Hem anat a veure una exposició sobre el Bulli i el cuiner Ferran Adrià al Palau Robert. Molt ben feta. Explica la historia del restaurant de Cala Monjoi i la seva evolució cap a fundació. Tècnicament excel·lent i molt ben documentada il·lustra el camí d'un simple restaurant cap a una icona mundial de la cuina, paral·lelament al de Ferran Adrià de "currante" a millor cuiner del món. Un recorregut per els primers anys del restaurant d'un matrimoni alemany amant de musculosos gossets fins a la coronació de l'equip d'Adrià. Tot a través de fotografies i altres papers que circulaven per les taules (factures, notes, cartes de plats, bring stormings i quaderns d'apunts) així com de esquemes pedagògics de creació culinària a partir de la simplificació de plats. Una part parla del reconeixement de la cuina mundial en forma de premis i la projecció mundial del Bulli a tots els nivells, i una altra de la decisió, l'any 2007 de tancar el restaurant en el seu millor moment per convertir-se en una fundació experimental que no tothom acaba d'entendre. Tot plegat mostrat explicat de forma molt gràfica i pedagògica amb amplitud de recursos expositius.
Bé, el cas de Ferran Adrià, trenca motlles. Un tipus senzill de llenguatge planer que, tot i ser considerat el millor del món en la seva disciplina, no deixa de ser l'individu normal que em vaig creuar un dia, (es clar) prop del Mercat de la Boqueria. Que voleu que us digui, el tio em cau bé i confio en ell, tot i que entenc que la cosa grinyola. Adrià no pot assolir encara la categoria de popular i autènticament universal doncs les limitacions de l'art culinari el tanquen en una elit, com en els temps que només l'aristocràcia tenia accés a la pintura o la música. Si és veritat que Ferran Adrià posa sempre l'accent a la petita cuina de casa, la única veritat és que la seva aportació, de moment, no ha arribat a tothom.
Si preguntem a un jove que és el Bulli, probablement es referira a un restaurant prohibitiu on va anar el tiet una vegada quan li anava bé l'empresa, i estic del tot segur que Ferran Adrià i els seus no volen ser recordats com això.
Nosaltres no varem anar al Bulli. Els plats eren cars i la llista d'espera molt llarga, i tot i que evidentment no hi ha cap necessitat, a mi m'hagués agradat tastar aquell seguit de gustos i textures que et presentaven un darrera l'altre.
Per la gent com jo l'exposició ens ha dedicat un dinar virtual. Podem asseure'ns a una taula quadrada on es projecta en zenital un àpat al Bulli, amb tot el seu ritual. Unes mans de proporció natural serveixen el vi, canvien els coberts, porten els plats, ens els descriuen i els preparen. Unes altres mans que simulen ser les teves el fan desaparèixer amb la tècnica i el ritme adequat. L'efecte és completament aconseguit i pots arribar a sentir-te Pascal Henry, menys en els sentits del tacte i el gust, que per ser aquí els més importants es senten profundament estafats.
Respecte el tema de la fundació intento imaginar que volen fer ben bé. Jo crec que experimentar amb tècniques que permetin fer cuina de qualitat atractiva, practica i a l'hora que accessible i econòmica. Potser la utopia futurista de Ferran Adrià sigui una mena de cadena de menjars ràpids de alta qualitat alimentaria, adaptant geogràficament la matèria primera. Així com molts artistes populars han acabat treballant per les elits vull pensar que el nostre cuiner acabarà fent el procés contrari.
