En semiòtica, associem el color negre a conceptes com la mort o la nit. Suggereix absència, el amagat, allò fosc, però també transmet elegància i sobrietat.
El negre és el color dels rebels, dels lluitadors solitaris, dels perseguits i proscrits. Molts cops confonem la música i l'espectacle. Tendim a pensar que un artista líric ha de ser seductor, fonamentalment sorprenent, nou, diferent. Avui no parlaré d'això. Avui no parlaré dels músics que m'agraden sinó dels que m'estimo. Els coneixereu perquè pugen a l'escenari amb la mirada vibrant entre l'antipatia i la tristor. Sota els ulls, plecs de pell, un xic enfosquits. Tenen la veu greu, sòbria, a vegades afònica, veu que destil·la serietat. Mai saps gaire si reciten o parlen, si canten o criden. Ells expliquen coses, transmeten trossos de veritat, dosis de realisme necessari que fa que s'elevin a un pla completament diferent del de la indústria musical. Expliquen històries de dones soles, de joves soldats, històries de terra, d'armes i de treball. Són autors de cançons exquisides, emocionants i colpidores, però l'objecte de les quals es troba en la consciència. Veureu que alguns parlen d'ells com a cantautors o músics compromesos, diuen que fan cançó social; tan sols són formes de catalogar-los. En els seus recitals la gent s'hi veu projectada, i tot sovint entre el públic creix el sentiment de pertanyença a alguna cosa. En aquest sentit fan una funció social molt important i és per això que molts polítics i dirigents sovint utilitzen la repressió contra ells o els condemnen al silenci. Ells són els poetes, els autèntics, els de sempre. Ens acompanyen des de l'inici. Es passen la consigna una generació rere altre, ells són els immortals. Trobadors que caminen pel món teixint el fil de la transmissió oral. Sembren comunicació i cultura. Si llegint això heu pensat en algú, us proposo que busqueu aquella foto de quan era jove, cantant amb ulls clucs i suor al front.
El coneixeràs perquè du la camisa negra.
