Polifàcia. La Voz en el ano.

Respecte això de tocar vàries tecles, penso que no té gaire importància. Jo mateix sóc una mica polifacètic. Tinc una visió social de l’art. Penso que és un dret de qualsevol expressar el que el commou. En alguns casos pot ser necessari i tot. No fa falta ser el que considerem un artista per escriure o dibuixar, de la mateixa manera que no s’ha de ser cuiner per fer-te el sopar.
Dit això, entenc que un actor canti en un grup, no m’escandalitza que presentadors televisius escriguin llibres, ni que un escultor balli.
El que em fa gràcia són els cantants consagrats que ara pinten, com és el cas d’Alejandro Sanz o Manolo Garcia. Són gent que després de una sòlida carrera discográfica, fan exposicions de pintura per veure si també funciona.
El que si que no puc suportar, i aquí vull anar a parar, es que em vacil·lin. Que vagin de guais. Que pel sol fet de tenir més temps lliure que nosaltres, fagin veure que poden desenvolupar més la sensibilitat.
El paradigma de tot plegat és un text en castellà que m’ha arribat a les mans.
Em sap greu que sigui la Maria del Mar Bonet, penso que mal aconsellada, que converteixi aquest fet en el més clar exemple de pedanteria i cursilisme extrem, més enllà de l'intrussisme professional. Compte que va.

"Se trata de unas obras surgidas espontáneamente a lo largo de los años y que consituyen una forma de dietario en imágenes, en visiones. Le hemos dado el el nombre de "la voz en la mano" en la medida que las obra son unas formas manuales de voz. La autora se las explica como una extensión visual de su escritura i de su canto.
-Pintando busco enamorarme de aquello que la luz me hace ver. Tanto del lugar donde vivo como de los lugares mas lejanos por los cuales viajo: enamorarme un instante de todo aquello que he comprendido mirando".

A mi el que m'agrada es lo de "extensión visual de su canto". És súper.