Aquella tranquil·litat, crec que això és el que em feia tornar. Allò era inhòspit. No s'hi arribava ningú. Era com si hagués deixat tot moviment fora d'allí. A mida que entrava, em relaxava sentir el sol sobre les espatlles, reflectant-se a les vies, retallant les ombres contra els murs o estavellant-se als finestral convertint-se a reflex. A la petita estació hi havia un vehicle abandonat i el vaig marcar al capó. Els murs de les naus laterals eren bruts. La història havia atacat als murs, oxidat el ferro, malmès la fusta i corroït la pintura, deixant la patina del temps sobre els objectes. Era un escenari sinistre i inquietant perquè no dir-ho, però no sé perquè jo em trobava en seguretat.
M'agradava escoltar aquell silenci, que en realitat eren molts silencis diferents, transparències de sons somorts i llunyans. A vegades era un so percutiu d'alguna maquina en algun taller, o els crits violents d'unes gavines. En moments creies no escoltar absolutament res, però molt lluny d'allí el motor d'una avioneta ho desmentia. La veies allà lluny, sobrevolant el mar. Ruuuuu...
També hi havia algú que tocava un saxo prop d'allà, sempre el migdia, i devia ser de les cases habitades que hi havia dins el complex. No sabia com imaginar-m'ho. No en sabia gaire de tocar, però es pot incloure en la banda sonora. M'enfilava per esglaons verticals cap a petites terrasses o sostres enrajolats on millorava la panoràmica del lloc. El vent salat feia intuir el mar, més enllà de les vies del tren on tot era horitzontalitat només segmentada pels pals de les vies. Em quedava allà fumant, immòbil sota el sol com una sargantana.
Enquadrava algun detall amb els dits i com si fes fotografies em quedava veient com es movia el fum sincrònic d'alguna xemeneia llunyana. Es sentia el xiulet d'un tren...i clic! us ben juro que aturava el temps. En el paratge industrial desolat als peus d'aquella fabrica, m'hi començava a trobar bé. Hi havia de entrar.
