Els Referents

7. Com de veritat.
De molt petit tenia un trauma amb el drac de la festa Major de Vilafranca del Penedès. Ara m'agrada, però aleshores em provocava verdader pànic. Ni s'hem hagués ocorregut tocar-lo, tot i que em deien que era de mentida. Amb la pirotècnia jo veia pell verda, brillant i palpitant, on només hi havia fibra de vidre pintada.
Vull parlar de materials, un tema que no arriba a ser referent però cal comentar. Començaré des dels ninos de drap i llana, i els nadons amb cap de goma. Amb l'aparició dels clicks, em vaig tornar molt exigent, no em conformava amb menys i m'agradava els materials amb cos. La panxa del vaixell pirata dels clicks, no era de fusta, però tenia el relleu de les iates, certa textura, i com la fusta, era rígida. Per mi era molt important que les joguines, els ninots i les disfresses, tot i no ser reals, reproduïssin les qualitats físiques dels materials. Es a dir: Acceptava que el rellotge de plàstic del Comando G no fos de titani perquè també era dur i pesava poc, però no tolerava els barrets de plàstic que es trencaven doncs no eren de teixit. A mi m'agradaven les reproduccions, però aquestes havien de romandre en una estanteria i no eren per jugar, doncs eren de materials delicats. Les úniques manipulables eren les figueretes de personatges com els barrufets, que eren de una goma que ho aguantava tot. Mirava les figures i titelles a la fira de Santa Llúcia, però no m'agradaven gaire. Era força injust amb l'artesania i els materials nobles com la pasta de paper o el fang. Veia les figures rígides i fràgils quan haurien de ser toves. No tenia prou sensibilitat, jo només volia realisme i hagués fet el pessebre amb figuretes del Star Wars.

8. Pares
És el tòpic dels tòpics, però aquí estic parlant dels meus referents creatius, i ara estic per la infància; és inevitable parlar dels meus estimats pares. La meva mare és il·lustradora i el pare fa disseny gràfic. Al llarg de la seva vida professional han treballat molt, la feina a vegades els ha fet patir i no sempre s'han sentit prou valorats. Eren molt perfeccionistes i es passaven hores fent coses que altres feien en menys temps, la diferencia essencial és que ells ho feien bé.
Les arts gràfiques no és un ofici que els pares em recomanessin especialment, però la qüestió és que a mi, això de tacar papers, sempre m'ha agradat.
En el moment que la meva alçada va permetre abraonar-me al taulell de dibuix vaig començar a conèixer un món. Allà tenien tots aquests aparells amb els que van treballar sempre. El paral·lex, els rotrings, les escaires, el cel·lo, la cola, retoladors de colors, tinta en un plat, pinzells, compàs...Tot vestigis d'una manera de treballar en arts gràfiques que ha desaparegut. Em donaven llapissos i un feix de fulls que jo gastava enseguida doncs tenia la mania de dibuixar una seqüència per foli. Dibuixava a saco i a tot color, com fan els nens. Aleshores els anava a ensenyar al pare, que m'asseia a la cadira i els complementava amb altres dibuixets, que eren a línia. Una línia neta, precisa i segura, com una compresa.
Els meus pares creuen que els ordinadors els ha agafat tard, i no es van reciclar. A vegades penso que si com alguns col·legues seus, haguessin après el Freehand i haguessin muntat un estudi d'aquests, ara la meva vida seria...diferent. Esta clar que els programes de disseny han canviat l'ofici, però jo continuu guixant. Un dia el pare em va dibuixar un extraterrestre, i em va dir alguna cosa com "m'agrada dibuixar marcianus, més que res perquè ningú et pot discutir el realisme-"

9. Futbol és futbol
El futbol...el futbol.. Si jo feia per casualitat una bona passada, els companys em felicitaven. Eren bons nois i jo un patata. Un era el Simonsen, l'altre l'Alexanco, jo deia que era el Migueli per allò que era castany i dels únics futbolistes que coneixia.
Jo preferia posar-me de porter i intentar parar alguna perquè els porters, eren especials, tenen estil. Deien que el millor porter era l'aranya negra, que imaginava com una espècie de spiderman blocant paràboles impossibles.
Aleshores va arribar el Mundial de futbol de España, l'any 1982, un gran esdeveniment mediàtic liderat per el Naranjito que va abduir a varies generacions de nens. Jo tenia la col·lecció de cromos on s'explicava la història del futbol a traves de dibuixets. Petites reproduccions a color de fotos mítiques del futbol, amb el bust del protagonista. Després evidentment, tota la propaganda nacional que comporta una festa esportiva. o me'ls mirava detingudament i després feia les meves pròpies revistetes amb dibuixos de futbol, el Naranjito i España ochentaydos. Més endavant ja, veient la gent reunida entorn la televisió, vaig començar assimilar aquest fenomen socio-politico-cultural del que li agradava parlar a Montalban.
Començava a entendre això del futbol. Vaig sintonitzar la meva emissora, es clar, em vaig reconèixer culé. Vaig anar a veure un partit a l'estadi, però no em vaig adonar de res. Em van regalar un poster brillant del equip del Archibald, i la samarreta del Barça, també brillant que feia aquella olor de nou que senten sempre els professionals. Una d'aquelles temporades de lliga que lideraven equips vascos, l'endemà d'una victòria blaugrana, em vaig comprar un diari esportiu que es deia "Dicen" que tenia titulars grans i fotos a color de les jugades i celebracions. En un peu de foto posava el mot "eufórico" i vaig preguntar a la mare el significat . De forma realment estúpida em va agafar per retallar fotos per enganxar-les en una llibreta, però en seguida em vaig adonar que el diari hi era cada dia i que de fotos hi havia moltes. Pensareu que faig parlant de futbol en els meus referents, i dubtareu si realment és un referent creatiu.
Bé... el futbol és simbolisme, sentiment, i mite, però per davant de tot, el futbol és estètica. Escolto el Puyal i em compro premsa esportiva l'endemà d'alguns partits. Com en les revistes del cor, el de menys és el text. Jo em compro l'Sport per buscar encara, la fotografia de l'acció, aquell moment congelat a l'historia. Un jugador contacta amb la esfèrica. Una imatge. El gol.

