4. Regalos y pastelitosEls meus avis tenien un colmado al carrer Mallorca de Barcelona. Un colmado era un comerç amb mostrador on podies trobar productes relacionats amb l'alimentació. Amb els supermercats gairebé van desaparèixer a la ciutat.
Quan els diumenges al vespre ens aturàvem i entràvem a la rebotiga on vivien, ens feia molta il·lusió. La yaya ens preparava uns entrepans de pa Bimbo amb oli i pernil dolç i enviava a l'avi a la botiga a buscar alguna cosa. Aleshores ell creuava el passadís, s'inclinava dins el refrigerador i agafava dues ampolles de Cacaolat que entre els seus dits feien "clink". De postres ens donava un Dalky o natilles.
Us podeu imaginar que les estones que em passava observant les estanteries de la botiga eren un aprenentatge en disseny comercial i publicitat. Hi havia una mòdul de cartró amb una ampolla que semblava plena però el líquid era pintat. Una estanteria feta vares metàl·liques dels productes Panrico, i un pot sobre el qual el clavaven els xupa-xups. Recordo les etiquetes que mostraven personatges com la de l'ampolla del Mono o la del nen de la nocilla que sempre omplia massa la llesca. Allò era com la teràpia del riure. Tots reien.
Em preguntava si l'ampolla gegant del cacaolat era plena o també estava pintada per dins. Les meves reflexions aleshores eren així, de l'estil si la vaca que ríe és realment un dimoni, o de si la Lechera no s'embrutava el cap de tifa de vaca, si el xino dels flams feia por o si el principe de Beckealere tenia ploma.
Al marxar de la botiga em mirava les bosses de Matutano penjades a l'esquerre de la porta, aquelles del nen de la boca grossa que ensenyava el contingut. La yaya em feia agafar una, i la mare deia que no cal. Jo m'estirava per arrencar unes estrellitas com si ho fes de la mateixa patatera.
5. Arrapat a un mur
Ja de petit em vaig emprenyar perquè volia una disfressa d'Spiderman com la que tenia un company. Per televisió, aleshores feien la serie d'animació del "hombre aranya". Els pares, potser per no repetir, van dir que només havien trobat la del Capitan Amèrica. S'assemblava, em deien. Va ser la primera mostra d'obsessió obtusa i mitificació excessiva, però m'agrada més pensar que aquella rabieta era premoritòria d'un criteri definit respecte els meus gustos: a mi sempre m'ha agradat l'Spiderman.
Com sabeu, el superheroi creat per Stan Lee és en realitat Peter Parker, un estudiant al que pica una aranya, cobra elasticitat i trepa pels murs. Aprofita el poder per fer el bé i la justícia, però alhora ha de fugir de la policia, el que va fer que el personatge es guanyés la simpatia dels moviments estudiantils i progres dels EEUU. A Peter Parker li canvia la vida i es menja molt l'olla amb el dilema de si val la pena sacrificar una vida normal al utilitzar els poders.
Tot plegat és de caire molt realista i fins i tot creïble, tant lluny dels personatges esperpèntics amb facultats exagerades, que partien planetes amb els punys.
L'Spiderman a diferencia d'ells tampoc te capa. Es serveix de una segona pell que li recobreix completament el cos, una peça semblant a la dels nedadors d'ara, però recobert de microventoses. Dues zones dels colors del Barça divideixen el teixit, de fons per una retícula negra brodada. Aquesta teranyina és la que dimensiona el cos de l'Spiderman, i com un tatuatge integral, dibuixa cadascun dels seus muscles en impossibles i acrobàtiques contorsions. Dels canells expulsa a tota pressió una substància adhesiva blanca de increïble resistència. Mai he sabut si portava un diposit o el segregava ell mateix. No crec ser l'únic que pensi que tot plegat, te un punt d'eròtica gai, o de certa androgínia, si ho voleu. Diguem que hi ha certes connotacions sexuals. Al centre d'un cap rodó ressalten dos grans ulls cecs, blancs, insectívors, i inexpressius, però d'una força gràfica impressionant , una autentica mascara. Sempre l'he admirat per aquesta bellesa orgànica, per la seva sublim estètica, armonia, equilibri de forma. És Fantàstic. Superior. Te classe. Cada cop és més modern. No em parleu de disseny de moda, jo vull vestir com l'Spiderman.
6. Cromos
A l'escola sempre hi havia algunes modes que es repetien ciclicament. De cop tothom portava cordes de saltar o yoyos, per exemple. La més important per cultural i atemporal, és la moda dels cromos. Ha sobreviscut moltes generacions de nens i nenes. Quan jugàvem a canviar-los arribaven a les nostre mans molts de diferents. N'hi havia per totes les sensibilitats: pels cursis, hi havia els "días felices", pels esportistes els típics de la lliga de la futbol, pels setciències, els d'història natural, i per la resta de nens i nenes catòdics innumerables col·leccions sobre totes les sèries televisives que s'emitien en aquell moment. El meu cas és atípic, nosaltres anàvem a la botiga de la iaia i arreplegàvem la caixa que els portava el proveïdor de Danone. Allà, obríem tots els sobres, n'extreiem la col.lecció sencera, i els tornàvem a posar acuradament ens grups de quatre dins de cada sobret que regalaven amb els iogurts. Per aquests mètodes il·lícits vaig reunir la col·lecció sencera del Don Quijote, La batalla de los Planetas, Willy Fogg, i El Mundial de Naranjito per dues vegades. Sempre he pensat en aquell veí de la botiga que maleïa la Danone quan un cop més li faltaven dos per completar la col·lecció. Els cromos no van tornar a la meva vida fins molts anys després, quan vaig conèixer la Pandilla Basura, però d’això ja en parlaré un altre dia.
