Fa mig segle un home es llevava content. No era per menys. El F.C. Barcelona, el seu equip de futbol, s'havia proclamat campió de lliga el diumenge. Ho havia fet de forma autoritària, al marcar cinc gols al Saragossa i jornades abans d'acabar el campionat.Era un aconteixement esperat des de feia setmanes a la ciutat. De fet, feia molt anys no es guanyava la lliga i la consecució al Camp Nou, fou rebuda "con grandes manifestaciones de júbilo" segons terminologia d'aleshores.
Aquest home, que m'he permès inventar, es deia Aureli. Treballava des de ben jove curtint pells en una factoria de Poblenou, prop de la platja. Era un treballador eficient. Aquell dia el trajecte a la fàbrica tenia una motivació especial. Aquell matí feia escala al quiosc de la rambleta per comprar el Lean, un setmanari esportiu de l'època.
Quan a l'obrir la revista va veure aquella fotografia va sentir una emoció interior. Impresa en bitò, amb olor encara de la tinta fresca, mostrava una imatge majestuosa de l'equip del Barça, l'equip campió. Allà hi havia Olivella, Rodri, Segarra, Suarez, Evaristo i de peu amb mirada seriosa el gran Ramallets. Es va presentar a la fabrica tot cofoi amb la publicació sota el braç i la va ensenyar als companys abans de pujar a treballar. A l'hora d'esmorzar la va baixar al bar, i el Lean, va passar entre les mans dels companys que es van unir a ell per recrear-se en l'èxit blaugrana. Ja a la tarda, l'Aureli va desprendre la fotografia de la revista i la va penjar a la paret dels estenedors, la secció on treballava, i on s'estenien i es tractaven les pells. Allà la veuria sempre.
Aquell estiu de 1960, la foto va estar penjada entre comentaris simpàtics de la gent, i més endavant, quan el paper ja defallia, va optar per aplicar-li una cola que utilitzaven a la fàbrica per adherir-la a la paret. Aquella foto va presidir moltes jornades i hores de treball. Els anys passaven, i els campionats també. Mica en mica la gloria blaugrana s'oblidava, la fotografia deixava de suscitar comentaris i el color s'esvaïa. El club no guanyava títols i la foto de l'últim campió ja passava inadvertida. Bé, per tothom menys per l'Aureli, que, de tant en tant, al passar pel davant mirava a Ramallets i es transportava de nou a aquells dies de gloria futbolística cada cop més llunyans.
Amb la marxa de la indústria, la fàbrica va tancar. Què se'n devia fer d'aquell obrer? Durant temps la sala dels estenedors va estar closa, freda i solitària. Va acumular silenci i pols. Aquella foto a la paret es va anar deteriorant. S'hi passejava una aranya i la fibra del paper esgrogueït es pudria.
Anys després, l'any noranta-set, i poc abans de ser enderrocat, uns nois francesos, van llogar temporalment l'edifici per fer-ne un taller d’artistes. Alhora, ells ens van rellogar la sala del segon pis, on hi havien estat els estenedors. Vam netejar l'espai i repicar la paret per deixar la obra vista. Va ser el moment que vaig trobar la foto. Amb delicadesa d'arqueòleg i amb l'ajuda d'unes pinces, vaig desprendre l'imatge del guix i la vaig guardar en una caixa d'acetats.
Des de aleshores han passat tretze anys més. Escric això el divuit d'abril de l'any dos-mil-deu. Fa exactament 50 anys del dia que el Barça va guanyar aquella vuitena lliga, uns dies abans que l'Aureli pengés la foto, i tu llegeixis això. Vés per on, l’he conservat fins avui.
Ara els temps són diferents. La fotografia, els diaris, el món ha canviat; la societat de la informació, ja sabeu... El Barça també ha canviat. Va venir un tal Cruyff que va instaurar un estil de joc exitós. Ara som campions del món. He imprès un vinil adhesiu amb una imatge fantàstica que van fer uns publicistes, on hi figuren els campions dempeus i amb actitud poderosa. Molt cinematogràfica. L'he penjat al taller, de moment amb cinta, si convé però, li trauré el paper siliconat i l'enganxaré directament a la paret. M’agrada mirar-la mentre treballo. Em porta bons records.