N'est pas une pipe

No, no ho és, ni tan sols considerant el significat en argot de pipa, això no és una pistola. No me la prendrien en un aeroport, vaja. Això és una representació concreta d'una pistola. Un dibuix d'una pistola? Podríem dir que si, encara que per ser torracollons hauríem de dir que és una imatge en bits a la pantalla del teu ordinador.
Jo devia estar assegut en una cadira en estat de certa excitació interior, arrossegant un bolígraf en els marges d'un paper. Aleshores vaig pensar en el concepte pistola, talment com si veiés la paraula escrita.
En aquest moment, i durant una porció infinitesimal de temps, el meu cervell repassa tota la informació que en té. És una experiència subjectiva. Cadascú té referències diferents. Jo per exemple, n'he vist moltes de pistoles, tot i que paradòjicament no n'he agafat mai cap de real. En un sol instant recordo tots els fotogrames amb pistoles de desenes de pel·lícules de Humphrey Bogart. Recordo també cadascuna de les pistoles de joguina que col·leccionava, el seu pes, el seu tacte. Penso també en el revòlver del clic xerif. Apareixen mil imatges, com projeccions simultànies, amb centenars de pipes que vaig veure en vinyetes de còmic. Fotos en revistes. Visualitzo un catàleg que tenia d'armes de foc i la serigrafia amb la pistola de Warhol.
Tot això succeeix en un instant, un segon, i encara abans d'esgotar-lo, ja s'envien impulsos elèctrics al braç.
La mà vibra i l'apèndix esfèric del bolígraf es posa en marxa. Inicia un recorregut no escrit per un circuit impossible. Com en la millor contra rellotge, el boli ara és un bòlid. Pren velocitat i decisió en les rectes, i també precisió i seguretat en les corbes. Sembla que s'atura però vira i accelera de nou. Hi ha moments que sembla que ni toqui el terra. Una cursa trepidant en pocs segons. Un temps record en un ralli perfecte.
El resultat és aquest. Un rastre de tinta impregna el paper. Un traç fresc, fi i segur com una compresa. Una gargot detallat i figuratiu però també expressiu. Una grafia viva. El que en diem un bon dibuix.
Els grans dibuixants són els que tenen aquest poder. Em refereixo, a tenir la imaginació i tècnica per provocar el fenomen descrit en el moment que vulguin, i amb l'objecte que vulguin. Això és gràcies al talent, però també a moltes hores de practica i mirada atenta.
Aquesta pistola és un dels meus dibuixos elèctrics.
Que és el que té d'especial? Bé...poca cosa. Concretament dues.
La primera que és un original. Vull dir, que tinc el fotut retall de paper on es va dibuixar per única vegada. És impossible tornar-ho a fer igual i no s'ha reproduït mai, a diferència de qualsevol imatge de pistola impresa en una pàgina de revista: és un bon dibuix però no l'ha fet cap gran dibuixant. El segon que té d'especial és precisament això: aquest dibuix l'he fet jo.
Sóc ràpid amb el revòlver.

La crisàlida

Els primers són quatre exemplars rars, dels que deien excèntrics. Són innovadors, i fan les coses diferents. Són insectes però tenen ales de colors i formes mai vistes.
Després són els seus seguidors i amics. S'ha fet un moviment.
Més tard venen imitadors, que ja no són el mateix perquè només reprodueixen els tics, i darrera, un tio amb una càmera digital que diu que és "cazador de tendencias".
Al cap d'uns mesos, allò comença a aparèixer a la publicitat, anuncis de refrescs, festivals i industria de l'oci en general. Estudiosos ho miren amb lupa. El moviment es crema. Del capullo només ha sorgit una moda, i les modes com tots sabem, mueren i desaparecen.
A aquells quatre del principi ja no els coneix ningú. Se'ls crucifica amb agulles. Se'ls posa una etiqueta i s'encasellen al buit. Otra cosa mariposa.

Una gran fortuna

El bo que té un blog és que pots escriure el que vulguis, el dolent és que t'has d'explicar. És interessant revisar posts anteriors i reconèixer canvis en la percepció de les coses. Sense que s'em hagi demanat, recupero un escrit titulat Crisis (juny 08), en que em mostrava escèptic i gairebé reduïa la crisi econòmica a una estratègia política i un desconegut a un neci. Algú podria pensar que són paraules fàcils, frívoles i superbes de un home sense cap coneixement del món dels diners. Bé, feia molta calor. Un any després cal reconèixer que la crisi econòmica és un fet i ens interessi o no, ens implica a tots. Veig programes de televisió on es mostren els efectes de la crisi i les dificultats econòmiques de les persones. La veritat és que després de veure-ho, vas a treballar més content. Fou un escrit en calent i en el seu context, no el penso rectificar. Penso però, que algú es mereix una explicació. El que faré, és ampliar-lo, aquest cop en fred.

Les meves són les primeres generacions del benestar. Els nostres pares van haver de treballar molt, perquè no ens faltés de res. Som la generacions del consum, de l'oferta i els excedents productius. Volíem el que sortia a la tele i ho teníem, no podíem ser menys que els altres. Obríem ràpid els regals, però no ens fixàvem mai que l'avia aprofitava el cordill. Els vells només volien veure'ns somriure. Això, i una educació històrica deficient, va fer que de la nit al dia, tota noció de l'esforç, i el sacrifici davant la dificultat, se n'anés a la merda. Erem a mercè de un capitalisme guanyador, que se'ns publicitava constantment. Creiem que sortiríem en el somni americà només pel fet de ser més llestos. Vam tirar de beta dels pares, i quan vam haver de treballar, encara ens permetíem dir que era una merda haver-ho de fer per poder guanyar diners. El capitalisme es va tornar salvatge, i professionals del sistema ens saltaven com a llops. Vam poder tenir el cotxe i anàvem per un pis amb tele de quaranta-sis polzades. Nosaltres si que sabíem llegir, però només la lletra grossa. No feia falta estudiar per fer peles oi? Creiem en el lliure mercat com en una loteria en que a vegades hi ha sort. Després es clar, veiem a la tele els perdedors d'altres latituds, i aleshores ens agafava aquella coseta i dèiem allò de "els diners ho mouen tot, però no si pot fer res.."
Aquí hi ha hagut una doble moral. Per una banda negàvem conceptualment els diners i amagàvem el tema, i per altra banda per gust o necessitat hi pensàvem i els desitjàvem.
La diferència no està en tenir diners o no tenir-ne. La diferencia està en ser conscient del que comporten els diners o que tant s'het en donin. La línia esta entre donar de veritat importància als diners o no donar-li.
No se si hem tingut seny o només sort, però el que si que us asseguro es que aquí tenim solucions. El nostres tenim una gran fortuna. Hem sigut terra de burgesos, si, pensadors i economistes, però també de sindicalismes, matriarcats i projectes llibertaris. Sóc del barri dels icarians, dels socialistes utòpics. No hi entenem de borsa, però alguna cosa de cooperativisme i experiències comunitàries. La gent com jo des de un principi ja no ens en fiàvem dels de la corbata. No en sabem gaire, però sentíem parlar de Marx, de la redistribució de riquesa o la renda bàsica. Camins cap a un capitalisme comunitari o una tercera via.
Hem gaudit del discurs de savis, catalans o francesos que han dedicat la vida a l'estudi del sistema econòmic. D'ells hem après que la revolució no es pot fer de la nit al dia, amb pobres contra rics, i d'un sistema a l'altre. El sistema ha d'anar modificant-se progressivament des de dins fins que canviï sol. Com deien al 68, sigues realista, demana l'impossible. Interessant va ser la experiència recent d'Enric Duran, que va deixar en evidència el bancs hipotecant-se per vint vides. Amb els diners va editar un diari per difondre aquestes alternatives. Només caldria que la mica de la consciencia ecològica universal que hem aconseguit després de tants anys, aquesta predisposició als canvis o a l'austeritat, a la sostenibilitat eco-logica, la prenguem també en termes eco-nòmics i de recursos. Però es clar, això ja és diferent, perquè la pela és la pela, i tampoc interessa fixar-s'hi gaire...
El que aquí ha passat és que generacions de solucions s'he les ha lligat amb repressió i el silenci dels mitjans de comunicació, i és per això que m'escalfo tant i em sento en un bucle idiota on la banca sempre guanya. Evidentment que es pot canviar la situació econòmica i acabar amb les penúries! Si volem parlem-ne, però parlem-ne bé. Tot això amics, ja està molt reflexionat. Només cal fer-ho. L'Únic important aquí és saber el què estem disposats a renunciar.

