– Vols provar de fer-ho tu?-
Recordo el moment que vaig tocar la seva pell per primera vegada. Va ser el dia que li explicava com fer les grafies. L'havia sorprès de nou mirant-les, i el vaig trobar molt dòcil. Li vaig donar una llauna de pintura esprai reptant-lo a provar. Va haver-hi un silenci i no sé com, vaig acabar agafant-li la mà del pot i alçant-li davant del suport.
La seva mà musculada tenia textura aspra i temperatura adequada. La llauna va començar a escopir pintura, i la vaig moure. En desplaçar-la oferia una resistència justa, uns moviments fàcils i automàtics, però a mesura que intentava acompanyar-la en el traç tendia a encarcarar-se, com si no es deixes anar, com si no gosés arribar a uns límits invisibles. Va transmetre una vibració que em va recórrer tot el cos, potser era la meva mà la que havia tremolat. Ni amb la meva ajuda va ser capaç de traçar una simple corba. Ningú és perfecte, vaig pensar.
-Jo mai seré capaç de fer-ho- Es va separar de nou i violentament va llençar la llauna ben lluny. La llauna va sortir disparada per perdre's a la foscor. Soroll del pot rebotant entre caixes.
-He estat creat així. Sóc una simple eina a les teves mans. Sóc un objecte al servei d'un usuari. Sofisticat però al final obsolet com tots els altres. Ens posicionàvem on ens deien, guardàvem distàncies i interlínies, ...a vegades ens veiem però no amiga... Mai, mai ens tocàvem.
l'Andromed s'havia apartat i parlava capcot com avergonyit.
-Aleshores vas aparèixer tu i les teves grafies. Primer em van semblar grotesques, es diu així?, me n'amagava, però a poc a poc m'he atrevit a mirar-les... em costa d'acceptar però m'agrada molt fer-ho. -Va fer una pausa tímida.
-Tu pots fer que les lletres es toquin ballin i es refreguin entre elles... -Li costava seguir- Les teves lletres... Follen. No?, es diu així? Follen i això jo no...no ho sé- després d'uns segons de reflexió va aixecar el cap- És bonic saber d'on venim.
Vaig visualitzar la nostra relació de forma reveladora. A ell l'excitava la forma de les meves grafies, a mi les del seu cos. Probablement sempre ens havíem admirat mútuament i en secret. Els nostres acostaments i desavinences havia seguit des del principi una lògica simètrica. Mai havia sabut si jo el seguia a ell o ell em seguia a mi, qui era la referència de qui... Gairebé sense adonar-me m'havia palplantat de nou davant d'ell i ens miràvem de fit a fit. "Una eina a les teves mans" vaig pensar, i ell ho sabia. L'Andromed es va acostar a mi al mateix temps que jo a ell, com si ens separes un mirall.
