Un dia, el artista abans conegut com a Prince, va decidir que a partir d'aleshores no tindria nom, que només s'identificaria amb un símbol gràfic, i quan l'haguessin d'anomenar li dirien... simbol.
Aquest no es va trencar el cap.
Jo en canvi porto anys cercant una imatge pròpia, la meva marca. Vull un pseudònim, la paraula secreta, una forma d'anomenar la meva altra meitat, l'alter ego. Estudio filologia, toponímia i semàntica. Busco les inicials que m'identifiquin. Expressió pròpia però reconeguda. Necessito l'heràldica dels meus exercits, l'emblema que lluiria en un penjoll de plata, el relleu del meu segell.
Llengües i filantropia. Taco munts de papers. Escritura i iconografia. A eme. Una a sobre una ema. Dibuixo geometries, jugo a scrabble amb el meu nom, em poso al mig i li dono la volta. Un home fent equilibris. L'home mediterrani. L'home mig, l'Andro. Cursos de antropologia, cultura clàssica i història de l'art. Lletres i ciències de la informació. Busco la signatura, la meva rubrica, l'ex-libris per encolar als llibres, el meu logotip. El Tag. Disseny gràfic, tipografia, litografia, i fotografia aplicat a la imatge d'empresa. Codificació, i comunicació visual. El medi del home. El medi de l'Andro.
Projecto, dibuixo. Vaig bé. Nedo en sopes de lletres i mots encreuats. Medio, medito, creuo mitja terra i arribo a alguna cosa. Andromeda. Com la galàxia. Però no. Es clar: Andromedia. És on em trobo ara mateix... ; Andromedia. La terra dels andromedians. Els andromedians de l'Androm...Androme...Andromed això! Andromed. Si, si, si, Andromed, Andromed, ANDROMED!
Ara ve el tros obviable en que vaig a registrarme i me n'adono que Andromed ja existeix. És el nom de una clínica geriàtrica que te com a fi vetllar per la qualitat seminal dels avis yanquis. Es clar, Andromed: medicina per homes...
Em cago en ells, amb l'andro i em cago en tot.
Si és que està tot inventat!