Som un (Non solum)

L'actor Sergi López i el director Jorge Picó van estrenar l'espectacle "Non Solum" l'any 2005 a Girona. L'actor de Vilanova que es va donar a conèixer al cinema francès i és molt popular allí, viu ara un moment dolç gràcies als seus èxits interpretatius i projecció internacional. Diguem que ha arribat a primera divisió estalviant-se competir en categories inferiors com el cinema espanyol i català. És en aquest moment que Sergi López, en lloc de abraonar-se endavant, prefereix fer dues passes enrere. Potser amb la sensació de haver-se deixat de fer alguna cosa abans, torna a casa."Non Solum" és un regal molt especial a Catalunya. Ha tornat per revisar les seves arrels, a furgar en el seu subconscient, al de una professió i en el de tot un país.
La obra teatral es va representar en diverses ciutats, en sales de capacitat mitjana, amb preus populars, gran afluència i seducció. El pas per Barcelona va haver de suspendre's amb les entrades exhaurides, per reprendre's ara, al Teatre Nacional.
Tot plegat, amb l'aclaparador èxit de critica, fa que, poder anar ahir a veure "Non Solum" fos tan recomanable com difícil.

Un home normal sorprèn a un altre de normal en un lloc que no és casa de cap dels dos.
Aquesta situació absurda és el principi d'una obra on Sergi López es multiplica exponencialment amb l'aparició de diferents personatges amb la seva mateixa aparença física. Son "els altres" un concepte recurrent en tota la obra. Homes iguals que volen ser diferents. Un desdoblament constant de tots els "jo", que podem arribar a ser fins a esdevenir una personalitat complexa o un país complicat.
Durant més d'una hora i mitja, tots els Sergis López es troben en aquest espai sense escenografia ni música. Un autèntic exorcisme, catarsis dels tabús, il·lusions i temors que fan no acabar-nos de definir mai. Una sessió de psicoanàlisi i surrealisme. Una paranoia esquizofrènica.Un mosaic de personalitats. El conflicte entre ser centre d'interès i la comoditat de senzillament, ser un altre. Una autèntica exhibició de teatre pur, ple de gestualitat corporal i efectes rubianescos.
Un retrat sentimental, intim i autèntic, on ens hi veiem reflectits i ridiculitzats amb coses tan nostres com la indiferència, la hipocresia, la falta d'autoestima, la por al que arriba, la mitificació de l'èxit social, el servilisme, l'insult anònim, la indignació..etc.
Alguna referència musical, també a l'allioli i a aquesta obsessió daliniana pels culs, en una escena molt bona on s’aconsegueix parlar de sexe des de la més pura innocència lèxica. En un moment de la obra un personatge descobreix el públic i s'avergonyeix. Apareix una reflexió sobre el mateix fet teatral i el sentit de ser reconegut. Rep unes ulleres de sol màgiques que el permeten no ser qui és i poder seure tranquil·lament a una butaca com els altres.
Sortíem d'allà molt satisfets, havent experimentat plaer, tal com desitjava Sergi López al programa de mà, i amb la sensació d'haver estat en alguna cosa important. Pensem que en una obra de culte.

El intermedio

Durant anys eren el peatge per poder veure qualsevol contingut de televisió. Les pelis i els documentals estaven bé, però es clar, hi havia els anuncis, abans englobats amb la curiosa denominació del "intermedio". El nombre d'anuncis va anar augmentant, i ara, s'arriben a integrar als mateixos programes. Es veu que donen pasta.
Dir que no t'agraden els anuncis, és possiblement fals, tant com dir per exemple, que t'agraden totes les dones. Senzillament hi ha molts, i a més els canvien.
El que em fa gràcia és aquesta regla no escrita que fa que els alguns anuncis segueixin el mateix llibre d'estil. Segur que us haureu fixat que tots els espots d'una mateixa cosa segueixen el mateix patró. Sigui la marca que sigui. Saps quan un anunci és de perfum perquè veus una cara d'anunci de perfum, i saps si anuncien una asseguradora de cotxe quan surt un tio amb cara de gilipolles. Tots els coneixem bé i em dedicaré aquí a etiquetar alguns d'aquests registres. A definir-los amb metralla crítica, breument però sense compassió.

Anuncis de perfum i de roba- Sensualitat empallegosa, models, joves arrogants, tensió eròtica, ambigüitat sexual.
de productes de neteja i cremes per l'acne- L'amic, la veïna, gent senzilla i campechana. En aquests surt molta merda en plan CSI. poden ser desagradables.
de medicaments, higiene corporal i aigua- Molt seriosos. Gent com tu o el teu sogre. Sempre surt una gràfica ascendent en colorines.
de alimentació i electrodomèstics- Mascles productors. Pagesos o pescadors, i una sola dona. La mare per excel·lència. En plats preparats, surten homes imbècils.
de xocolatines o joguines- Sempre hi ha nens repel·lents i l'animació d'un marcià simpàtic o un mico amb bambes.
de begudes alcohòliques i colònia- Aquests son dels pitjors. Visions lliures del ideal masculí. Versions desafortunades i patilleres de James Bond, que acaben amb el masclisme més recalcitrant, caspós i hortera. Cosos esculturals en situacions idíl·liques. Playita, churris i tinto de verano.

Hi ha alguns que ens commouen, altres ens exciten, i fins i tot hi ha algun que ens agrada. A mi la majoria no em diuen res. Tinc la sensació que els veig a venir. Vaig molt sobrat i penso que els faria millor.
Vull dedicar-me ara especialment als tipus d'anuncis que menys m'agraden o els que odio directament. Son els anuncis que senzillament et diuen com ets i el que has de fer. Generalment van dirigits a la gent de la quarantena d'anys.

Anuncis de companyies d'assegurances i bancs- La seguretat. Un home canós, la insinuació de un problema. Una veu en off, autoritària i paternal que et diu que mai pots estar segur, que saben el que et convé. No saps el que pot passar. Hi ha ha molta púrria i cal preservar el teu estatus, l'empreseta, el fills i el cognom. Deixa't ajudar. Alimenten la inseguretat al més pur estil dels malparits. Quan veig aquests anuncis sempre penso amb Robert Duval a el Padrino.
Anuncis de iogurts, cremes i clíniques d'estètica- Exactament el mateix que l'anterior però associat al cos. Ara surt una dona melangiosa.Tens quaranta i això perilla nena, però jo tinc la solució. Eliminant la flora intestinal redueixes toxines. Ho has de fer cada dia sinó serà pitjor. Hi ha una segona joventut, però els petits detalls et delaten. El greix corporal t'aparta de una vida sana. Això no passaria si vinguessis. Ningú s'en adonarà. Els canons estètics. Aquests anuncis s'apropien i prostitueixen tota la terminologia relacionada amb la salut. Mentides perilloses.

Perquè vegeu que no sempre soc tan negativista, ara per fi acabaré amb una categoria d'anunci que si que m'agrada.

Anuncis de texans i cotxes- Últimament les marques d'automòbils, per diferents raons d'imatge, han canviat la estratègia publicitària. Ara ja no parlen del cotxe, ni t'expliquen les prestacions com abans.
Ara només trien un concepte a transmetre, una paraula d'aquestes importants, per exemple "autonomia", "joventut"," llibertat" o "diferència". Aleshores deuen anar a buscar artistes i cineastes de concurs, perquè ho transmetin en una obra audiovisual de quaranta segons. El receptor pensara en el concepte al concloure l'espot amb el nom del cotxe. El resultat es normalment bo. Es tracta de poesia visual, petits curts gairebé sense paraules i bastant agradables. Això només ho havia vist fer en els anuncis de texans, que eren gairebé clips musicals. Molt xulos i evidentment, molt americans.

