Això de les grafies ve de lluny, gairebé no recordo quan va començar. Vaig tenir una infantesa en certa manera especial, vaig sentir dir a algú que era "per lo del pare". Tenia un petit grau de dislèxia i visualitzava algunes lletres a l'inrevés. Em va costar molt arribar a escriure bé però en canvi em resultava massa fàcil fer-ho malament, així que omplia fulls de línies que només entenia jo.
Poc a poc va començar a deixar de ser un problema per convertir-se en una estranya habilitat. A Alemanya, podia escriure paraules amb la meitat de les lletres, barrejant inclús la llengua d'allí amb la que parlàvem a casa. Això agilitzava la meva escriptura a l'hora de prendre apunts i els estudis em van començar a anar bé. Gairebé sense voler-ho vaig evolucionar una taquigrafia pròpia. Les lletres s'anaven acostant fins enganxar-se i com més ho feien, més clarament les visualitzava jo i més llegibles em resultaven. Em vaig adonar cada una podia tenir varies posicions i sentits diferents i que el fet de invertir algunes grafies podia tenir un significat per ell mateix. Això vaig fer també amb punts, comes, accents, qualsevol dels signes de puntuació que coneixia i altres inventats. A efectes pràctics em permetia, per exemple, escriure la paraula "vaixell" amb la meitat dels espais, i a la vegada incloure en la paraula algunes propietats senzilles del concepte, per exemple, "vaixell petit" o "vaixell-petit-antic".
Al cap dels anys les meves lletres es solapaven i juxtaposaven, i ja reposaven jerarquitzades en més d'una línia. Les paraules tenien entre elles certa continuïtat i harmonia gràfica en la seva morfologia enrevessada i complexa. Tenia un mestre japonès que se les mirava artísticament i li agradaven molt. Ell va ser qui em va animar a traçar-les sobre papers grans i participar de una mostra escolar. Ja a Barcelona les vaig començar a fer sobre teles apaïsades i rulls de diferents colors. Vaig fer exposicions en alguns bars i a una torre de Vallvidrera l'any setanta-dos. La gent s'he les mirava i les resseguien amb els dits. Es pensaven que era quelcom decoratiu. Els hi deien "sanefas" quan només jo sabia que eren frases o versos. Vaig arribar a participar en una exposició a la galeria Sobrer on les vaig fer sobre llargs taulons de fusta. Aquesta va triomfar força.- Muy modernas-deien-muy modernas...-.
