Andromedia (1)

(HD:Users:Desktop)
Pla descendent. Cel. Algunes xemeneies i unes quantes gavines d'esquerra a dreta. Després, una magnifica panoràmica de un barri obrer construït a principis del segle vint. Molts terrats i més xemeneies, ara més petites. Es tracta de una ciutat d'avantguarda important. Podríem perfectament ser a Manhattan. Arquitectura industrial d'obra vista. Fabriques, factories i oficines de colors pastel embrutits, algunes cases de treballadors i algun establiment.
Al fons del pla es retalla la silueta d'alguna cosa molt grossa i impressionant. Una gran estructura metàl·lica, una torre de maó, o una via de tren elevada. Una edificació icònica. Potser un vaixell mercant faria la funció, perquè, és important que s'hi vegi de fons un riu o un moll de descàrrega, d'aquí ho de les gavines. També cal que hi hagi un solar, o un camp de futbol de terra on juguen uns joves. També podría ser Berlin o Bilbao.
Els carrers son amples, i entre setmana conserven cert tràfec de camions. Ara, hi caminen alguns treballadors que van a dinar. Una comercial rossa arranca el seu vehicle, i en un petit bar fosc, el gerent d'un taller conspira amb un home encorbatat.
A banda i banda dels carrers hi ha carrerons i passatges de que et permeten endinsar-te entre els edificis. Hi ha escales d'incendis, patis interiors i accessos laberíntics de privacitat relativa.
Tot plegat, una mica inquietant, com en el cinema negre.
Apart d'això, res més. Avui no hi ha ni una ànima. Això és que deu ser diumenge, potser el mes d'agost, o bé que realment la vida social en aquest barri ja esta sota mínims. Tot sembla tancat.
Al final del pla apareix algú caminant amb una adreça a la mà, mirant els noms dels carrers i els rètols dels edificis. No tinc clar si sóc jo. Tinc poc sentit de l'orientació...podria ser a Manchester, però em sembla que sóc a Barcelona, si. Sóc al barri de Poblenou.

Els Referents

Arriba un moment en que el cervell creix molt en poc temps. Aquells nens que érem, començàvem a ser personetes amb tendències, preferències i gustos diferents. Aquí els referents ja comencen a ser "de veritat" i generalment els he mantingut fins avui.
Fins ara publicava els referents al final del blog i els emmagatzemava cada tres. El darrer publicat ha sigut "Capità Misteri" que repeteixo, amb la nova entrega aquí, on aniran apareixent a partir d'ara, de una en una, com qualsevol altra secció.

13. Capità Misteri
No sé exactament el moment ni el què va fer que m'aficionés a tot allò, no recordo cap gran influència... però la qüestió és que vaig descobrir un dels meus referents més importants que m'ha acompanyat fins ara: El misteri. Em refereixo a les intrigues, els enigmes i les investigacions sobre fets i llocs ocults. Quan parlo de misteri i intriga, ho vull diferenciar de la por i el terror, que són generes diferents. Hi tenen a veure aquelles aventures curtes a còmics i televisió que sempre s'aturaven amb un "continuarà", però estic segur que tot plegat vé dels còmics d'Hergé. Als "Cigars del faraó" hi ha un personatge molt enigmàtic, que perseguint un símbol desapareix en un desert. Tot això m'inspirava moltíssim. No se explicar la fascinació que ja tenia de petit per les entrades ocultes, els túnels secrets, les estacions subterrànies i les escotilles dels submarins, però ben segur que un psicoanalista en trauria suc. Hi havia els llibres anglesos, els "Set secrets" de Enid Blyton, o "Los cinco", més famosos, sobre joves detectius. Em costava massa llegir Sherlock Holmes de Doyle i a A. Christye però es deia que eren els millors. Persones capaces de deduir una persona a través del seu barret. Més endavant em vaig aficionar a "los tres investigadores", escrits en teoria per el mateix "mago del suspense", i on tres nois tenien per quarter una rulot amagada entre la ferralla d'un desguàs. Del país d'Alfred Hitchcock va venir Steven Spielberg, un altre geni que dominava també totes les claus. Feia pel·lícules d'aventures on es barrejaven molt bé el misteri, la investigació arqueològica, la criptologia i els passadissos secrets. Em compraven manuals infantils de com aprendre a ser criminalista, de mentida es clar, on t'explicaven rudimentàries tècniques de C.S.I. Venien uns dibuixos d'escenaris amb detalls que t'havien de fer deduir coses. Uns altres llibres t'explicaven com fer de espies i aquests encara m'agradaven més. Durant un temps em va agafar per els missatges en clau i els codis secrets. D'alguna manera descobria que resoldre misteris tenia molt a veure en saber-los fabricar. El misteri és molt present en la meva imaginació però també en gairebé la de tota la meva generació. S'hi ens fixem, ha tornat en molts fenòmens comercials: en els best-sellers de Larsson, Dan Brown o Zafón, en les pel·lícules i series d'investigació criminal, i a les aventures de Lost.