Tip de Types

Als anys setanta es treballava amb Letraset, que era el mètode més utilitzat per retolar tipografies sobre el paper. Es tractava d'uns acetats transparents plens de grafies opaques i transferibles. En llenguatge planer, calcomanies de lletretes. Quan volies inserir un titular en una publicació, havies de buscar a la carpeta, i com no la tenies, anar a comprar aquella fulla de Letraset del tipus i cos de lletra que necessitaves. Tornaves amb un full amb quatre o cinc abecedaris complerts, això inclou majúscules, minúscules i signes ortogràfics. Per mesures superiors, podies fotocopiar directament el catàleg que generosament reproduïa un full sencer. Després, sobre una línia de base feta amb llapis fi, anaves transportant les lletres fent pressió al revers, i una darrera l'altre. Una manera difícil, laboriosa i cara, que evidentment la revolució digital va fer desaparèixer. De la nit al dia, tots aquests arxius i carpetes plenes de fotocòpies i Letraset de dissenyadors, preimpresors i grafistes van anar quedant obsolets. Tothom s'en desprenia, i a vegades penso que totes van venir a parar aquí. Trobàvem lletres arreu, desordenades, traspaperades, desubicades.
Ell era el menys capaç de llençar-les. Hagués estat com despendre's del passat, trair als antecessors. A vegades el sorpreníem mirant sensible aquelles carpetes, fullejant, com passant revista a un exercit imperial de milions de lletretes en formació. Lletres velles, oblidades, desfasades, caducades.
Un bon dia, només arribar va agafar-ho tot i és va tancar a l'estudi. Recordo que es va fer un silenci entre nosaltres. Només va sortir al migdia per menjar-se una entrepà i demanar un tub de Pritt.
Quan un de nosaltres li va demanar subtilment el destí de l'arxiu de types, ell sense apartar el ulls de l'entrepà va respondre enigmàticament - Kyle Cooper...un homenatge a Kyle Cooper...
L'endemà en arribar ens vam trobar amb això. Les lletres campaven lliurement com insectes per un paper de dos metres. S'havia dedicat aplicar-les creant densitats de trama fins fer-se un autoretrat, el tio egolatra…
A sota havia deixat un noteta que posava "...i sense Macintosh!".

Paisatges

Tinc certa devoció per les terres basques.
No em refereixo a aquest emmirallament de molts catalans cap a la forma de fer-se valer que tenen, a aquesta fermesa que ha aconseguit que Euskadi i Nafarroa tinguin un estatus polític i econòmic millor al nostre. No parlaré d'això, doncs, tampoc és aquest un blog de política, però no negaré, que alguna cosa hi deu tenir a veure.
El motiu de la tant sana enveja és el criteri que tenen en qüestions estètiques.
Un sentit perenne de bon gust. La creativitat dins l'ordre natural. Si us fixeu en l'art basc i en la seva important tradició gràfica, observareu aquesta constant mirada al primitivisme, als orígens i la terra. Un art orgànic, no lleuger com una fulla si no robust com un tronc. Un art de composicions ordenades i contundents, de contrast entre matèria i buit. Poc donat a gradacions, és un art de tintes planes. Un art verd com la herba, roig com la sang, blanc com la llum, i negre com el carbó.
Vull parlar a tall d'exemple, de la concepció del paisatge natural a Euskalherria. A l'igual que els britànics tenen un alt sentit de la conservació. Saben adaptar-se sense perdre una tradició material indispensable per qualsevol poble. Gairebé mai obliden els quatre pilars de la civilització euskaldun: La fusta, la terra, el ferro i la pedra.
Transportem-nos visualment a la vall de Baztan. Mirem un petit turó arrodonit i imberbe, on quatre ovelles juguen amb un núvol. Més avall apareixen prats naturals, i entre ells, boscos densos i d'un verd molt fosc. A mida que baixem la mirada, amb filats es retallen nous prats, ja domesticats, que ofereixen noves tonalitats de verd i per on pasturen vaques. A baix, vora el riu, apareixen les primeres mostres de civilització, l'arquitectura típica d'aquí, ja sabeu, les bigues diagonals, la pedra i les porxades. La carretera asfaltada amb les senyalitzacions necessàries sembla la única concessió al temps. Mireu la plaça del poble, amb la glorieta forjada i els bancs robusts de fusta. Vegeu els arcs i frisos esculpits. Aquesta unitat tipogràfica en els rètols. Mireu les balconades plenes de flors i els colors de la ikurriña. Tot plegat un paisatge fabulós i fantàstic, tret d'un conte o d'un dibuix infantil.
A mi m'agrada inventar-me la figura còmica del inspector de ètica paisatgista de les terres basques. Un personatge imponent de cert caire estalinista, un inspector arbitral, que faria la ronda amb tres nois cepats i un camió.
La gent, el veuria observar el entorn amb un silenci tallant, i després parlaria als nois. El diàleg aniria més o menys així:
- Aquests contenidors de colors, els encabirem allà que son igual d'accessibles. S'haurà de fer espai, però no emprenyen. A l'entrada del pobles he vist uns pneumàtics vells...pregunteu que en pensen fer. El rètol del supermercat sobresurt massa i ja ho haurien de saber, carregueu-lo...i torneu-li dir a la senyora Maria que estengui darrera, però no sigueu durs.
-Senyor, a un dels contenidors hi ha una pintada amb esprai. També l'esborrem?
- Ja hi era l'altre dia. La veritat, no és del tot lletja, i el seu sentit tindrà no? deixeu-la, cal estar obert als nous temps!
Després enfilarien de nou carretera amunt, seguits per el camió, sempre carregat de tanques desmuntades, rètols de hotels, trossos de uralita i omberel·les de la Coca-cola.

Ex-libris (3)

Ex-libris es mostra a la part dreta dels escrits, rera la descripció del blog. Es tracta d'un "cromo" que s'anirà renovant.
Un ex-libris és un petit gravat o impressió artesanal que serveix com segell personal, i s'enganxa rera les tapes dels llibres.

En la recerca per la forma que m'identifica, he buscat una grafia que uneixi una A i una M.
A partir de múltiples variacions m'he submergit en les infinites possibilitats de aquestes dues lletres. Amb les meves aemas faig un viatge pel disseny gràfic des del principi dels temps, i descobreixo quelcom d'ancestral.

Homenatge a Mèxic

Aquest post m'ha costat molt. Primer perquè parlo de Mèxic, un país en que no he estat i conec poc. Tinc profund respecte per els mexicans que intenten viure amb naturalitat. No vull fer tremendisme, ni ser sensacionalista. Vull ser acurat. No pretenc estigmatitzar-los. Aviso que incideixo només en el costat fosc de la realitat mexicana i dic que Mèxic és molt més que això. També m'ha costat perquè no m'agrada haver de escriure coses tan dures. Per tot plegat, l'he intentat fer el millor possible i espero que l'accepteu.

