Després de tot un any en un barri de fàbriques i camions, els meus pares se'ns enduien a passar l'estiu a Cadaqués. Aquest contrast tan radical suposava per mi una "al·lucinada".
Des de aquells anys que la meva relació amb la petita vila, es idíl·lica, gairebé mítica.
Aleshores, només era un nen, assimilava el poblet a través dels porus de la pell: colors, gustos, temperatura del mar, olors...Cadaqués era una experiència sensorial.
Encara ara, quan sento segons quins aromes, tanco els ulls, com en la novel·la El Perfum, i em transporto als laberíntics carrerons empedrats del poblet. Aquí faig un inventari d'aquestes olors. Una espècie de poema molt mediterrani (com els del Joan Miquel Oliver però fet per mi).
Olor de pintura plàstica de paret,
i de rajola de fang, humida.
Olor d'un xuixo de la xurreria,
i olor de tinta d'un Tintin
Olor de crema Nivea,
de plàstic de la pilota de Nivea
Olor de pissarra, freda.
Olor de pintura a l'oli
i la del llenç.
Olor de perfum
a una botiga hippie,
i de peix fregit al vespre.
Olor de sorra,
olor de goma de llanxa,
i de gasoil de motor nàutic.
Olor de algues pútrides,
olor de mar.
Olor de mol·lusc obert,
de la pell,
olor de Cadaqués.
