El pintor del Poblenou

L'altre dia vam fer una sortida molt especial. Amb l'Alba, el Joan Marc i la Montse vam anar al Vendrell a veure una exposició de Ramon Calsina. Ho vam fer per fidelitat, per compromís, gairebé per obligació. Un petit gest significatiu. Va ser com anar a veure un avi que de tant pròxim que l'havíem tingut, no li donàvem importància.
En Calsina no era el nostre avi, però ens identifiquem plenament amb ell. Ve a ser un referent artístic al barri. El primer pintor de Poblenou.
Ramon Calsina (1909-1992) va néixer en una família de flequers just davant del mercat de la Unió al barri del Poblenou. Aquest barri industrial vivia en aquell moment el seu màxim esplendor. Tot i les dures condicions de treball, l'anomenat Manchester Català era molt productiu i dinàmic, un gran motor industrial. El Poblenou era en aquell moment una comunitat autogestionada i gairebé independent respecte Barcelona, però, a més era molt avançat socialment i a l'avantguarda del moviment obrer i la ideologia utòpica.
Ramon Calsina reunia unes qualitats tècniques excepcionals. El seu excel·lent dibuix figuratiu, el seu domini de la llum i la penombra i un gran valentia en l'elecció i la composició cromàtica, l'equilibraven als grans artistes coetanis de principi de segle.
El que el feia diferent, era la seva imaginació desbordant, transgressora, pròpia d'un esperit lliure. Avançat al seu temps, intueixo que fou el primer artista underground. Li agradava representar figura humana o ninots en escenes carregades de sentiment o comicitat, com en un acudit gràfic. Feia realisme màgic i surrealisme, anades de la olla, però de temàtica quotidiana i local. El fet és que Ramón Calsina, tot i el reconeixement com a cartellista, dibuixant i pintor no va voler lligar-se als canons i se li van tancar moltes portes. Ja se sap, l'art és així. Els crítics devien pensar que l'havien somiat, i que ben mirat...Poblenou no era de pintors.
En els seus quadres, repeteix quasi obsessivament una serie d'elements relacionats amb el barri i la seva infància. Vam fer inventari de la iconografia calsiniana: La Torre de les aigües i el Gasòmetre son símbols paisatgístics del Poblenou, globus aerostàtics, que s'enlairaven allà, i cortines roges que emmarquen sovint els seus dibuixos com si fos un teatre. Son molt presents a la seva obra la figura d'un nadó embolcallat i la d'un estel. També les d'una llanterna màgica, una bombona de vidre, una olla i un pa de tres crostons, tots ells referents familiars. Tot molt rodonet, com els seus personatges, tot molt inflat.
Al marxar ens sentíem una mica com aquells nets que van a buscar l'herència del avi. Havien anat a buscar or, i tornaven amb un munt d'andròmines el significat de les quals només coneixia ell.

Els Referents

4. Regalos y pastelitos
Els meus avis tenien un colmado al carrer Mallorca de Barcelona. Un colmado era un comerç amb mostrador on podies trobar productes relacionats amb l'alimentació. Amb els supermercats gairebé van desaparèixer a la ciutat.
Quan els diumenges al vespre ens aturàvem i entràvem a la rebotiga on vivien, ens feia molta il·lusió. La yaya ens preparava uns entrepans de pa Bimbo amb oli i pernil dolç i enviava a l'avi a la botiga a buscar alguna cosa. Aleshores ell creuava el passadís, s'inclinava dins el refrigerador i agafava dues ampolles de Cacaolat que entre els seus dits feien "clink". De postres ens donava un Dalky o natilles.
Us podeu imaginar que les estones que em passava observant les estanteries de la botiga eren un aprenentatge en disseny comercial i publicitat. Hi havia una mòdul de cartró amb una ampolla que semblava plena però el líquid era pintat. Una estanteria feta vares metàl·liques dels productes Panrico, i un pot sobre el qual el clavaven els xupa-xups. Recordo les etiquetes que mostraven personatges com la de l'ampolla del Mono o la del nen de la nocilla que sempre omplia massa la llesca. Allò era com la teràpia del riure. Tots reien.
Em preguntava si l'ampolla gegant del cacaolat era plena o també estava pintada per dins. Les meves reflexions aleshores eren així, de l'estil si la vaca que ríe és realment un dimoni, o de si la Lechera no s'embrutava el cap de tifa de vaca, si el xino dels flams feia por o si el principe de Beckealere tenia ploma.
Al marxar de la botiga em mirava les bosses de Matutano penjades a l'esquerre de la porta, aquelles del nen de la boca grossa que ensenyava el contingut. La yaya em feia agafar una, i la mare deia que no cal. Jo m'estirava per arrencar unes estrellitas com si ho fes de la mateixa patatera.

