Ex-libris (4)

Les bruixes es pentinen

"El hombre del tiempo les plantó cara:
mañana hara el tiempo que a mi me dé la gana"
Revuelta en el fenopático. (Kortatu)

No acostumo a mirar el cel. Seria fàcil dir que sóc més aviat terrenal, però la veritat és que s'em fa una mica gran. Vull dir que és un tema molt difícil que se'ns escapa a gairebé tothom. Si que és veritat que el comportament de l'atmosfera esta estudiat i pot arribar a preveure's una mica, però més enllà, el cel es converteix en metàfora del intangible. La meva és una despreocupació i suficiència molt pròpia dels nous urbanites als que la meteorologia ens afecta ben poc pràcticament Som de caverna condicionada, la pluja és incòmoda però va bé doncs neteja els carrers. No tinc cap coneixement d'astronomia ni meteorologia, em justifico pensant que tan se val, que el temps no és una cosa modificable ni interactiva, així doncs, el que hagi de fer.. fara! Soc veí de l'home del temps però no l'escolto mai. Quina ironia!
Des de principi dels temps s'ha intentat racionalitzar el moviment de la terra respecte el cel, sol i lluna, amb resultats importantíssims com el temps crono. Esta més que demostrat que tot allò que passa sobre els nostres caps esta molt relacionat amb la natura terrestre i els nostres cicles vitals, tot i que sembla que només afecti a pagesos i reumàtics. A mi, per constant exemple, m'afecta una mica en l'estat d'ànim. Els dies grisosos tendeixen a posar-me de mala llet, la pluja em tranquil·litza i el sol m'excita.
Torno a l'altre nostre significat del mot temps, per rememorar un dia en concret. Un dia que no recordo per cap esdeveniment ni fet sinó per la meteorologia.
El recordo perfectament, era el dia disset d'abril del dos-mil vuit. Divendres. Ho sé doncs treballàvem a la fira de construcció que s'inaugurava dilluns vint. He buscat una foto d'aquell dia i he trobat aquesta meravella, signada per "Avanto", que il·lustra el post.
Va ser un dia meteorològicament boig al litoral de Barcelona. Es passejaven tempestes sobre el cel net, varem tenir de tot. Sol i pluja debatien en una batalla colossal.
Tan bon punt els núvols opacàven i ruixaven el dia càlid com eren valents raigs de sol que els esquinçaven a ells.
De cop, gotes grosses i aïllades, s'estavellaven verticals sobre l'andana escalfada pel sol. Xip xap. Em vaig quedar observant embadalit com abans que en caiguessin cinc més, la primera gota ja s'havia evaporat. Ja des del tren de Mataró, mirava aquells núvols foscos i amenaçadors carregats de gradacions elèctriques de gris blavós. Núvols trets d'un gravat bíblic. Sentia ira però alhora sentia també pau. Tensava les celles i la expressió s'em encenia com a les figures de Miquelangelo. Veia com cortines de pluja queien amb nostàlgia sobre Ciutat vella, com en una aquarel·la en moviment. Mai sabré dibuixar cels com aquests. Rera els núvols apareixia el cel clar, absolutament blau i lúcid com una transparència, i aquells raigs de sol poderosos, que m'encenien la sang i em provocaven un somriure energètic.
Aquell dia si que vaig mirar al cel, i davant el més absolut dels espectacles de la natura, vaig retre-li pleitesia. Si el temps intervé en el meu estat d'ànim, sens dubte allò va ser una experiència meteo-anímica total. Realment, reitero, no en tinc ni idea. Sempre havia pensat que això del cel i les ànimes era una altra cosa.