14. Les cases maques.
La gran majoria de pisos de la ciutat, abans d'Ikea, (també) eren força semblants. Els mobles acostumaven a ser de conglomerat de fusta lacat o fòrmica. Hi havia la clàssica vitrina amb la foto del nano a la mili, la imatge de uns cavalls a la paret i una tele en blanc i negre. Però jo vull parlar d'unes altres cases que veia a la part alta de Barcelona, on havien els metges, les botigues cares i les nenes amb uniforme escolar. Hi anava per visitar família, o algun amics que vivien per allí i tenien papàs rics.
De rics, és clar, hi ha de tota mena. Val a dir que, els que he conegut, havien pogut estudiar i preparar-se per oficis remunerats, però els diners els havien fet a base de colzes i projectes difícils. No els havien vingut sols, i això deu tenir a veure amb la forma de gastar-se'ls. Al segle passat, cultura i diners eren patrimoni de la burgesia. Ara ja no, una cosa i altre amb prou feines van juntes, però les cases dels burgesos catalans, han sigut inspiració per a molts dels nous rics.
Reconeixeràs aquestes cases perquè son obertes a l'exterior amb balconades, portals i finestres amb vistes. Algunes tenen aparcament i fins i tot jardí, tot un luxe urbà. El privilegi de una tauleta sota un arbre gros, envoltat de plantes i flors oloroses. Al rebedor d'aquestes cases sempre tenen la calaixera de fusta d'alguna tia-avia amb un gerro de flors seques al damunt. Hi ha un gran mirall on enganxen notes i un penjador de peu. Al terra hi ha rajoles encerades amb composicions, menys a les cambres, que hi ha parquet. Hi ha plantes al menjador, que algú deu regar i sempre viuen.
També tenen unes estanteries grossisimes de roure fosc, amb innumerables novel·les, enciclopèdies d'art, i llibres estrangers. Hi ha una vitrina amb minerals, aparells i unes figuretes negres i allargassades probablement africanes. Sempre hi ha un piano, doncs és cert que a totes les cases maques d'europa hi ha un piano, molt associat a l'educació dels nens.
A les parets, de petit, descobria els quadres a l'oli, imatges emmarcades de textura barroera. Em mirava gravats, amb els numerets i rúbriques a llapis, i tot plegat, no acabava d'entendre què significava. Una de les portes mana a un quarto de la roba on sempre fa bona olor, i on la mateixa que rega, es deu fer farts de planxar. La cuina sempre és bonica, amb marbre de veritat, i hi ha una nevera gran amb llet fresca i productes que no sabies que existien. Per tota la casa, una música omnipresent que sorgeix de la magnifica cadena hi-fi del despatx, on també hi ha un escriptori fosc de indià amb calaixos als dos costats. A sobre, un àlbum de fotos, una capsa de vellut, unes ulleres i una ploma. En un extrem hi ha el bust d'un músic, que s'ho mira tot seriosament.

Ex-libris (7)

John Smith, Dr. Marteens i Salomon

(No, no són personatges de Lost. Aquests tres noms masculins corresponen a tres personificacions, tres identitats diferents. Són tres noms per a una mateixa cosa, el meu peu esquerre. Ell és la excusa per fer aquest post ple de cursives, potser la única manera de dignificar-se)

De petit era pla, actiu i elàstic. Li deien John Smith, que semblava el nom d'un esportista, però només era un bamba imitació de Converse. Ell volia ser un gamberret de carrer, com aquelles colles multiracials que llisquen per pistes i parquets de New York, cosí germà dels Dynamic Foot Roockets i també d'un boxador del Bronx. Eren aquells vuitanta on es va començar a posar de moda anar vestit com un esportista. Eren temps del basquet nord-americà, les gorres i l'sportwear. Ell volia ballar breakdance. Vivia a ritme de Hip hop al radiocasset, tot esdevenia ràpid i elèctric. S'equipava amb un xandall podal que li arribava fins dalt el turmell, amb uns esplèndits cordons plans i amples. D'una textura impermeable i embuatada, portava un escut de goma amb el cap d'un gos en el costat exterior. Tenia una estupenda i ample base pneumàtica: una gruixuda sola de goma blanca amb una línia fosca i matricula al taló. Per sota era grisa i llisa, ideal per el moonwalker.

A la seva joventut trepitjava fort. Drogues i rock'n'roll. Identificat com Dr. Marteens, era un rude boy de barri obrer, molt a l'estil anglès. Se'l veia assegut en places i bars plens de treballadors bruts. Eren dies de punk, cervesa i vida de carrer. Concerts al squat, texans arremangats i embetumat fins el coll. Sempre en protestes, conflictes i lluites de classe. Acció a l'asfalt aspre, vidres trencats, trepitjades. A vegades li tocava alguna hòstia. Sovint es feia el dur i restava a la defensiva. Amic d'skinheads, nebot d'un militar d'aviació, fill del calçat homologat segons exigències de protecció i seguretat en el treball. La gent al veure'l, canviava de vorera. L'etiqueta sempre emergia del coll d'una granota alta de cuir negre amb grapes i traus metàl·lics. Els cordó vermell, creuat de baix a dalt, no semblava acabar-se mai. El seus meridians eren resseguits per per un recosit de fil groc. Tenia una esplèndida sola reforçada d'un gris traslluït, i una magnifica puntera d'acer arrodonida que li conferia caràcter, un aire clàssic. Molt xulo ell.

Ara s'ha sofisticat una mica. Bé, és més madur. Té més experiència i vesteix millor, fa una vida més natural. Penso que estava destinat a ser de bota. Potser encara té alguna cosa d'aquell dinamisme ianqui i de la duresa britànica, però ara podriem dir que va més avall. És francòfon potser, qui sap si català, crec que és de casa seva. S'ha acostumat a treballar i a trepitjar merda. Nét de la xiruca Kumbayà, família de la bota d'alpinisme, ara trepitja més de peus a terra, tot i que com veureu vesteixi com un astronauta. Té un teixit resistent i gaudeix d'estabilitat i garantia. Un pashword ergonòmic de fortes costures de pell i goretex. Té uns irrompibles cordons cilíndrics i una sola vibram de goma dentada que s'adapta a les irregularitats del camí. Sens dubte, té vocació de tot terreny. Puja, baixa, diversifica els seus ambients i paisatges, s'interessa per la cultura autòctona. També té una parella, és clar, a qui agrada que calci així. Ara, ell ve a ser com un fotògraf naturalista o un militant marxista. Salomon és un resistent.