M'agradaria que els diaris m'estiguessin mentint amb això, però la mínima ètica periodística els ho impedeix. La situació en algunes zones de Mèxic, és molt cruel. En general en coneixem tots els delictes. Compra d'armes, trafic de drogues, corrupció, lluita d'animals..., feu-me cas, tot això son collonades. Aquestes coses també passen aquí.
El que em fa tancar el diari amb ganes de plorar no són les il·legalitats sinó els crims, els crims contra la humanitat. Policia i narcotraficants, militars, paramilitars i màfies han instaurat un estat de terror que pateixen sovint les camperoles, la dissortada part que menys te a veure en les lluites de poder. Racisme contra els indígenes, masclisme, violacions, feminicidi, segrestos, tortures sistemàtiques i assassinats massius. Violència en la seva màxima expressió, la d'homes armats i amb sou, que resulta impune.
Aleshores em quedo callat, amb el remordiment del que segueix esmorzant. De forma quasi ridícula recordo els referents culturals que m'han arribat de Mèxic. Mica en mica, me n'adono, que això no escandalitza als historiadors. La violència ve de lluny. Els rituals d'ofrenes humanes eren només tastets de l'holocaust que va arribar amb els espanyols. Des d'aleshores, mexicans i mexicanes han viscut víctimes del genocidi, l'explotació i la submissió. Són gent curtida.
Dibuixos antics em remeten al contrabandisme, el bandolerisme i la revolució. Coneixem els lluitadors emmascarats, justiciers i executors de la venjança, hem sentit ranxeres i narco-corridos. És com si haguessin acabat acceptant la brutalitat com a seva, fins el punt de afegir-la al seu imaginari col·lectiu.
Avui llegeixo que han aparegut uns graffitis amb el rostre de Emiliano Zapata i la llegenda "nos vemos en 2010". Es diu que la poesia del subcomandante Marcos no ha estat suficient, que s'esta organitzant de nou la guerrilla, i aquests cop aniran junts. Pot ser molt fort, i nosaltres, només observarem.
Jo seguiré llegint la premsa, i de tant en tant, sabré coses d' ells. M'aturaré, i meditaré el de sempre:
Misteriosos deserts aquells, on els cactus t'acaronen. Impressionant país que ha après a mirar cara a cara la mort. Curiosa gent, que ha fet de la calavera un símbol nacional. Bonic poble aquell. Capaç sempre de, en la soca podrida, fer florir la flor de la dignitat.
Viva Mejico cabrones.

Quatre apunts d'art urbà

Mur
A les ciutats es concentra molta gent, i la superfície horitzontal, que anomenem sòl o terreny, és molt preuada com tots sabem. Hi construïm grans edificis, generant així murs. El concepte mur és extensible a parets, portes, façanes i mobiliari urbà, en definitiva, superfície vertical.
La superfície vertical és al pla perpendicular a la visió, per tant aquell que veiem constantment. De forma natural, s'hauria de utilitzar per senyalitzar, informar o decorar. Històricament ha sigut així, però això no s’ha sabut mantenir. L'últím segle, la societat de consum, conscient del gran valor que té també aquesta superfície, l'ha convertit en suport de publicitat. Aquesta ha passat a ser la funció primera del mur, fins l'extrem de crear-ne per aquesta finalitat. Valles publicitàries, marquesines, rètols lluminosos i aparadors es disputen diàriament la nostra atenció visual. És intrínsec amb la ciutat.

Graffiti
El graffitti és la resposta a aquest intent de monopolització. Es tracta de reivindicar el mur, si més no, els teus metres. És una expressió individual, original i única, en contraposició a la massiva i repetitiva presència publicitària.
Des del punt de vista artístic, el graffiti és un terme molt ampli que comprèn qualsevol acció sobre el mur. Des de una marca en el ciment fins a una pintada política, passant per un cor ratllat a una escorça, o una frase en un lavabo. S'associa sovint a allò marginal, allò anònim, al tabú i la provocació. A "allò que no fa ningú". Aquesta raó i el fet que generalment està prohibit, fa que aquesta disciplina, s'assocï també a la velocitat d'execució, la espontaneïtat i la nocturnitat.
Diu la llegenda que a la ciutat de Nova York a algú si li va ocórrer signar al metro. No passaria res si un altre no hagués fet el mateix però amb una signatura més gran. Es clar, la lògica publicitària aplicada als individus. De una manera o altre, molts joves dels barris baixos es van posar a signar amb esprai de cotxe, fent grafies cada cop més grosses i cridaneres.
Això no es pot entendre sense la febre del Hip Hop, que és un moviment juvenil, aparegut al Bronx novaiorquès a principi dels vuitanta. Inclou el graffitti com art plàstica, una dansa anomenada breakdance, i un estil musical, el rap, que ha transcendit molt fins ara. El Hip hop es basa amb l'exaltació de l'individu, l'autoestima i la reivindicació personal, i va sorgir com a defensa als grans problemes juvenils als suburbis de la costa est: la droga dura i les baralles de bandes. Aquest component de ego i reafirmació personal, explica perfectament les pintades i signatures. És una forma de dir, "aquí he estat jo, i jo soc la meva empresa"
Aquest estil és el que relaciona més gent amb la paraula graffiti. Amb tècniques com els retoladors o aerosols, és potser el més efectista i el més present arreu del mon.

Muralisme
El muralisme és el "germà bo" del graffiti, doncs ambdós succeeixen a les façanes, però són gairebé contraris. Ës un art basat en les tècniques pictòriques tradicionals, però fet al mur i en proporcions molt grans. Allò representat és més o menys acceptat, és ben vist socialment i s'assocïa a la bellesa i l'art. Es fa amb andamis, a la llum del dia i amb permisos legals.
Mèxic és bressol del muralisme. Allí, pintors com Rivera, Orozco o Siqueiros van fer grans composicions de caràcter social, elevaren el muralisme a art nacional i l'academitzaren. Com apunt direm que el muralisme a sigut present en molts escenaris polítics propers al comunisme.
En algunes cultures europees els murals son utilitzats molt sovint per dissimular façanes mitjanceres d'obra vista i integrar-les al paisatge urbà. A algunes ciutats francòfones, s'han decorat edificis amb la tècnica del trompe d'oel o engany visual. Es tracta normalment de representar les portes i finestres simulant tridimensionalitat, una façana fictícia o una vista integrada en la perspectiva creant un efecte òptic.

El pintor del Poblenou

L'altre dia vam fer una sortida molt especial. Amb l'Alba, el Joan Marc i la Montse vam anar al Vendrell a veure una exposició de Ramon Calsina. Ho vam fer per fidelitat, per compromís, gairebé per obligació. Un petit gest significatiu. Va ser com anar a veure un avi que de tant pròxim que l'havíem tingut, no li donàvem importància.
En Calsina no era el nostre avi, però ens identifiquem plenament amb ell. Ve a ser un referent artístic al barri. El primer pintor de Poblenou.
Ramon Calsina (1909-1992) va néixer en una família de flequers just davant del mercat de la Unió al barri del Poblenou. Aquest barri industrial vivia en aquell moment el seu màxim esplendor. Tot i les dures condicions de treball, l'anomenat Manchester Català era molt productiu i dinàmic, un gran motor industrial. El Poblenou era en aquell moment una comunitat autogestionada i gairebé independent respecte Barcelona, però, a més era molt avançat socialment i a l'avantguarda del moviment obrer i la ideologia utòpica.
Ramon Calsina reunia unes qualitats tècniques excepcionals. El seu excel·lent dibuix figuratiu, el seu domini de la llum i la penombra i un gran valentia en l'elecció i la composició cromàtica, l'equilibraven als grans artistes coetanis de principi de segle.
El que el feia diferent, era la seva imaginació desbordant, transgressora, pròpia d'un esperit lliure. Avançat al seu temps, intueixo que fou el primer artista underground. Li agradava representar figura humana o ninots en escenes carregades de sentiment o comicitat, com en un acudit gràfic. Feia realisme màgic i surrealisme, anades de la olla, però de temàtica quotidiana i local. El fet és que Ramón Calsina, tot i el reconeixement com a cartellista, dibuixant i pintor no va voler lligar-se als canons i se li van tancar moltes portes. Ja se sap, l'art és així. Els crítics devien pensar que l'havien somiat, i que ben mirat...Poblenou no era de pintors.
En els seus quadres, repeteix quasi obsessivament una serie d'elements relacionats amb el barri i la seva infància. Vam fer inventari de la iconografia calsiniana: La Torre de les aigües i el Gasòmetre son símbols paisatgístics del Poblenou, globus aerostàtics, que s'enlairaven allà, i cortines roges que emmarquen sovint els seus dibuixos com si fos un teatre. Son molt presents a la seva obra la figura d'un nadó embolcallat i la d'un estel. També les d'una llanterna màgica, una bombona de vidre, una olla i un pa de tres crostons, tots ells referents familiars. Tot molt rodonet, com els seus personatges, tot molt inflat.
Al marxar ens sentíem una mica com aquells nets que van a buscar l'herència del avi. Havien anat a buscar or, i tornaven amb un munt d'andròmines el significat de les quals només coneixia ell.

