Andromedia (28)

(HD:Users:Desktop:System:Andromedia)

A vegades, quan se’l veu reposat, m’explica sintèticament coses pràctiques, com les zones marcades on cal pintar o la forma d’accedir-hi. Avui per exemple, és ajagut amb les cames alçades. Sembla descansar però no ho fa. Manipula un aparell petit que expulsa aire. Després me l’entrega. Es tracta d’una pistola d’aire amb un dipòsit superior on puc posar pintura. M’assegura que em serà pràctic. A mesura que m’anava fixant en ell, me n'anava adonant. L’Andromed era de moviments precisos i semblava no dubtar en cap moment. Experimentava seguretat i la transmetia al seu voltant. Agafava els objectes igual que els objectes es mouen amb ell. Sempre a l’abast, sempre era al seu lloc, sempre quedava bé. La granota a mida dibuixava el seu cos, estirat com el d’un maniquí de sastreria. Es movia lentament i amb gestos harmònics com si ballés o fes gimnàstica quan tan sols feia els moviments precisos i necessaris. Semblava fer una d’aquelles tècniques marcials que es portaven aleshores. Era d’una tranquil·litat que espantava. Fred. Lineal, impertorbable i regular com el vol d’una sageta. Semblava que en lloc de viure tan sols actuava. Dur i sensible a la vegada. Seduïa. No sabia imaginar-me’l entre els meus amics, no sé què pensaria la colla si el coneguessin. Probablement el trobarien brillant, com se solia dir. De ben segur se sorprendrien de veure’m amb algú així. Qui sap on para la colla. Gairebé sense adonar-me jo ja  volia pertànyer a aquell lloc, vestir com ells, comportar-me com ell, ser així.
Tot i que l’Andromed parlava sovint en plural, passaven els dies i no veia ningú igual, així que vaig concloure quelcom molt important: l’Andromed treballava sol. Tots aquells sorolls els produïa ell amb els seus aparells. Era l’únic habitant allà. Tant se val qui fora aquella persona, de si es tractava d'home o dona, jove, gran... Fos guardià, operari, model per la meva gran obra. Tard o d’hora l’hauria d’afrontar doncs els tractes, anaven només amb ell.

Girs inesperats

Molt fascinat amb aquestes pel·lícules de final sorpresa. Films de gloriosos desenllaços i girs inesperats. Qui sap si el primer final sorpresa fou l’estàtua de la llibertat a “El Planeta de los simios”. M’agradaria molt saber qui va encetar la fórmula i quantes hi ha, però tan sols us en nomenaré algunes amb el seu títol en castellà. Gairebé totes pertanyen als anys noranta i s’engloben en el gènere d’intriga. Potser el lloc més destacat el té “El sexto sentido”, tot i que “Sospechosos habituales” té en opinió meva, el millor final del rànquing.
Night Shyamalan es va aficionar als finals sorpresa i en va fer algun més com a la pel·lícula “El bosque”.
A “El protegido” i ¨El show de Truman" hi ha revelació però no és ben bé al final. Hi podem incloure a la llista “El club de la lucha” i algunes de les altres de l'honorable Edward Norton, com “Las dos caras de la verdad” o “El Ilusionista”. Després hi ha "El escondite" i evidentment “Los otros”. Que mai us les expliquin.
Recordeu la cua de vaca de Romario? Us refresco: Romario fou un jugador del Barça que en el primer cinc a zero al Madrid, va fer el primer gol escapant-se de la defensa a la frontal del area rival. La “cua de vaca” és un dribbling molt plàstic que es tracta d’acompanyar la pilota amb el peu mort enganxat com si aquest la seguís a ella. De cop i volta, de forma elèctrica, el peu s’activa agafant el control i imposant-se sobre la pilota fent-la canviar de direcció radicalment sense perdre en cap moment el contacte amb ella. En aquell partit la nova direcció era la porteria, i en paraules del locutor, el defensa Alkorta encara la busca.
Bé, la idea és aquesta. De forma molt ben premeditada, els autors et situen en un petit racó de la història, assegut en una zona de confort sense preguntar-te més, convençut de la seguretat de lloc i la veritat de l'única perspectiva amb la qual veus les coses. Al final et vénen a buscar, t’aixequen i et traslladen de la mà a l’altre extrem, on l’espai, la situació, els fets, tot pren un nou sentit. La cara oculta de la lluna que mai havies ni concebut. Aleshores et pots quedar amb cara de babau com Chazz Palminteri o senzillament esclatar a riure com Paul Giamatti a "El Ilusionista" però serà normal que de la gola sorgeixi alguna expressió semblant a “que cabrons...”. Vosaltres que ho creieu saber tot i tenir tot tant clar ara us adoneu que només en veieu la part que volien que veiéssiu.
En aquests finals sempre es rememoren fragments de la pel·lícula. Diàlegs i tots aquells detalls de doble interpretació que t’havien passat desapercebuts, tot torna d’una forma diferent. És clar...com no ho havies previst...i tornes a recordar-ho i aquella nit et costa dormir, pensant què ha pogut passar i que necessites tornar-la a veure. A mi em dura uns dies. A Alkorta probablement també.