Ex-libris (6)

Rodés

Bé, cal fer un escrit d’estiu, com vaig fer un dia dels Antònia Font. Perquè “faci estiu”, ha de ser amè, relaxant i distès, en definitiva, ha de ser refrescant. Funciona parlar de viatges, de gent corrent o de música. També és gairebé obligat que el mar hi surti per algun lloc.
L’altre dia ens vam aturar a la Sala Parés del carrer Petritxol, al veure a l’aparador una bonica pintura panoràmica del meu barri. En entrar vam conèixer la obra de Xavier Rodés, un d’aquests petits descobriments que anem fent per la vida. Descobriment per nosaltres, és clar. El pintor Xavier Rodés tampoc comença ara. Gairebé no he llegit referències seves, té molt bagatge en exposicions…no em fa falta saber gaire més. Us recomano que mireu la obra a la seva web. Fa paisatges. Formalment destaco els tons lluminosos que utilitza i la manera en que resol el primer pla dibuixant la geologia del terreny.

No us heu fixat per algun lateral de carretera, en un caminet que ens duu a una barraca? Segur que sense voler us pregunteu quin és el ús que se li deu donar. Pensem qui coi deu anar a fer què, en aquell lloc perdut.
Heu vist mai de lluny, la solitària caseta del guarda? Heu observat, en una cala inaccessible, el refugi d'un pescador? Tenen un cobert per guardar la barca, i una construcció petita, austera, on tot just hi cap un llit i una cuineta de butà.
Són racons secrets de homes. Homes grans que volen estar sols unes hores. Allà es fan un cafè amb llet, surten amb la barca o treballen un petit hort. Alguns tan sols s'estan asseguts, fumant on ningú els veu, mirant el mar, escoltant la radio o tocant una trompeta. Val a dir que a l'hora de dinar sempre tornen a casa.

Xavier Rodés ens presenta una sèrie de pintures amb aquests llocs com a protagonistes. No són paisatges rurals ni urbans pròpiament, els podríem qualificar de perifèrics, per la presència de aquests elements humans, contemporanis i lletjos, que aporten un aire realista i quotidià i que els aparten dels paisatges massa preciosistes.
En els seus quadres, inclou sovint un d'aquells autos de muntanya que a tots ens evoquen alguna escapada. Pot ser un R-4 o un Lada dirigint-se a l'indret, un Land Rover o un dos cavalls aparcats a l'ombra. Per una estona aquell és converteix en el teu cotxe, escoltes el silenci i et transportes allí, entre el cel nítid i el sòl abrupte.

Dibuixos elèctrics

Molt poques coses succeeixen tan ràpidament com unes olives. Potser un traç o quatre línies. Menys temps que encabir la part del contingut d'una escarransida llauna en un plateta. Les olives farcides sempre són efímeres. La durada de la seva existència és subordinada al nombre de persones de la taula i la seva capacitat de engolir-les, tenint en compte que els nens valen doble. Vaig aconseguir dibuixar-ne tres. Anem millorant els temps.

Els Referents

10. A tort i a dret.
Hi ha qui pensa que els nens són una mica agressius de per si, i que els fascina la violència. Molts ho atribueixen a l'influencia cultural nòrdica, a les pel·lícules violentes i tot això...bé, no ho sé. Tot i que, el més violent que coneixia aleshores era Tom i Jerri, i que Rambo encara no feia la mili, jo de petit ja dibuixava batalletes. Escenes de guerres medievals on ninots de pal es llançaven torxes de foc. Una fet clau en l'iniciació a la cultura de la violència, foren els còmics de Roberto Alcazar y Pedrin. El meu pare va portar un dia una reedició de les historietes de la generació de postguerra. Les aventures de Roberto Alcazar, "el intrèpido aventurero español" varen omplir la meva imaginació tot i les reticències de la mare. En un moment de formació aquell era una còmic anacrònic, de molt baixa qualitat en guions i dibuixos, i el pitjor, amb un evident transfons feixista. Aquests dos detectius, s'embrancaven en casos on defenien els interessos de les classes poderoses, banquers i dirigents, davant els dolents. Els dolents, i aquests són els que m'agradaven a mi, eren grups armats, gàngsters, delinqüents, atracadors o clans mafiosos, sovint representants d'altres races i cultures. De fet, d'investigació i misteri hi havia poc. Més que detectius o aventurers, Roberto i Pedrín actuàven de forces de xoc o de instruments de violència. El paper dels protagonistes es limitava a anar a l'encontre dels criminals per apallissar-los. Així de senzill. A la dècada dels noranta pensava que era un bon moment perquè Santiago Segura fes una pel·lícula paròdica amb Alcazar barallant-se amb vascos i moros a l'Espanya d'Aznar, amb J.Ballesta interpretant a un Pedrín ultrasur
A partir d'aquell moment de la infància vaig començar a dibuixar obsessivament els dos personatges en desiguals batusses, repel·lint i imposant-se als enemics a base de cops de puny demolidors. Dibuixava en quantitat, però molt malament. Les meves escenes d'acció eren planes, encarcarades. Sempre els dibuixava en forma de quatre. Realment, el model era nefast. Això i el tema de les armes va venir junt. M'agradaven les armes de foc i també en dibuixava moltes. Col·leccionava fidels reproduccions de pistoles de diferents models que carregava de varies maneres amb petards com emulant "Taxi driver". Encara que algun analista freudià potser en veuria un símbol fàl·lic o de poder, a mi només m'agradaven per la seva forma ergonòmica i manejabilitat. De fet, penso que de la mateixa manera que a alguns nens els agrada jugar amb cotxes, hi havia nenes que dibuixaven animals, jo senzillament ho feia amb pistoles. He comprovat que tot això no va influir especialment en la meva personalitat. Em considero una home assenyat i fins i tot gandià. Veig les armes de lluny i desconeixo com es disparen. Ara, com abans, només m'agrada la violència fictícia com evasió. De la violència real procuro parlar-ne el mínim, doncs no estic gaire preparat. Fer-nos hi pensar ho fan millor les víctimes, alguns pensadors, psicòlegs o Stanley Kubric amb interessants pel·lícules com "La Naranja mecànica".