5. Arrapat a un mur
Ja de petit em vaig emprenyar perquè volia una disfressa d'Spiderman com la que tenia un company. Per televisió, aleshores feien la serie d'animació del "hombre aranya". Els pares, potser per no repetir, van dir que només havien trobat la del Capitan Amèrica. S'assemblava, em deien. Va ser la primera mostra d'obsessió obtusa i mitificació excessiva, però m'agrada més pensar que aquella rabieta era premoritòria d'un criteri definit respecte els meus gustos: a mi sempre m'ha agradat l'Spiderman.
Com sabeu, el superheroi creat per Stan Lee és en realitat Peter Parker, un estudiant al que pica una aranya, cobra elasticitat i trepa pels murs. Aprofita el poder per fer el bé i la justícia, però alhora ha de fugir de la policia, el que va fer que el personatge es guanyés la simpatia dels moviments estudiantils i progres dels EEUU. A Peter Parker li canvia la vida i es menja molt l'olla amb el dilema de si val la pena sacrificar una vida normal al utilitzar els poders.
Tot plegat és de caire molt realista i fins i tot creïble, tant lluny dels personatges esperpèntics amb facultats exagerades, que partien planetes amb els punys.
L'Spiderman a diferencia d'ells tampoc te capa. Es serveix de una segona pell que li recobreix completament el cos, una peça semblant a la dels nedadors d'ara, però recobert de microventoses. Dues zones dels colors del Barça divideixen el teixit, de fons per una retícula negra brodada. Aquesta teranyina és la que dimensiona el cos de l'Spiderman, i com un tatuatge integral, dibuixa cadascun dels seus muscles en impossibles i acrobàtiques contorsions. Dels canells expulsa a tota pressió una substància adhesiva blanca de increïble resistència. Mai he sabut si portava un diposit o el segregava ell mateix. No crec ser l'únic que pensi que tot plegat, te un punt d'eròtica gai, o de certa androgínia, si ho voleu. Diguem que hi ha certes connotacions sexuals. Al centre d'un cap rodó ressalten dos grans ulls cecs, blancs, insectívors, i inexpressius, però d'una força gràfica impressionant , una autentica mascara. Sempre l'he admirat per aquesta bellesa orgànica, per la seva sublim estètica, armonia, equilibri de forma. És Fantàstic. Superior. Te classe. Cada cop és més modern. No em parleu de disseny de moda, jo vull vestir com l'Spiderman.

