L'home que indica

Benvolgut Josep Maria Espinàs, darrerament penso en tu.
Potser perquè és el moment de fer-ho. És la teva una vida molt llarga i la motxilla és plena de milers de vivències. Potser un dia decidiràs aturar-te per seure, i crec que seria inútil i injust començar a tenir-te en compte aleshores, quan la teva salut de ferro declini, moment en què estic segur que tothom es desfarà en elogis a la teva trajectòria.
T'escric directament i tractant-te de tu, doncs, tant és el respecte que m'inspires que no goso anomenar-te d'esquenes.
Al meu blog parlo poc de persones concretes, i tu també havies de ser aquí, doncs, d'alguna manera també n'ets inspirador.
Darrerament penso en tu. Ara que molta gent parla del país, alguns s'obsessionen amb el significat de ser català o no i la necessitat de trobar-nos còmodes en un catalanisme transversal. A ells els diria que ser català no és una qüestió de procedències ni comportaments polítics sinó d'un caràcter generalitzat i una manera de fer. No m'atreviria a dir si ets convergent o votes les Cup, però si em veiés amb la tessitura d'haver de respondre una pregunta tant estúpida com qui és més català, jo de forma igual frívola, els diria que el més català de tots és Josep Maria Espinàs.
Et definiria conservador, potser tradicionalista, però en el millor sentit de les expressions. Com els anglesos.
Ets un cavaller culte, temperat i correcte, de paraules justes i fermes, que ha decidit que hi ha costums que no pensa canviar, com el fet d'escriure sempre a màquina. La humilitat, l'esforç, i donar valor a les coses petites com el país mateix han sigut el teu segell.
Tu vas participar en els primers moviments regeneradors de la cultura catalana i vas estar als Setze Jutges. S'et coneix com caminant incansable, ens has explicat la morfologia de paisatges, pobles i camins i mai se t'agrairà prou haver escrit la lletra del cant del Barça, potent i definidor.

Fa poc has publicat un recull dels articles que portes dècades escrivint gairebé diàriament. Des de les teves columnes a la premsa ets un comentarista constant de la nostra quotidianitat. Passant d'una reflexió a un altre, articulant les idees com dius, expliques el nostre dia a dia. L'evolució dels nostres costums durant tots aquests anys.
A vegades penso amb tu com algú màgic. Ets com aquells personatges enigmàtics de les històries fantàstiques. Un ser intemporal que només es deixa veure en moments claus per donar-nos consignes. Una mena d'àngel que ens indica el camí quan estem perduts.
De la mateixa manera que amb el país, també has estat present al llarg de la meva vida familiar. L'avi guardava els teus articles, la mare col·leccionava els teus llibres, i la meva germana coneixia a la teva filla Olga un dia que us servia dinar. Amb mi vas coincidir als funeral d'un amic comú.
Darrerament penso amb tu, Josep Maria, doncs un hi ha un alt percentatge d'atur i molta gent ha canviat l'enfocament de la seva vida. Ja no tenim diners però hem recuperat el temps.
Quan la gent treballava, la meva ciutat es movia amunt i avall sense aturar-se. Ara les persones opten per dedicar-se més a elles mateixes, formar-se, anar a córrer, anar a buscar els nens o fer manualitats. A fer totes aquelles coses que abans mai trobàvem el moment.
Aquest és un dels teus temes predilectes. Hem après de tu a treballar el temps fonent rellotges. A aturar-nos i fixar-nos en el que ens envolta, de forma senzilla, i sense voler trobar gaire sentit reflexiu ni místic, valorar els temps en plural i minúscules, petits moments que ens regala la vida entre acte i acte, i que tant sovint pressa i ansietat fa que ignorem. Aprendre a no fer res, vet aquí la teva lliçó.
És important saber fer com tu, seure a un banc de la plaça, encendre't una pipa i fondre’t entre el fum observant la vida, com si no et veiéssim, però sempre hi fossis.

Andromedia (17I)

(HD:Users)

Era el fill de la senyora Xalaux, net de Demià Xalaux, destinat a dirigir l'empresa familiar. L'hereu havia tornat amb les bones noves del nou segle, la corrent alterna, la radiodifusió i la propagació d'energia sense cable. Els avenços per un nou món.

Tot era diferent quan va néixer l’any 1881 i a la fàbrica tot just s’instal·laven els primers automotors elèctrics que l’abastien.

La gent al barri deia moltes coses, alguns atorgaven la paternitat a un viatger que va passar uns dies a Barcelona amb la senyora Xaló, altres deien que era fill d’un treballador que anava al llit amb ella. Ja de petit era un nen brillant. Demostrava gran concepció de l'espai i les estructures, i a l'escola també en matemàtiques i càlcul. Els veterans recordaven com ja de petit corria pels estudis i despatxos, abraonant-se sobre els papers que desplegaven els enginyers sobre la taula de caoba davant de la vidriera. El nen Xalaux, com ja sempre se l'anomenaria, era l'únic detall del dia que feia somriure els enginyers, i a vegades se l'emportaven als tallers on hi havien ginys que el fascinaven.

Industries Xalaux passava moments difícils, i després de l'Exposició Universal, la seva mare va prendre la decisió d'enviar-lo a formar-se lluny. Va marxar a una bona escola a França, i després a Amèrica, on va rebre una excel·lent educació i es va quedar molts anys experimentant a diferents universitats.

Quan va tornar al 1906, el nen Xalaux ja era un home. Estava més gras i definitivament lletjot. Com els savis despistats, sempre semblava tenir un peu lluny d'allí. Parlava una mena de català afrancesat amb termes descompassats. Deia haver vist coses importants i repetia sovint que havia estat ajudant de Tesla a la Wardencliffe. Per demostrar-ho ensenyava als tècnics de l’empresa la seva col·lecció de peces amb les que havien treballat. 

En aquell moment Poblenou era  el lloc amb més indústria del país, i la fàbrica estava immersa en la construcció de la primera línia ferroviària que unia Barcelona i Mataró que precisament la passava tocant, tot i així, les màquines que es trobava el nen Xalaux se li feien rudimentàries com joguines desfasades.

El món canviava, tot canviava, i com ell deia, calia començar a fabricar coses que passessin per una porta.