11. Tonterietes
Vaig néixer entre dones. Tenia cosines i germanes, així que tot i que m'agradaven els clics i les pistoles, a vegades feia incursions en el apassionant món femení. A les nenes els agradaven altres coses, bé, altres cosetes. El seu imaginari sentimental es trobava gairebé concentrat una papereria que hi havia al carrer Septimània. Allí, igual que llaminadures, et podies trobar tot aquest univers que les fascinava, tots el petits objectes del seu desig: Llibreta amb dibuixets a les pagines, capseta de quatre llapissos decorats, agendeta amb bolígraf petit a conjunt, imants de colors, retoladors platejats, estuitgets de xapa amb relleus, enganxines toves, adhesius perfumats, clips de cabell, pincetes amb animalets de vellut, jocs de sobres i post-it troquelats, miniatures, clauers, xapes...
Com veieu, tota aquests objectes petits i curiosos, no eren estrictament joguines, ni entreteniments. Més aviat eren material d'oficina i de regal. Objectes de marca registrada i de qualitat. Tenien impresions minúscules i molt ben fetes, en tintes planes però amb tota cura de detalls. Molt fi, molt preciosista, però sense arribar a ser cursi. La majoria eren patents relacionades amb el còmic de línia clara. Els lloc que ara ocupa Hello Kytty, es trobaven Mafalda, Charlie Brown i els Barrufets. Per sobre de tots ells i com a referent indiscutible hi havia el gos Snoopy. El gos blanc del dibuixant Shulz tot just començava a convertir-se amb la que seria icona pop dels vuitanta. Aquelles coses valien tres-centes peles però eren molt llamineres. Temptacions per aquelles pobres nenes. Sabien que eren coses innecessàries, que potser no farien servir mai, però no sortien de la papereria sense alguna.Aleshores la miraven de prop, li passaven el ditet i oloraven aquell perfum de nou que tant les il·lusionava. Després ho ficaven delicadament al seu calaix, on també guardaven les ulleres, els braçalets, alguna postal, xiclets i mostres de colònia. Decididament l'univers femení tenia moltes olors.
Això em fa pensar amb una d'aquestes coses, que a mi m'agradaven especialment. Parlo de les gomes d'esborrar. Hi havia de tot tipus. Unes imitaven bombons, amb el seu paperet de sota, colors i aromes diferents, i recordo especialment unes en forma de galetes i una potent aroma de vainilla i xocolata. Més d'un cop les hi hagués fotut queixalada.

12. Del bon gust
Escriuré de menjar. No es tracta de cap referent ni inspiració, però com al parlar de materials, penso que cal. De la mateixa manera que hem estat educats en unes estètiques concretes, també ho hem estat en els gustos. La gent de la meva edat vam ser una espècie de banc de proves per a la indústria alimentària. Dic indústria, doncs és la que es va acabar imposant a productors i comerciants en qüestió d'alimentació. Som la generació "bollycao", la generació dels pastelitos, els refrescs, la cuina preparada i el menjar ràpid. Van inventar una manera de produir menjar en cadena, productes iguals i baix cost. L'aliment passava a ser secundari, l'important era que fos transportable, de consum fàcil i tingués molt gust. El disseny del menjar. Es va arribar a invertir més en publicitat i embolcalls que amb el contingut. Tot això ja ho sabeu. Moltes ès, additius, conservants, colorants i aromes. No entraré en el discurs d'ecologia i salut. La qüestió és que s'ens va vendre molt bé. A mi m'agradaven molt les llaminadures. Les menjava a l'escola, m'evadien, i certament els gustos em distreien a classe. Al sortir de l'escola anàvem a algun d'aquests colmados un hi havia moltes "xuxeries" barates que només anomenem en castellà: Xiclets, sugus, gominoles, pipes, nubes, pica-pica, polos...Eren petits plaers gustatius, productes petits i barats, de baixa qualitat però de gust molt potent i textures sorprenents. Penso que encara ara s'ens segueix oferint llaminadures enlloc del menjar adult. Ens sedueixen amb una foto i aromes potents. És una evidència que per una raó o altra no ens alimentem tot el bé que podríem. Tots hem tingut una avia que ens ha parlat del gust real de la fruita, i la llet de vaca. Els pares diuen que els primers danone anaven en pot de vidre, i eren iogurt de veritat, no com ara, que són tot "aigua amb polvus". Jo sempre he menjat una mica de tot, però reconeixo que no m'he estat de consumir molts productes industrials per motius més lligats a la gula que no a la necessitat. Encara m'agrada massa la coca-cola, els dònuts, i el menjar xinès. M'he maltractat el paladar amb el sucre, el gas, i salses fortes. Gaudeixo de la sensació del dolç i del picant, que contrasto amb l'impacte del gas fred i detergent dels refrescs. M`he viciat. M'he insensibilitzat les glàndules gustatives fins al punt de no apreciar un bon vi. A les novel·les del detectiu Carvalho, que per cert, apreciava molt la qualitat del menjar, hi ha un neteja-botes que es diu Bromuro. Aquest personatge vivia obsessionat en que l'aigua de Barcelona estava contaminada expressament per fer-nos baixar la libido. A vegades penso que alguna cosa semblant ha fet la Coca-cola en detriment de la dieta mediterrània.

El difícil món de la pintura

A la meva ciutat han fet fer unes plaquetes que posa "comerç del centre", molt fines, i les han instal·lat a totes les botigues del centre, que evidentment, són una al costat de l'altra. Ves quina manera més absurda de llençar la pasta. Bé, cal dir que a tots els comerços no les han posades. Aquesta de la foto és una botiga de llaminadures amb una façana...singular. Porta alguns anys així. Com podeu suposar no es devia merèixer la plaqueta. A la veïna li agrada, convençuda que representa un camp de blat. A mi em fa gràcia, no em puc estar de pensar el perquè d'aquest aspecte. M'he inventat un hipòtesi, que segur que en algun moment s'ajusta a la realitat.

Dia 1. Un dimarts d'estiu. Caldria pintar la botiga per fora. Les nenes que s'asseuen a la porta l'embruten amb coses. Al propietari li fa mal l'esquena i pensa en el nebot, que des d'acabada la ESO no fot res. El truca perquè vingui a pintar. Li diu que es guanyarà mil duros, que l'altre tradueix en euros i una gorra molt xula que venen. Queden el matí següent.

