Resulta que també m'he fet del Facebook.
Resumiré que el Facebook (FB) és un programa d'internet que et permet interconectar constantment amb un grup de persones. És senzill. Si busques el teu amic de joventut, "esta" al FB i no és el Juan Garcia, el trobes. Li envies una "sol·licitud d'amistat". Si t'agrega, passeu a ser amics i a tenir accés mutu a la informació que hi poseu. Demanant i acceptant persones, reunim uns cent cinquanta "amics", amb cometes que obviaré.
Setmanes abans de fer-ho només havia llegit una mica sobre el fenomen de les "xarxes socials". Es veu que va ser útil a les universitats a l'hora d'organitzar sopars i es va estendre fins arribar a ser un fenomen que, diuen, ha fet president a l'Obama.
El FB ja tracta d'això, d'estendre. És bàsicament exponencial. Un comentari a algú o una fotografia concreta, pot ser vista de forma simultania per centenars de persones ( una altra cosa és que ho miri algú...) Els especialistes diuen que el Facebook es nodreix de l'exhibicionisme i el voyerisme (fatxendes i xafarders).
Cal parlar també de la controvèrsia que suscita el fet de mostrar informació o imatges d'una forma tant oberta. Es diu que tota aquesta informació passa a ser propietat del la empresa del programa, i que la ven a les multinacionals i els espies. També que la consultaran a l'hora de contractar-te i tot això.
A l'hora de la veritat, tot plegat no te més interès que el previsible. Jo era dels que pensava que potser donaria una nova dimensió a les meves relacions, que la comunicació escrita afavoriria més opinions, al cap i a la fi...més paraules.
Res més lluny de la realitat. Com és comprensible la gent no es "despulla" gaire, i tret de algunes persones, ningú parla de coses gaires profundes. De forma bastant lògica, el Facebook és frívol. Ens passem l'estona parlant de oci o de l'absència d'aquest. Anunciem l'assistència a concerts, festes i sopars, diem qui va anar però no del que parlàvem. Anomenem actrius, però no parlem de cine. Posem fotos del nostre viatge a la Polinèsia, però no de la cuina bruta. Sembla que juguem a revistes del cor.
