Ahir va morir el Pepe Rubianes. Quan he pensat que calia posar-ho al blog he sentit l'estranya sensació que deuen tenir els periodistes. Tinc tema d'actualitat, però no havia de ser aquest. Hi ha hagut molt bons monologuistes i comediants, cada generació ha tingut els seus, diria que el meu és un altre, però el Pepe Rubianes era especial, i la noticia ens ha tocat una mica.
Ell era un actor local, que es va passejar per les nostres vides explicant coses i fent-nos riure molt. Treballava dur i després se n'anava a l'Africa on allargava els diners. No cal explicar aquí les grans qualitats oratòries combinades amb gesticulació, i les sempre seves onomatopeies. Tots el coneixem des de aquell dia que explicava a la tele com les tapes d'un bar feien una festa.
Varem tenir la sort de que la gent del Terrat li donés molts minuts a TV·3, fou la persona mes entrevistada per darrera dels presidents. Ens les converses, com als espectacles, explicava coses de la seva vida que començava fent creïbles per desvariejar després. Tenia una capacitat d'improvisació brutal. Era irònic, picar, fresc en diversos sentits. Al igual que exagerava el so d'una porta, exagerava també els seus relats, exagerava la seva vida, es deixava anar.
Segur que a curta distància la seva personalitat era més dura i difícil, però a escena ens mentia. Es convertia en un home lliure, autònom, independent, amb la paraula lliure i la pinga a l'aire.
En el mateix esperit d'aquest blog prometo guardar la teva lliçó.