Dia 2. El nebot es presenta a les onze.
-¿Un poco tarde no? Ve a buscar la pintura al Manolo que tiene. Vaa..-
L'amic de l'home entrega al nebot un pot amb deu litres aproximadament de pintura blanca que van sobrar de pintar el taller. El noi la carrega fins la botiga de l'oncle. Aquest diu que la façana era groga i que s'haurà de convertir a groc.
El nebot fa un viatge fins l'adroguer per buscar pintura per mesclar, i aquest l'hi suggereix que tenyeixi la que té amb un colorant concentrat. Se'l queda i també compra una brotxa.
De nou a la botiga amb el tiet, aboquen gran part de la pintura en una galleda. Van afegint tint per tal d'aconseguir el color de la façana. Acaben de barrejar amb la brotxa, i mentre l'home despatxa uns nens, el noi fa una prova a fora. El to del tint no era ben bé el mateix...- Bueno, mejor nos ponemos luego si eso ¿no? Me voy a comer ahora...-El botiguer accedeix condescendent, no sense abans deixar clar que no el pensa ajudar. Va a deixar la galleda, i agafa la fregona.
La tarda se li complica al xaval. Decideix quedar-se jugant a la play amb una amic a canvi que aquest l'ajudi l'endemà. El col·lega li diu que l'endemà no pot, i proposa el divendres.

Dia 3. El noi convenç al tiet per telèfon -luego el viernes si eso lo hacemos ya de un tirón, entre los dos en un "plisplas"-.

Dia 4. Arriben a quarts de deu del mati amb la moto del amic. El tio de la botiga està que trina. -Pero venga niño! A que hora os poneis a pintar ? Veeenga-.
Al sortir al petit pati on l'home havien apartat la galleda, el nebot se n'adona amb horror que la pintura s'ha solidificat gairebé tota i es desespera. Com a solució extrema, abans que el tiet se n'adoni, ell i l'amic recuperen el pot amb la pintura blanca sobrant i exprimeixen la resta del tint que quedava. També han d'estovar a cops la brotxa, més compacta que el tupé d'un rocker.
Surten al exterior on aparten a nens i demanen a algunes persones que es separin de la cantonada. La façana té algun forat i restes d'adhesius dels xiclets, punts on el nebot comença a clavar pintura. L'amic, voluntariós, compra un pinzell i un tupper als xinos. Hi transvasa part del contingut del pot i es posa a pintar per un altre costat. Durant una bona estona, el nebot s'ha d'aturar per deixar passar a nens amb motxilles, protegits per mares de la presència de pintura. Amb el tràfec, el que s'acaba tacant la samarreta és ell. De nou es caga amb tot. Passada una hora, mentre prenen la coca-cola, endevinen que no tindran prou quantitat de pintura, així que hi posen aigua per tal d'estirar-la.
Ara, la pintura és liquida i els regalima. Ha perdut densitat i caldrà fer dues capes en alguns punts. Els en faltarà segur. Pensen aleshores, que potser podrien pintar només algunes parts, fer clapes. El nebot està molt preocupat per la taca a la seva samarreta i vol que l'amic l'acompanyi a mullar-la amb sabó, així que opten per una gradació fins escurar els pots.
- Que va a estar! No, no, no. Pintádmelo todo- diu l'home quan té un moment per sortir-
-Jo tio, si te he tapado lo de los dibujos! habrá que ir a por más amarillo y ahora tengo que limpiar la camiseta...(silenci)...Hi ha tensió a l'ambient i l'amic no diu res. -Esta tarde viene la tita Espe,...me vengo mañana?- L'home de la botiga mou el cap i esbufega.

Dia 5. Dissabte.-Hola tio, si soy yo. Que me han dado curroo! La tita si... dice que es de ordenar cajas o no se qué. Que empiezo el lunes, que lo siento...se ve bien hostia, si.. vale, digo... te va bien si me passo ahora y me das eso?-

Ex-libris (5)

Mapa de l'Andromedia

Escric jo. Sóc l'autor del blog i la persona física que coneixeu.
Compartim dos anys a l'Andromedia. Durant aquest temps he intentat publicar dues entrades cada mes, amb la idea de millorar i procurant cometre cada cop menys faltes. Vaig començar amb un text que explicava en línies generals el que volia ser aquest espai. Deia que parlo del que m'agrada i em faig l'interessant. Si cal, pecaré d'egocentrisme i cert intrusisme. Penso fermament que no cal tenir cap aspiració per escriure. No només ha de cuinar qui vol ser cuiner.
Vull tornar a fer aquella presentació i extendre'm més.
És important que els andromedians llegiu amb atenció aquest "mapa de l'Andromedia". És el manual de utilització, la posologia. Us ajudarà a moure-us pel blog i destriar només allò que us agrada llegir.

He obert diverses seccions, també anomenades etiquetes. Molts dels escrits en tenen una a sota. Teniu la opció de veure tots els texts de una secció en concret o bé fer-ho per la data, a la columna dreta. Aquestes seccions són:"Els Referents", "Ètica de l'estètica", "Rapsòdia", "Ex-libris", "Andromedia", i una de nova "Dibuixos elèctrics". Després és clar, hi ha tota la resta d'escrits com aquest mateix, que no tenen etiqueta.
D'alguna manera, la gràcia del blog és la possibilitat de llegir des de comentaris del que faig fins a coses inventades. Escrits seriosos i d'altres que m'agrada anomenar "palles mentals".
És important diferenciar aquests dos nivells de expressió en els que es divideix el blog, i que anomeno Terra i Aigua.

(TERRA) En el primer grup escric sobre mi. Intento escriure simple i de forma amena per fer-me entendre. En aquest grup hi trobem:

Tots els escrits sense etiqueta. Coses de la meva vida, coses que sé, he vist o he fet. Intento parlar des de l'actualitat. Posaré alguna fotografia.
Els Referents. Petita autobiografia a través dels meus referents artístics i pop. Un inventari de les influències, mites i icones generacionals.
Ètica de l'estètica. Allò que veig i no m'agrada. Urbanisme i opinió. Crítica estètica lleugera entre la mala llet i el bon humor.