6. Cromos
A l'escola sempre hi havia algunes modes que es repetien ciclicament. De cop tothom portava cordes de saltar o yoyos, per exemple. La més important per cultural i atemporal, és la moda dels cromos. Ha sobreviscut moltes generacions de nens i nenes. Quan jugàvem a canviar-los arribaven a les nostre mans molts de diferents. N'hi havia per totes les sensibilitats: pels cursis, hi havia els "días felices", pels esportistes els típics de la lliga de la futbol, pels setciències, els d'història natural, i per la resta de nens i nenes catòdics innumerables col·leccions sobre totes les sèries televisives que s'emitien en aquell moment. El meu cas és atípic, nosaltres anàvem a la botiga de la iaia i arreplegàvem la caixa que els portava el proveïdor de Danone. Allà, obríem tots els sobres, n'extreiem la col.lecció sencera, i els tornàvem a posar acuradament ens grups de quatre dins de cada sobret que regalaven amb els iogurts. Per aquests mètodes il·lícits vaig reunir la col·lecció sencera del Don Quijote, La batalla de los Planetas, Willy Fogg, i El Mundial de Naranjito per dues vegades. Sempre he pensat en aquell veí de la botiga que maleïa la Danone quan un cop més li faltaven dos per completar la col·lecció. Els cromos no van tornar a la meva vida fins molts anys després, quan vaig conèixer la Pandilla Basura, però d’això ja en parlaré un altre dia.

Futbol Club Androlona

La mare deia que el futbol esta preparat i que es pacten els resultats. Jo...ja no sé que pensar.
No he escrit gaire de futbol perquè es regeix massa per l'actualitat i qualsevol comentari pot ser efímer. Ara, les circumstàncies obliguen. No he anat al futbol, és ell que ha tornat al territori de l'ètica i l'estètica.
Dono per suposat que tothom sap que soc barcelonista i esta al corrent de l'excel·lent temporada del equip del Barça. L'equip de Guardiola ha aconseguit si no tot, moltes coses en una sola temporada, i això fa que esdevingui rodona, excel·lent, perfecte. Aquesta temporada ha transcendit de ser una simple participació en varies competicions, a ser una obra per si mateixa, en aquest cas feta amb l'esport. Us semblaré exagerat o còmic, però com una bella composició musical, o una novel·la dramàtica, cal que passi a formar part de l'art català.
No em dedicaré a repetir la manera i circumstàncies en la que el Barça s'ha convertit en tricampió. Enlloc d'això, us explicaré una altra cosa que també coneixeu. L'heu llegida en moltes ocasions, en epopeies i llegendes. L'ha utilitzat Hollywod mil vegades per fer pel·lícules militars europees o vendre el somni americà.

Us explicaré una història èpica sobre un grup reduït de joves en circumstàncies difícils i en una comunitat desesperançada i espoliada. Els nois tenen moltes qualitats però lluiten en un sistema advers i desfavorable dominat per... els dolents.
La història de ell. El fill pròdig retornat. El líder que es posa al capdavant del grup, els recorda als joves qui son i els ensenya el camí. El tutor. Aquell discurs breu però de mots poderosos, que convenç poc a poc i fa creure als descreguts. El poder de la paraula que fa despertar una il·lusió col·lectiva.
Us explicaré una historia de preparació, sacrifici i esforç. Mentalitat i misticisme. La historia de un somni però també de mort. De pèrdues personals. De primeres batalles perdudes, de record de velles derrotes, però al cap i a la fi, una història de lluita. Ell s'aixeca i crida ben alt una conjura de persistència. La guspira que fa aixecar un poble. Es guanya sent valents.
El crit ressona fins les oïdes del enemic pèrfid i prepotent. Espantat veu com els seus homes tornen derrotats d'allí. Diuen que son molt joves, que els comanda un home, i que no perden mai. Diuen que ara es defensen com dimonis i lluiten com àngels. Diuen que vencen un per un els contrincants i amb l'honor, es guanyen el respecte no només dels seus si no de tothom.
La historia de una llegenda. Ells superen els rivals més temibles amb suor i fe. Encara que cansats i ferits, arriben a la fi del camí. El pitjor dels enemics cau en el duel final. Tot acaba bé i el seu poble recupera la dignitat. Guanyen els bons.

Volia explicar aquesta historia encara que potser ja no fa falta. Ja ho haveu vist oi? Ho haveu vist tots no?
Gloria eterna culers.