A mitjans dels noranta, el jovent benestant i modern de Barcelona va descobrir la cultura de club, la música tecno i les drogues de disseny. Els veia ballar, riure i jugar, i em semblaven com animalons, petites feres consentides. Teníem una sensació general, que érem nusos de repressions i calia alliberar-nos. Com en una religió, oloràvem el plaer i buscàvem l'èxtasi a través de ritmes lisèrgics. Volíem una regressió als instints bàsics, tornar a ser nens.
Aquells dies, inspirat amb tot això, vaig escriure aquests versos en castellà. La presentació i la forma són infantils, però el contingut és molt pecaminós, una combinació que fa por.
Es tracta d'una poesia dura, penso que el pitjor que he escrit mai. Irreverent, provocativa i prohibida, gairebé punk, a l'estil d'els escriptors maleïts. Hi ha referències a la nit, a festes, a drogues i experimentació sexual.
Lo de mi clase no son las mates,
caca culo rimaremos disparates.
Lo de mi clase solo en los recreos,
buscar al hombre de los caramelos.
Lo de mi clase, calcetines y trencitas,
no son niños ni son niñas.
No tiene sexo, salud ni edades,
asi de lejos, parecemos subnormales.
El médico cree que no comemos,
que nos quedaremos en los huesos.
A papas no durmiendo hacemos sufrir,
policia que a la vecina no dejamos dormir.
En fiestas de carnaval intercanviamos
multicolores disfraces, joyas, maquillajes.
Moldeamos mascaras, paredes garabateamos,
inventamos musica, danzas, mensajes.
Vente que me corro de la patata,
es particular, tiramos de tu bata.
Jugaremos con las lenguas como en sueños,
con chispillas en mis ojos, en la noche te veo.
a Aleix Vergés.