(AIGUA) L'altre grup té un aire molt més lliure i arrisco una mica. Escric el que vull i el que invento. És probable que a vegades no s'entengui gairebé res del que dic, encara que no és la meva intenció. Publico i comento coses que he creat, però ho faig a mode d'assaigs pujolsians i surrealistes amb cert toc d'autoparodia. A vegades poso texts d'altres. Un espai en evolució i canviant que sempre tinc a mitges. Us recomano que d'aquí no us ho cregueu tot. Hi trobem:

Dibuixos elèctrics. Comentaris breus d'alguns del meus dibuixos ràpids. Autocrítica anti-artística. Psicoanàlisi i semiòtica.
Ex-libris. En cerca del ex-libris perdut. Andropologia gràfica. Disseny i tipografia. La meva col·lecció d'aemas.
Rapsòdia. Aquesta secció no té futur i esta destinada a esgotar-se en breu. Versos i poesia anderground, performanced i hip-hop.
Andromedia. Un univers imaginari. Una porta oberta a l'interior. Un hangar ple de coses. Una vida feta de retalls. El món de l'Andromed, la natura del qual cal anar descobrint per un mateix.

Dibuixos elèctrics

Vaig escoltar un entès a la radio que deia que la quitxalla dibuixen sense saber el què, i ho van decidint mentre ho fan. Té tota la raó. Fa uns anys, vaig dibuixar això. Intentava fer un dibuix de nen, però és clar, per això, hauria de ser completament innocent i evitar preconcebre res. Aquesta innocència la vaig intentar substituir per la velocitat, de manera que no tingués temps de pensar el que volia dibuixar. No sé si ho vaig aconseguir.
El resultat és aquesta postal tant naïf . Ho vaig signar "la casita de campo", que en castellà queda més cursi. El podria acolorir vistosament amb Photoshop, i potser serviria per decorar una botiga de nens pija, però millor el deixo així, tal com el vaig parir. Hi ha molts dels elements infantils que ens remet la vida rural quan no la coneixem. Una visió massa idíl·lica, que a vegades encara conservem: un lloc on sempre fa bon dia, el camí porta a la cuina i una vaca remena el cul. (ingenus!)

La foto del campió

Fa mig segle un home es llevava content. No era per menys. El F.C. Barcelona, el seu equip de futbol, s'havia proclamat campió de lliga el diumenge. Ho havia fet de forma autoritària, al marcar cinc gols al Saragossa i jornades abans d'acabar el campionat.
Era un aconteixement esperat des de feia setmanes a la ciutat. De fet, feia molt anys no es guanyava la lliga i la consecució al Camp Nou, fou rebuda "con grandes manifestaciones de júbilo" segons terminologia d'aleshores.
Aquest home, que m'he permès inventar, es deia Aureli. Treballava des de ben jove curtint pells en una factoria de Poblenou, prop de la platja. Era un treballador eficient. Aquell dia el trajecte a la fàbrica tenia una motivació especial. Aquell matí feia escala al quiosc de la rambleta per comprar el Lean, un setmanari esportiu de l'època.
Quan a l'obrir la revista va veure aquella fotografia va sentir una emoció interior. Impresa en bitò, amb olor encara de la tinta fresca, mostrava una imatge majestuosa de l'equip del Barça, l'equip campió. Allà hi havia Olivella, Rodri, Segarra, Suarez, Evaristo i de peu amb mirada seriosa el gran Ramallets. Es va presentar a la fabrica tot cofoi amb la publicació sota el braç i la va ensenyar als companys abans de pujar a treballar. A l'hora d'esmorzar la va baixar al bar, i el Lean, va passar entre les mans dels companys que es van unir a ell per recrear-se en l'èxit blaugrana. Ja a la tarda, l'Aureli va desprendre la fotografia de la revista i la va penjar a la paret dels estenedors, la secció on treballava, i on s'estenien i es tractaven les pells. Allà la veuria sempre.
Aquell estiu de 1960, la foto va estar penjada entre comentaris simpàtics de la gent, i més endavant, quan el paper ja defallia, va optar per aplicar-li una cola que utilitzaven a la fàbrica per adherir-la a la paret. Aquella foto va presidir moltes jornades i hores de treball. Els anys passaven, i els campionats també. Mica en mica la gloria blaugrana s'oblidava, la fotografia deixava de suscitar comentaris i el color s'esvaïa. El club no guanyava títols i la foto de l'últim campió ja passava inadvertida. Bé, per tothom menys per l'Aureli, que, de tant en tant, al passar pel davant mirava a Ramallets i es transportava de nou a aquells dies de gloria futbolística cada cop més llunyans.
Amb la marxa de la indústria, la fàbrica va tancar. Què se'n devia fer d'aquell obrer? Durant temps la sala dels estenedors va estar closa, freda i solitària. Va acumular silenci i pols. Aquella foto a la paret es va anar deteriorant. S'hi passejava una aranya i la fibra del paper esgrogueït es pudria.
Anys després, l'any noranta-set, i poc abans de ser enderrocat, uns nois francesos, van llogar temporalment l'edifici per fer-ne un taller d’artistes. Alhora, ells ens van rellogar la sala del segon pis, on hi havien estat els estenedors. Vam netejar l'espai i repicar la paret per deixar la obra vista. Va ser el moment que vaig trobar la foto. Amb delicadesa d'arqueòleg i amb l'ajuda d'unes pinces, vaig desprendre l'imatge del guix i la vaig guardar en una caixa d'acetats.
Des de aleshores han passat tretze anys més. Escric això el divuit d'abril de l'any dos-mil-deu. Fa exactament 50 anys del dia que el Barça va guanyar aquella vuitena lliga, uns dies abans que l'Aureli pengés la foto, i tu llegeixis això. Vés per on, l’he conservat fins avui.
Ara els temps són diferents. La fotografia, els diaris, el món ha canviat; la societat de la informació, ja sabeu... El Barça també ha canviat. Va venir un tal Cruyff que va instaurar un estil de joc exitós. Ara som campions del món. He imprès un vinil adhesiu amb una imatge fantàstica que van fer uns publicistes, on hi figuren els campions dempeus i amb actitud poderosa. Molt cinematogràfica. L'he penjat al taller, de moment amb cinta, si convé però, li trauré el paper siliconat i l'enganxaré directament a la paret. M’agrada mirar-la mentre treballo. Em porta bons records.

