(HD:Users:Desktop:System:Andromedia: Andromed/53)
Alexandra em dic, i tot i que al registre crec que van posar Alejandro tothom em diu Alex. Ja no ve d'unes lletres.
En realitat em dedico a... Explicar històries. Vaig estudiar cinema a Hannover. No sóc gaire bona però conec tot el que li fa falta a un bon guió.
Diuen que ell era un indigent. Un foll tancat dins una fàbrica de Poblenou amb certa obsessió per emmagatzemar. Es diu que recollia i robava de tot durant els anys setanta.
Alexandra em dic, i tot i que al registre crec que van posar Alejandro tothom em diu Alex. Ja no ve d'unes lletres.
En realitat em dedico a... Explicar històries. Vaig estudiar cinema a Hannover. No sóc gaire bona però conec tot el que li fa falta a un bon guió.
Diuen que ell era un indigent. Un foll tancat dins una fàbrica de Poblenou amb certa obsessió per emmagatzemar. Es diu que recollia i robava de tot durant els anys setanta.
Si us he de dir la veritat, no tinc cap prova que
no sigui així. Potser tot és un engany. Sempre he volgut un final sorpresa,
d'aquests en què les coses canvien de perspectiva, però ara ho veig tot massa
ambiciós i la meva obra encara em sembla a mig fer. Potser jo faig com el
nostre protagonista, em fonc i desapareixo com si no hagués existit
mai. No hi haurà qui l'interpreti. Aquí segueixo, a la pantalla
d'un ordinador, i aquí romandré. Pot semblar que estic reclosa però res més
lluny. Aquest és un bon lloc per quedar-me un temps. Aquí dins tinc tot el
necessari per viatjar. Sóc com un pirata a la seva nau. Vindran els bombers
aquests que es fiquen per tot arreu, i tan sols es trobaran amb una cinquantena de contenidors rebossats de gargots pintats, plens de caixes buides unes dins les
altres,
Potser ni això. Potser a hores d'ara el meu escenari ja ha estat enderrocat. Tot allò s'en va a terra, escriu al diari un tal Martínez que va néixer allà. Per ser sincera, mai vaig saber on era Can Xalaux i que cony hi fabricaven, en aquell barri hi ha tantes fàbriques... Que potser ni va existir mai.
El meu avi només imprimia novel·les. Més aviat novel·letes.
L'any mil nou-cents dotze, quan va conèixer l'àvia, l'avi es va posar a imprimir llibres i novel·les d'aventures. Aquesta és l'única veritat. Tinc la casa plena i crec que me les he llegit totes. Totes aquelles històries em feien venir moltes idees. Mai vaig estudiar art ni la meva lletra és gaire artística.
No, no tot és tan interessant, ni té la passió ni queda tan bé com la fantasia. La realitat és més regular i avorrida, però creieu-me estimats, que a la vida cal fer la teva pel·lícula de les coses.
A vegades no puc evitar pensar que Icària va existir, i allí van aconseguir fer viure el metall. Penso que l'avi també va assolir el seu repte, i les lletres que imprimia tenien consciencia pròpia.
I no puc evitar pensar que això era jo: un signe, una simple grafia que es transformava amb altres, com l'Andromed; una unitat d'acció perfecta, que en polsar una simple tecla, creua el món a la infinitesimal velocitat de la llum.
Potser ni això. Potser a hores d'ara el meu escenari ja ha estat enderrocat. Tot allò s'en va a terra, escriu al diari un tal Martínez que va néixer allà. Per ser sincera, mai vaig saber on era Can Xalaux i que cony hi fabricaven, en aquell barri hi ha tantes fàbriques... Que potser ni va existir mai.
El meu avi només imprimia novel·les. Més aviat novel·letes.
L'any mil nou-cents dotze, quan va conèixer l'àvia, l'avi es va posar a imprimir llibres i novel·les d'aventures. Aquesta és l'única veritat. Tinc la casa plena i crec que me les he llegit totes. Totes aquelles històries em feien venir moltes idees. Mai vaig estudiar art ni la meva lletra és gaire artística.
No, no tot és tan interessant, ni té la passió ni queda tan bé com la fantasia. La realitat és més regular i avorrida, però creieu-me estimats, que a la vida cal fer la teva pel·lícula de les coses.
A vegades no puc evitar pensar que Icària va existir, i allí van aconseguir fer viure el metall. Penso que l'avi també va assolir el seu repte, i les lletres que imprimia tenien consciencia pròpia.
I no puc evitar pensar que això era jo: un signe, una simple grafia que es transformava amb altres, com l'Andromed; una unitat d'acció perfecta, que en polsar una simple tecla, creua el món a la infinitesimal velocitat de la llum.