Els Referents

4. Regalos y pastelitos
Els meus avis tenien un colmado al carrer Mallorca de Barcelona. Un colmado era un comerç amb mostrador on podies trobar productes relacionats amb l'alimentació. Amb els supermercats gairebé van desaparèixer a la ciutat.
Quan els diumenges al vespre ens aturàvem i entràvem a la rebotiga on vivien, ens feia molta il·lusió. La yaya ens preparava uns entrepans de pa Bimbo amb oli i pernil dolç i enviava a l'avi a la botiga a buscar alguna cosa. Aleshores ell creuava el passadís, s'inclinava dins el refrigerador i agafava dues ampolles de Cacaolat que entre els seus dits feien "clink". De postres ens donava un Dalky o natilles.
Us podeu imaginar que les estones que em passava observant les estanteries de la botiga eren un aprenentatge en disseny comercial i publicitat. Hi havia una mòdul de cartró amb una ampolla que semblava plena però el líquid era pintat. Una estanteria feta vares metàl·liques dels productes Panrico, i un pot sobre el qual el clavaven els xupa-xups. Recordo les etiquetes que mostraven personatges com la de l'ampolla del Mono o la del nen de la nocilla que sempre omplia massa la llesca. Allò era com la teràpia del riure. Tots reien.
Em preguntava si l'ampolla gegant del cacaolat era plena o també estava pintada per dins. Les meves reflexions aleshores eren així, de l'estil si la vaca que ríe és realment un dimoni, o de si la Lechera no s'embrutava el cap de tifa de vaca, si el xino dels flams feia por o si el principe de Beckealere tenia ploma.
Al marxar de la botiga em mirava les bosses de Matutano penjades a l'esquerre de la porta, aquelles del nen de la boca grossa que ensenyava el contingut. La yaya em feia agafar una, i la mare deia que no cal. Jo m'estirava per arrencar unes estrellitas com si ho fes de la mateixa patatera.

5. Arrapat a un mur
Ja de petit em vaig emprenyar perquè volia una disfressa d'Spiderman com la que tenia un company. Per televisió, aleshores feien la serie d'animació del "hombre aranya". Els pares, potser per no repetir, van dir que només havien trobat la del Capitan Amèrica. S'assemblava, em deien. Va ser la primera mostra d'obsessió obtusa i mitificació excessiva, però m'agrada més pensar que aquella rabieta era premoritòria d'un criteri definit respecte els meus gustos: a mi sempre m'ha agradat l'Spiderman.
Com sabeu, el superheroi creat per Stan Lee és en realitat Peter Parker, un estudiant al que pica una aranya, cobra elasticitat i trepa pels murs. Aprofita el poder per fer el bé i la justícia, però alhora ha de fugir de la policia, el que va fer que el personatge es guanyés la simpatia dels moviments estudiantils i progres dels EEUU. A Peter Parker li canvia la vida i es menja molt l'olla amb el dilema de si val la pena sacrificar una vida normal al utilitzar els poders.
Tot plegat és de caire molt realista i fins i tot creïble, tant lluny dels personatges esperpèntics amb facultats exagerades, que partien planetes amb els punys.
L'Spiderman a diferencia d'ells tampoc te capa. Es serveix de una segona pell que li recobreix completament el cos, una peça semblant a la dels nedadors d'ara, però recobert de microventoses. Dues zones dels colors del Barça divideixen el teixit, de fons per una retícula negra brodada. Aquesta teranyina és la que dimensiona el cos de l'Spiderman, i com un tatuatge integral, dibuixa cadascun dels seus muscles en impossibles i acrobàtiques contorsions. Dels canells expulsa a tota pressió una substància adhesiva blanca de increïble resistència. Mai he sabut si portava un diposit o el segregava ell mateix. No crec ser l'únic que pensi que tot plegat, te un punt d'eròtica gai, o de certa androgínia, si ho voleu. Diguem que hi ha certes connotacions sexuals. Al centre d'un cap rodó ressalten dos grans ulls cecs, blancs, insectívors, i inexpressius, però d'una força gràfica impressionant , una autentica mascara. Sempre l'he admirat per aquesta bellesa orgànica, per la seva sublim estètica, armonia, equilibri de forma. És Fantàstic. Superior. Te classe. Cada cop és més modern. No em parleu de disseny de moda, jo vull vestir com l'Spiderman.

6. Cromos
A l'escola sempre hi havia algunes modes que es repetien ciclicament. De cop tothom portava cordes de saltar o yoyos, per exemple. La més important per cultural i atemporal, és la moda dels cromos. Ha sobreviscut moltes generacions de nens i nenes. Quan jugàvem a canviar-los arribaven a les nostre mans molts de diferents. N'hi havia per totes les sensibilitats: pels cursis, hi havia els "días felices", pels esportistes els típics de la lliga de la futbol, pels setciències, els d'història natural, i per la resta de nens i nenes catòdics innumerables col·leccions sobre totes les sèries televisives que s'emitien en aquell moment. El meu cas és atípic, nosaltres anàvem a la botiga de la iaia i arreplegàvem la caixa que els portava el proveïdor de Danone. Allà, obríem tots els sobres, n'extreiem la col.lecció sencera, i els tornàvem a posar acuradament ens grups de quatre dins de cada sobret que regalaven amb els iogurts. Per aquests mètodes il·lícits vaig reunir la col·lecció sencera del Don Quijote, La batalla de los Planetas, Willy Fogg, i El Mundial de Naranjito per dues vegades. Sempre he pensat en aquell veí de la botiga que maleïa la Danone quan un cop més li faltaven dos per completar la col·lecció. Els cromos no van tornar a la meva vida fins molts anys després, quan vaig conèixer la Pandilla Basura, però d’això ja en parlaré un altre dia.

Futbol Club Androlona

La mare deia que el futbol esta preparat i que es pacten els resultats. Jo...ja no sé que pensar.
No he escrit gaire de futbol perquè es regeix massa per l'actualitat i qualsevol comentari pot ser efímer. Ara, les circumstàncies obliguen. No he anat al futbol, és ell que ha tornat al territori de l'ètica i l'estètica.
Dono per suposat que tothom sap que soc barcelonista i esta al corrent de l'excel·lent temporada del equip del Barça. L'equip de Guardiola ha aconseguit si no tot, moltes coses en una sola temporada, i això fa que esdevingui rodona, excel·lent, perfecte. Aquesta temporada ha transcendit de ser una simple participació en varies competicions, a ser una obra per si mateixa, en aquest cas feta amb l'esport. Us semblaré exagerat o còmic, però com una bella composició musical, o una novel·la dramàtica, cal que passi a formar part de l'art català.
No em dedicaré a repetir la manera i circumstàncies en la que el Barça s'ha convertit en tricampió. Enlloc d'això, us explicaré una altra cosa que també coneixeu. L'heu llegida en moltes ocasions, en epopeies i llegendes. L'ha utilitzat Hollywod mil vegades per fer pel·lícules militars europees o vendre el somni americà.

