducades.
Un bon dia, només arribar va agafar-ho tot i és va tancar a l'estudi. Recordo que es va fer un silenci entre nosaltres. Només va sortir al migdia per menjar-se una entrepà i demanar un tub de Pritt.
Quan un de nosaltres li va demanar subtilment el destí de l'arxiu de types, ell sense apartar el ulls de l'entrepà va respondre enigmàticament - Kyle Cooper...un homenatge a Kyle Cooper...
L'endemà en arribar ens vam trobar amb això. Les lletres campaven lliurement com insectes per un paper de dos metres. S'havia dedicat aplicar-les creant densitats de trama fins fer-se un autoretrat, el tio egolatra…
A sota havia deixat un noteta que posava "...i sense Macintosh!".
