Ex-libris (2)

Un ex-libris és un petit gravat o impressió artesanal que serveix com segell personal, i s'enganxa rera les tapes dels llibres. Vull mostrar la recerca per la forma que m'identifica.
Durant temps he buscat una grafia que uneixi una A i una M.
A partir de múltiples esbossos i variacions m'he submergit en les infinites possibilitats de aquestes dues lletres. Amb les meves aemas faig un viatge pel disseny gràfic des del principi dels temps, i descobreixo quelcom d'ancestral.

La signatura illegible

Molt bona aquesta. Acabo de veure per la tele que el cos de policia municipal de Girona ja compta amb el primer especialista en graffitis. Ja sabeu, vivim al país de Mortadelo i Filemon. Un poli amb algun títol de cal·lígraf que es dedicarà a identificar els autors dels graffitis per tal de en cas de detenció poder-los imputar altres pintades.
Per això, el tio es dedica a analitzar morfològicament els tags i signatures. Davant una pintada, estudia el seu aspecte i color. La mesura i li fa foto. L'olora. Analitza el traç, deduint tant la tècnica del autor com les eines emprades (vàlvules d'spray, model de retolador...) Fa un estudi gràfic i ressegueix fins el mareig cadascuna de les rebuscades línies que forma la rubrica; ara a l'esquerra, ara puja, ara es fica dins l'altre...és fantàstic!
De fet, això és el mateix que faig jo, amb la diferencia que no vull detendre els autors, i amb la diferència també que no em fa falta tenir cap títol ni placa per saber qui són.
El nostre objecte d'investigació, senyors, no és un anònim si no ben el contrari, és una signatura, i si l'autor la fa així de diferent és precisament perquè l'identifiquem.
M'imagino a aquest home argumentant categòricament en un judici alguna cosa així:
"Després de observar una repetició sistemàtica del motiu, així com la seguretat en el traç d'aerosol, determino que és un graffiter molt actiu. El fet de que representi la figura arrodonida d'un xumet ensalivat de color negre, ens porta a identificar l'autor com el xupet negre, altrament conegut com xupet negre"

Vides alienes

Resulta que també m'he fet del Facebook.
Resumiré que el Facebook (FB) és un programa d'internet que et permet interconectar constantment amb un grup de persones. És senzill. Si busques el teu amic de joventut, "esta" al FB i no és el Juan Garcia, el trobes. Li envies una "sol·licitud d'amistat". Si t'agrega, passeu a ser amics i a tenir accés mutu a la informació que hi poseu. Demanant i acceptant persones, reunim uns cent cinquanta "amics", amb cometes que obviaré.
Setmanes abans de fer-ho només havia llegit una mica sobre el fenomen de les "xarxes socials". Es veu que va ser útil a les universitats a l'hora d'organitzar sopars i es va estendre fins arribar a ser un fenomen que, diuen, ha fet president a l'Obama.
El FB ja tracta d'això, d'estendre. És bàsicament exponencial. Un comentari a algú o una fotografia concreta, pot ser vista de forma simultania per centenars de persones ( una altra cosa és que ho miri algú...) Els especialistes diuen que el Facebook es nodreix de l'exhibicionisme i el voyerisme (fatxendes i xafarders).
Cal parlar també de la controvèrsia que suscita el fet de mostrar informació o imatges d'una forma tant oberta. Es diu que tota aquesta informació passa a ser propietat del la empresa del programa, i que la ven a les multinacionals i els espies. També que la consultaran a l'hora de contractar-te i tot això.
A l'hora de la veritat, tot plegat no te més interès que el previsible. Jo era dels que pensava que potser donaria una nova dimensió a les meves relacions, que la comunicació escrita afavoriria més opinions, al cap i a la fi...més paraules.
Res més lluny de la realitat. Com és comprensible la gent no es "despulla" gaire, i tret de algunes persones, ningú parla de coses gaires profundes. De forma bastant lògica, el Facebook és frívol. Ens passem l'estona parlant de oci o de l'absència d'aquest. Anunciem l'assistència a concerts, festes i sopars, diem qui va anar però no del que parlàvem. Anomenem actrius, però no parlem de cine. Posem fotos del nostre viatge a la Polinèsia, però no de la cuina bruta. Sembla que juguem a revistes del cor.