Us explicaré una història èpica sobre un grup reduït de joves en circumstàncies difícils i en una comunitat desesperançada i espoliada. Els nois tenen moltes qualitats però lluiten en un sistema advers i desfavorable dominat per... els dolents.
La història de ell. El fill pròdig retornat. El líder que es posa al capdavant del grup, els recorda als joves qui son i els ensenya el camí. El tutor. Aquell discurs breu però de mots poderosos, que convenç poc a poc i fa creure als descreguts. El poder de la paraula que fa despertar una il·lusió col·lectiva.
Us explicaré una historia de preparació, sacrifici i esforç. Mentalitat i misticisme. La historia de un somni però també de mort. De pèrdues personals. De primeres batalles perdudes, de record de velles derrotes, però al cap i a la fi, una història de lluita. Ell s'aixeca i crida ben alt una conjura de persistència. La guspira que fa aixecar un poble. Es guanya sent valents.
El crit ressona fins les oïdes del enemic pèrfid i prepotent. Espantat veu com els seus homes tornen derrotats d'allí. Diuen que son molt joves, que els comanda un home, i que no perden mai. Diuen que ara es defensen com dimonis i lluiten com àngels. Diuen que vencen un per un els contrincants i amb l'honor, es guanyen el respecte no només dels seus si no de tothom.
La historia de una llegenda. Ells superen els rivals més temibles amb suor i fe. Encara que cansats i ferits, arriben a la fi del camí. El pitjor dels enemics cau en el duel final. Tot acaba bé i el seu poble recupera la dignitat. Guanyen els bons.

Volia explicar aquesta historia encara que potser ja no fa falta. Ja ho haveu vist oi? Ho haveu vist tots no?
Gloria eterna culers.

Amics

Us presento a dos amics meus. Són l'elefant de l'Schleich i l'Elmer. L'elefant de l'Schleich és una excel·lent reproducció a escala d'un paquiderm, fabricada per aquesta marca de miniatures. La seva forma ha estat molt estudiada i documentada. És fet a imatge i semblança d'una cria d'elefant. Cadascun dels seus detalls, la forma de les orelles, la textura de la pell, ha estat en la mesura de les possibilitats fidel a la realitat. Aquest elefantet sap que està molt ben fet, tant, que hi ha molts elefantets exactament iguals. Això el reconforta, però per altra banda el fa sentit anodí i insignificant. Ell pensa que li agradaria ser una mica diferent, com l'Elmer.
L'Elmer és un personatge inventat pel dibuixant David Mckee i és parent de l'elefant rosa, símbol de irrealitat i deliri. De fet, tot ell és un "deliri de plàstic". El seu cos inflat és com un edredó. Un patchwork multicolor. Ell sap que és diferent i això l'angoixa una mica. Té por de no tenir lloc entre els seus i voldria ser una mica "normal" com el seu amic de l'Schleich.
És clar que els dos són elefants, més ben dit, dues reproduccions molt maques d'elefants. Els dos són de plàstic i tenen igual grandària. El més clar encara, és que són el mateix però no són iguals. Venen a ser les dues cares de la vida, realitat i fantasia, ciència i creació.
Són molt amics, no són un sense l'altre. L'Elmer no existiria sense una referència de "carn i ossos", no es pot interpretar una realitat que no existeix. La vida de l'elefant de l'Scheich, sense la promesa d'una altra realitat, seria una vida avorrida i sense somnis.
No m'agrada sentir de la gent que "no hi entén d'art". Si heu entès aquesta fabula, ja teniu la meitat de l'assignatura apresa.

Ex-libris (2)

Un ex-libris és un petit gravat o impressió artesanal que serveix com segell personal, i s'enganxa rera les tapes dels llibres. Vull mostrar la recerca per la forma que m'identifica.
Durant temps he buscat una grafia que uneixi una A i una M.
A partir de múltiples esbossos i variacions m'he submergit en les infinites possibilitats de aquestes dues lletres. Amb les meves aemas faig un viatge pel disseny gràfic des del principi dels temps, i descobreixo quelcom d'ancestral.

La signatura illegible

Molt bona aquesta. Acabo de veure per la tele que el cos de policia municipal de Girona ja compta amb el primer especialista en graffitis. Ja sabeu, vivim al país de Mortadelo i Filemon. Un poli amb algun títol de cal·lígraf que es dedicarà a identificar els autors dels graffitis per tal de en cas de detenció poder-los imputar altres pintades.
Per això, el tio es dedica a analitzar morfològicament els tags i signatures. Davant una pintada, estudia el seu aspecte i color. La mesura i li fa foto. L'olora. Analitza el traç, deduint tant la tècnica del autor com les eines emprades (vàlvules d'spray, model de retolador...) Fa un estudi gràfic i ressegueix fins el mareig cadascuna de les rebuscades línies que forma la rubrica; ara a l'esquerra, ara puja, ara es fica dins l'altre...és fantàstic!
De fet, això és el mateix que faig jo, amb la diferencia que no vull detendre els autors, i amb la diferència també que no em fa falta tenir cap títol ni placa per saber qui són.
El nostre objecte d'investigació, senyors, no és un anònim si no ben el contrari, és una signatura, i si l'autor la fa així de diferent és precisament perquè l'identifiquem.
M'imagino a aquest home argumentant categòricament en un judici alguna cosa així:
"Després de observar una repetició sistemàtica del motiu, així com la seguretat en el traç d'aerosol, determino que és un graffiter molt actiu. El fet de que representi la figura arrodonida d'un xumet ensalivat de color negre, ens porta a identificar l'autor com el xupet negre, altrament conegut com xupet negre"

Vides alienes

Resulta que també m'he fet del Facebook.
Resumiré que el Facebook (FB) és un programa d'internet que et permet interconectar constantment amb un grup de persones. És senzill. Si busques el teu amic de joventut, "esta" al FB i no és el Juan Garcia, el trobes. Li envies una "sol·licitud d'amistat". Si t'agrega, passeu a ser amics i a tenir accés mutu a la informació que hi poseu. Demanant i acceptant persones, reunim uns cent cinquanta "amics", amb cometes que obviaré.
Setmanes abans de fer-ho només havia llegit una mica sobre el fenomen de les "xarxes socials". Es veu que va ser útil a les universitats a l'hora d'organitzar sopars i es va estendre fins arribar a ser un fenomen que, diuen, ha fet president a l'Obama.
El FB ja tracta d'això, d'estendre. És bàsicament exponencial. Un comentari a algú o una fotografia concreta, pot ser vista de forma simultania per centenars de persones ( una altra cosa és que ho miri algú...) Els especialistes diuen que el Facebook es nodreix de l'exhibicionisme i el voyerisme (fatxendes i xafarders).
Cal parlar també de la controvèrsia que suscita el fet de mostrar informació o imatges d'una forma tant oberta. Es diu que tota aquesta informació passa a ser propietat del la empresa del programa, i que la ven a les multinacionals i els espies. També que la consultaran a l'hora de contractar-te i tot això.
A l'hora de la veritat, tot plegat no te més interès que el previsible. Jo era dels que pensava que potser donaria una nova dimensió a les meves relacions, que la comunicació escrita afavoriria més opinions, al cap i a la fi...més paraules.
Res més lluny de la realitat. Com és comprensible la gent no es "despulla" gaire, i tret de algunes persones, ningú parla de coses gaires profundes. De forma bastant lògica, el Facebook és frívol. Ens passem l'estona parlant de oci o de l'absència d'aquest. Anunciem l'assistència a concerts, festes i sopars, diem qui va anar però no del que parlàvem. Anomenem actrius, però no parlem de cine. Posem fotos del nostre viatge a la Polinèsia, però no de la cuina bruta. Sembla que juguem a revistes del cor.

