Aquest post m'ha costat molt. Primer perquè parlo de Mèxic, un país en que no he estat i conec poc. Tinc profund respecte per els mexicans que intenten viure amb naturalitat. No vull fer tremendisme, ni ser sensacionalista. Vull ser acurat. No pretenc estigmatitzar-los. Aviso que incideixo només en el costat fosc de la realitat mexicana i dic que Mèxic és molt més que això. També m'ha costat perquè no m'agrada haver de escriure coses tan dures. Per tot plegat, l'he intentat fer el millor possible i espero que l'accepteu.
M'agradaria que els diaris m'estiguessin mentint amb això, però la mínima ètica periodística els ho impedeix. La situació en algunes zones de Mèxic, és molt cruel. En general en coneixem tots els delictes. Compra d'armes, trafic de drogues, corrupció, lluita d'animals..., feu-me cas, tot això son collonades. Aquestes coses també passen aquí.
El que em fa tancar el diari amb ganes de plorar no són les il·legalitats sinó els crims, els crims contra la humanitat. Policia i narcotraficants, militars, paramilitars i màfies han instaurat un estat de terror que pateixen sovint les camperoles, la dissortada part que menys te a veure en les lluites de poder. Racisme contra els indígenes, masclisme, violacions, feminicidi, segrestos, tortures sistemàtiques i assassinats massius. Violència en la seva màxima expressió, la d'homes armats i amb sou, que resulta impune.
Aleshores em quedo callat, amb el remordiment del que segueix esmorzant. De forma quasi ridícula recordo els referents culturals que m'han arribat de Mèxic. Mica en mica, me n'adono, que això no escandalitza als historiadors. La violència ve de lluny. Els rituals d'ofrenes humanes eren només tastets de l'holocaust que va arribar amb els espanyols. Des d'aleshores, mexicans i mexicanes han viscut víctimes del genocidi, l'explotació i la submissió. Són gent curtida.
Dibuixos antics em remeten al contrabandisme, el bandolerisme i la revolució. Coneixem els lluitadors emmascarats, justiciers i executors de la venjança, hem sentit ranxeres i narco-corridos. És com si haguessin acabat acceptant la brutalitat com a seva, fins el punt de afegir-la al seu imaginari col·lectiu.
Avui llegeixo que han aparegut uns graffitis amb el rostre de Emiliano Zapata i la llegenda "nos vemos en 2010". Es diu que la poesia del subcomandante Marcos no ha estat suficient, que s'esta organitzant de nou la guerrilla, i aquests cop aniran junts. Pot ser molt fort, i nosaltres, només observarem.
Jo seguiré llegint la premsa, i de tant en tant, sabré coses d' ells. M'aturaré, i meditaré el de sempre:
Misteriosos deserts aquells, on els cactus t'acaronen. Impressionant país que ha après a mirar cara a cara la mort. Curiosa gent, que ha fet de la calavera un símbol nacional. Bonic poble aquell. Capaç sempre de, en la soca podrida, fer florir la flor de la dignitat.
Viva Mejico cabrones.