El centre del món

"Si d'Orient a Occident veiem Catalunya plaçada en un punt just en el camí que va del continent asiàtic al continent americà, el primer caracteritzat per haver donat una civilització de contingut essencialment religiós, i el segon per haver engendrat una civilització de caràcter essencialment científic, de nord a sud, com si diguéssim del gel del Pol al foc del Migdia, la creu catalana es troba també en el melic que lliga la concepció positivista de les ciències particulars, fredes i precises, amb la concepció mística de les mitologies religioses, roents i difuses.
Posada Catalunya entre el sol i la boira tal com per la geografia material s'ajunten i es pasten la llum i l'ombra com la farina i l'aigua, també per la geografia espiritual s'ajunten i es pasten la ciència que baixa del nord com l'aire dels Pirineus i la religió que puja del sud com el baf de Judea i el perfum d'Aràbia. Així la terra catalana, com l'ànima que l'aguanta, ha d'ésser naturalment temperada, conciliadora i apta per les grans síntesis solucionadores dels conflictes humans."

Artur Bladé. Geografia Espiritual de Catalunya (El pensament de Francesc Pujols).

Enfants terribles

A mitjans dels noranta, el jovent benestant i modern de Barcelona va descobrir la cultura de club, la música tecno i les drogues de disseny. Els veia ballar, riure i jugar, i em semblaven com animalons, petites feres consentides. Teníem una sensació general, que érem nusos de repressions i calia alliberar-nos. Com en una religió, oloràvem el plaer i buscàvem l'èxtasi a través de ritmes lisèrgics. Volíem una regressió als instints bàsics, tornar a ser nens.
Aquells dies, inspirat amb tot això, vaig escriure aquests versos en castellà. La presentació i la forma són infantils, però el contingut és molt pecaminós, una combinació que fa por.
Es tracta d'una poesia dura, penso que el pitjor que he escrit mai. Irreverent, provocativa i prohibida, gairebé punk, a l'estil d'els escriptors maleïts. Hi ha referències a la nit, a festes, a drogues i experimentació sexual.

Lo de mi clase no son las mates,
caca culo rimaremos disparates.
Lo de mi clase solo en los recreos,
buscar al hombre de los caramelos.
Lo de mi clase, calcetines y trencitas,
no son niños ni son niñas.
No tiene sexo, salud ni edades,
asi de lejos, parecemos subnormales.
El médico cree que no comemos,
que nos quedaremos en los huesos.
A papas no durmiendo hacemos sufrir,
policia que a la vecina no dejamos dormir.
En fiestas de carnaval intercanviamos
multicolores disfraces, joyas, maquillajes.
Moldeamos mascaras, paredes garabateamos,
inventamos musica, danzas, mensajes.
Vente que me corro de la patata,
es particular, tiramos de tu bata.
Jugaremos con las lenguas como en sueños,
con chispillas en mis ojos, en la noche te veo.

a Aleix Vergés.

El ciutadà Monzó

M'enviaven al Santa Mònica per "anar a veure el Monzó" i jo d'alguna manera, sabia que això passaria.
Monzó no hi parla, ni canta, ni res ... el Santa Mònica no és un teatre, és un centre d'art. De fet, vaig anar a una exposició vers la persona de Quim Monzó (Barcelona-1952).
A l'hora de comentar-la aquí, potser hauria de començar amb dues notes biogràfiques, i els títols d'algun dels seus llibres com "la magnitud de la tragèdia", però penso que això potser no cal. En general coneixem al intel·lectual irreverent, el especialista mediàtic, i el escriptor xalat que ens va retratar a Frankfurt.

Parlar d'una exposició, és de per si, un contrasentit, més quan esta tan documentada com aquesta. He de comentar el muntatge, el Monzó o la exposició en si? Com s'explica una explicació?
Aquesta retrospectiva ens fa conèixer sense pudor una gran part d'ell que no ens és gaire coneguda, com la d'una primera etapa de reporter motxillaire en la que va viatjar a altres continents per fer cròniques de conflictes. Hi ha fotos i quaderns. En aquella època pre-mail, il·lustrava la correspondència com un Tintin que es dibuixa ell mateix. Va fer articles des de Nova York, i de retorn a Barcelona va col·laborar molt creativament amb publicacions de política, art i cultura underground. Il·lustrava els articles amb acudits sintètics i muntatges gràfics tot i que sempre prenia força el concepte. És sorprenent que Monzó hagués estudiat disseny gràfic i fos autor de la capçalera de la revista Ajoblanco. També va fer algun "pinito" en cinema experimental i teatre.
Així doncs... què és Quim Monzó? És Monzó un artista? En paraules exactes és una persona polifacètica, multifuncional i pluridisciplinar. Un escriptor de contes, periodista, reporter, dissenyador i dibuixant. Urbanita i avantguardista, és un animal cultural, molt intel·ligent i superdotat per la comunicació.
Jo de fet, si us he de ser sincer, ni tan sols m'he llegit un llibre. També el vaig començar a conèixer als noranta, en les seves aparicions a la radio i la tele. Destacava com una persona lúcida, d'humor fi, molt expressiva i que anava més ràpid que els demés.
A l'exposició podem revisar els comentaris al programa "Persones humanes" amb M. Calçada, i la seva mítica descripció de la monarquia.
En un full de diari imprès per l'ocasió, es parla de l'experiència monzoniana, com un "desengany post-utòpic". M'imagino que es refereixen a la perversió dels idealismes a favor d'una manera de fer mercantilista i molt hipòcrita, en la mateixa proporció que aquells joves "que corrien davant els grisos" anaven tocant poder. Aquesta involució generacional, ha estat molt ben descrita per l'escriptor, de forma critica, irònica i divertida.
En la línia que ja es va fer amb altres creadors, l'exposició, comissariada per Julia Guillamón ens explica la persona a traves dels molts recursos que ara tenim. Decorats, so, arxius, fotos i vídeo, amb el protagonisme dels propis objectes exposats, ens traslladen al univers de Quim Monzó.
En una de les sales hi ha reproduït un bar musical (sencer) dels anys vuitanta, símbol de la vida nocturna a Barcelona. Bars i contes, son presents a l'exposició i en el llibre dedicat, on alguns amics seus escriuen i il·lustren l'autor a través d'aquests.
A la part central, i al voltant de un cercle hi ha un apartat breu per deu dels seus referents: La família, la comunicació, Síndrome de Tourette, sexe...i la política, amb una lliçó magistral de com fer un discurs per no haver de dir completament res.