Barri de bars

El meu havia sigut un barri de treballadors, però a la dècada dels noranta es va convertir en un barri d'oci. Es varen obrir molts bars musicals. Alguns veïns relacionaven els joves del barri amb el que comportava l'oci nocturn. Jo vaig reaccionar amb una crítica a la política juvenil de l'ajuntament. El text ja ha perdut vigència, però el poso com a document. Aquí queda.

"Ens veiem immersos en un sistema, una forma d'organitzar les coses, basat principalment en els diners. Els joves, si volem independitzar-nos o senzillament, sortir de casa i consumir, necessitem passar moltes hores treballant per empresaris per guanyar diners, que, al cap i a la fi, ens gastarem amb d'altres empresaris.
Aquest és el sistema ens agradi o no, i té les conseqüències que té.
Les institucions mai parlen d'això, d'alguna manera, permeten i ajuden a que tot segueixi regit per aquest sistema.
Cal reconèixer que el barri ha perdut alguna cosa els últims anys i ho pensem gent de totes les edats. Ha perdut identitat i vida associativa. Si fa anys havien existit moviments juvenils compromesos cultural o políticament, ara semblen no existir.
Tot sembla estancat i confós, hi ha una sensació d'ambigüitat, on el jove no sap exactament el que vol, no es defineix.
D'alguna manera els joves també permetem i afavorim que tot segueixi regit pel sistema dels diners.
A Poblenou actualment, tot és en venda. Els antics espais que els joves demanàvem fa temps a les institucions, es lloguen al major postor, a professionals de l'oci, empresaris que molts cops no són del barri. Els joves anem a veure els dissabtes els bars d'aquells que tenen més diners per a obrir-los.
Alguns de nosaltres, inconformistes, creen iniciatives pròpies i imaginatives, que no es queden tant sols en guanyar diners. Cultiven cultura popular, la relació i comunicació és la seva moneda. Van a contracorrent.
Aleshores si, és a ells que busquen les institucions amb la seva política juvenil. Una política basada en el voluntariat. Els conviden a mostrar les seves activitats dins del marc de les institucions, subministrant-nos només els recursos necessaris, justos i justificats. Els animen a invertir, sino diners, si temps, il·lusió i esforços en activitats que els aporten poc més que la satisfacció personal.
L'esforç voluntari, desinteressat, és positiu, sempre que sigui per una bona causa. Les institucions no són les més adequades per demanar aquest esforç, perquè de forma paradògica, permeten i ajuden un sistema que ens fa no que ens quedin més ganes que les de treballar tota la setmana per empresaris i beure molt els dissabtes."

L'home que reia per dins

Ahir va morir el Pepe Rubianes. Quan he pensat que calia posar-ho al blog he sentit l'estranya sensació que deuen tenir els periodistes. Tinc tema d'actualitat, però no havia de ser aquest. Hi ha hagut molt bons monologuistes i comediants, cada generació ha tingut els seus, diria que el meu és un altre, però el Pepe Rubianes era especial, i la noticia ens ha tocat una mica.
Ell era un actor local, que es va passejar per les nostres vides explicant coses i fent-nos riure molt. Treballava dur i després se n'anava a l'Africa on allargava els diners. No cal explicar aquí les grans qualitats oratòries combinades amb gesticulació, i les sempre seves onomatopeies. Tots el coneixem des de aquell dia que explicava a la tele com les tapes d'un bar feien una festa.
Varem tenir la sort de que la gent del Terrat li donés molts minuts a TV·3, fou la persona mes entrevistada per darrera dels presidents. Ens les converses, com als espectacles, explicava coses de la seva vida que començava fent creïbles per desvariejar després. Tenia una capacitat d'improvisació brutal. Era irònic, picar, fresc en diversos sentits. Al igual que exagerava el so d'una porta, exagerava també els seus relats, exagerava la seva vida, es deixava anar.
Segur que a curta distància la seva personalitat era més dura i difícil, però a escena ens mentia. Es convertia en un home lliure, autònom, independent, amb la paraula lliure i la pinga a l'aire.
En el mateix esperit d'aquest blog prometo guardar la teva lliçó.

Èxits i fracassos del rap polac (II)

Sample (Veu de noia en un contestador automàtic)

No és cap broma, cap joc,
ni una trucada gamberra
No és el vol d'un dard
encertat, que no erra
Tu fes un resguard,
per si de cop s'esguerra
Aquí Andro llamando
l'Eduard Serra

Scratch. Sample

El Sónar és car,
sense una puta perra
veient vídeos hard,
estic fet una desferra
tots fotuts al bar,
aguantant la gerra
Jo ja n'estic fart,
Vull parlar amb
l'Eduard Serra!

Scratch. Sample

Serà com a Mart,
atacant la terra
Serà futbol art,
un gran xut des de l'esquerra
no soc un covard,
però tampoc vull guerra
Aquí Andro trucant a
L'Eduard Serraaaa!

Ex-libris (1)

Un ex-libris és un petit gravat o impressió artesanal que serveix com segell personal, i s'enganxa rera les tapes dels llibres.

Vull mostrar la recerca per la forma que m'identifica.
Durant temps he buscat una grafia que uneixi una A i una M.
A partir de múltiples esbossos i variacions m'he submergit en les infinites possibilitats de aquestes dues lletres. Amb les meves aemas faig un viatge pel disseny gràfic des del principi dels temps, i descobreixo quelcom d'ancestral.

l'accent màgic

A l'àrea metropolitana de Barcelona la situació lingüística és ben peculiar, doncs juguem constantment amb la utilització del català i el castellà. En qualsevol iniciativa empresarial, i alhora de triar un nom referencial, molts empresaris catalans opten per un nom en català. No és tan obvi, molts d'altres pateixen un gran dilema.
Per estar bé amb tothom, recòrren a denominacions compostes i estranyes, algunes d'arrel llatina. Seria el cas de "Mercabarna","El Fòrum"," 22 arroba", o tants noms compostos de fires i congressos. Noms rars vaja...
Però aleshores, arriben "los creativos", els directors de marketing, les ments pensants de la publicitat, que són més llestos que els demés.
Pensen: com ambdós llengües són llatines i tenen moltes paraules semblants, perquè no anomenem el producte amb un mot sintàxia o fonèticament igual en català i en castellà? D'aquí ve el nom de molts centres comercials: Glòries, La Maquinista, La Roca, Diagonal Mar, Gran Via 2 o Las Arenas.
Últimament , aquests grans cervells, van més enllà, i pensen: més internacional encara és l'anglès, i resulta que té alguna paraula semblant al català . Per què no les incloem al poti-poti? Tan amb anglès com en castellà es fa molt entenedor "parc central" o "port olímpic". Aquí arribem a l'exemple que dóna nom a aquest post .
La Penya de Badalona ha obert un centre comercial, el Màgic Badalona. Màgic és una expressió força associada al bàsquet, per allò dels malabarismes i el Magic Johnson. Quan entra la gent del bàsquet es va proposar el nom sospito que es va fer en català, però a última hora, i com qui no vol la cosa, ve un d'aquests creatius i treu l'accent.
Com sabeu els catalans som uns torracollons, no en deixem passar una, i a Badalona, són molt de la penya (amb ny). Aquest afer va provocar una reivindicació de socis i veïns per la catalanització del nom, fins que el centre comercial va aturar la campanya per tal de rectificar en tota la publicitat.
Als dissenyadors se'ls gira feina i també als retolistes:
al anar a instal·lar el gran accent metàl·lic al rètol de la façana, es van adonar que havien fet un accent tancat. És clar.