Bé, això una mica és el que faré. Em limitaré a descriure més que escriure. Subjectivament, sense dir que l'exposició em va agradar tant. I és que, ja sé perquè m'hi van fer anar. Suposareu que el blog volia que acabés parlant d'ell, com sempre: de tipografies, bars, art, Nova York i palles mentals. Parlar d'altres per acabar fent-ho del mateix. Si pensem que l'exposició, alhora pretén ser assimilada i comentada, aleshores, tot plegat, esdevé definitivament un contrasentit. Una situació absurda que animo a desfer, tancant el blog per la creueta i anant a veure el Monzó.

Pròleg

- O tal vez tu amigo es un verdadero visionario- replicó el milord.
- También es posible, y mucho lo temo: sin embargo, tiene fama de filosofo y de sabio. Por otra parte, esta gramática, esta perfección en la encuadernación, en el papel, y en la impresión, esta lengua icariana, sobre todo ¿no son ya un primer prodigio que puede hacer concebir otros mayores?
“Viaje por Icaria”. Etienne Cabet

Ciència és tot allò que entenem el suficient per explicar-ho a un computador. La resta del que fem és art.
Donald Knuth

Ex-libris (4)

Les bruixes es pentinen

"El hombre del tiempo les plantó cara:
mañana hara el tiempo que a mi me dé la gana"
Revuelta en el fenopático. (Kortatu)

No acostumo a mirar el cel. Seria fàcil dir que sóc més aviat terrenal, però la veritat és que s'em fa una mica gran. Vull dir que és un tema molt difícil que se'ns escapa a gairebé tothom. Si que és veritat que el comportament de l'atmosfera esta estudiat i pot arribar a preveure's una mica, però més enllà, el cel es converteix en metàfora del intangible. La meva és una despreocupació i suficiència molt pròpia dels nous urbanites als que la meteorologia ens afecta ben poc pràcticament Som de caverna condicionada, la pluja és incòmoda però va bé doncs neteja els carrers. No tinc cap coneixement d'astronomia ni meteorologia, em justifico pensant que tan se val, que el temps no és una cosa modificable ni interactiva, així doncs, el que hagi de fer.. fara! Soc veí de l'home del temps però no l'escolto mai. Quina ironia!
Des de principi dels temps s'ha intentat racionalitzar el moviment de la terra respecte el cel, sol i lluna, amb resultats importantíssims com el temps crono. Esta més que demostrat que tot allò que passa sobre els nostres caps esta molt relacionat amb la natura terrestre i els nostres cicles vitals, tot i que sembla que només afecti a pagesos i reumàtics. A mi, per constant exemple, m'afecta una mica en l'estat d'ànim. Els dies grisosos tendeixen a posar-me de mala llet, la pluja em tranquil·litza i el sol m'excita.
Torno a l'altre nostre significat del mot temps, per rememorar un dia en concret. Un dia que no recordo per cap esdeveniment ni fet sinó per la meteorologia.
El recordo perfectament, era el dia disset d'abril del dos-mil vuit. Divendres. Ho sé doncs treballàvem a la fira de construcció que s'inaugurava dilluns vint. He buscat una foto d'aquell dia i he trobat aquesta meravella, signada per "Avanto", que il·lustra el post.
Va ser un dia meteorològicament boig al litoral de Barcelona. Es passejaven tempestes sobre el cel net, varem tenir de tot. Sol i pluja debatien en una batalla colossal.
Tan bon punt els núvols opacàven i ruixaven el dia càlid com eren valents raigs de sol que els esquinçaven a ells.
De cop, gotes grosses i aïllades, s'estavellaven verticals sobre l'andana escalfada pel sol. Xip xap. Em vaig quedar observant embadalit com abans que en caiguessin cinc més, la primera gota ja s'havia evaporat. Ja des del tren de Mataró, mirava aquells núvols foscos i amenaçadors carregats de gradacions elèctriques de gris blavós. Núvols trets d'un gravat bíblic. Sentia ira però alhora sentia també pau. Tensava les celles i la expressió s'em encenia com a les figures de Miquelangelo. Veia com cortines de pluja queien amb nostàlgia sobre Ciutat vella, com en una aquarel·la en moviment. Mai sabré dibuixar cels com aquests. Rera els núvols apareixia el cel clar, absolutament blau i lúcid com una transparència, i aquells raigs de sol poderosos, que m'encenien la sang i em provocaven un somriure energètic.
Aquell dia si que vaig mirar al cel, i davant el més absolut dels espectacles de la natura, vaig retre-li pleitesia. Si el temps intervé en el meu estat d'ànim, sens dubte allò va ser una experiència meteo-anímica total. Realment, reitero, no en tinc ni idea. Sempre havia pensat que això del cel i les ànimes era una altra cosa.