El muntatge teatral ja inclou el conte del rellotger.
Deia Juke Adams, un dels components de la companyia:
-Dos de nosaltres treballàvem com a actors eròtics en petits espectacles. Sempre en llocs petits. Treballar amb ell fou una experiència molt enriquidora que ens va obrir el món i conèixer verdaders artistes i intel·lectuals. Tot i que el sexe explícit era present en alguns moments, hi havia espai per qualsevol aspecte interpretatiu. Al conte del rellotger fèiem sexe, és veritat, però en altres moments practicàvem la comèdia o fins i tot havíem de fer plorar a l'espectador." (J. Adams).
Simon s'erigia recitant, a la manera com anys després ho farien el master of cerimònies a les festes de hip hop. S'inventava el seu propi personatge, posseint-se de l'esperit del Joquer com a gran chaman que acompanyaria als espectadors i els iniciaria en la seva pròpia ordre filosòfica. Es maquillava a la manera dels presentadors de cabaret que va conèixer de petit.
"-Ell no era actor, de fet, dubto que tingués gaire la intenció conscient d'estar interpretant, tot i així a l'escenari es transformava. Es pintava com a part del ritu per no ser ell mateix. La utilització del natsdat i aquest maquillatge li donava un aspecte inquietant. Es deixava arrossegar i argumentava el seu discurs amb total convenciment. Això feia dubtar a alguns i convencia a d'altres, La seguretat en el monòleg no tenia res de teatral, més aviat tenia quelcom d'inquietant."(J.Adams)
El conte del rellotger era una petita obra de teatre que interpretaven els actors de "la Comedy". El rellotger interpretat en principi per el mateix Würfel va ser substituït per un cinquè component. . Transcorria en quatre actes, dedicats cadascun a un dels quatre elements würfelians". El protagonista rep a casa la visita de les coses grosses durant quatre dies, submergint-se en cada una d'elles i l'objectiu era que el public també ho fes així.
"Ens deia: Primer els heu de fer plorar al públic, després han de riure, en tercer lloc vull que es corrin i al acabar tinguin ganes de cagar, evidentment i per sort no ho aconseguíem, probablement no erem tant bons actors"(J. Adams)
"La tercera part de l'espectacle era oberta, el públic podia jugar i participar fer intervencions poètiques i musicals concebudes per l'ocasió. Molts artistes, entre ells alguns de populars varen fer-hi amb els anys alguna aportacions com si fossin ofrenes a algunes de les quatre divinitats. La tercera part de l'espectacle tenia poc a veure amb una obra teatral, era una mena de permomance sempre canviant. Podia acabar com un debat encès, o un jam session. La veu va córrer per Manhattan i tot i instal·lar la "Roulette" en petites sales i soterranis la gent del underground volia veure allò i saturaven literalment les nostres aparicions! "(J. Adams)
L'any setanta-cinc s'aparella amb Charlotte, actriu de la seva companyia " i amb "Big Things" realitza una petita gira per Europa fins l'any 1977. L' espectacle va adquirir gran publicitat en ser detinguts Würfel i Charlotte després de la celebració de "Big Things" a Manchester.
L'inclassificable espectacle provocava una gran polèmica ja no per mostrar el sexe si no per un aspecte molt més profund. A Estats Units, el comitè de moralitat l'acusa d'obrir les portes i incitar a l'experimentació amb pràctiques impúdiques, fomentar l'hedonisme, la drogaddicció i masturbació entre els joves. Tot i que el sexe i les drogues lúdiques tan sols ocupaven un espai en el seu espectacle, van convertir-se en el focus del escàndol. La prohibició de l'espectacle fa durar el temps suficient per fer-lo desaparèixer. La companyia es va disgregar així com la Rulette, separada per peces en un magatzem, però Big things s'havia convertit en obra de culte.
Simon Würfel va morir l'any 1981 per aturada cardiorespiratòria.
El seu món va morir amb ell sense deixar grans referències als llibres d'art.
Big Things va ser adaptada l'any 1998 per la companyia sense massa èxit. L'espectacle era molt més politicament correcte, utilitzava un llenguatge correcte i es van moderar molt les escenes sexuals. Es va reproduir una versió electrònica de la "Roulette" on el públic podia interactuar mitjançant comandaments com en un concurs televisiu. Aquesta vegada la crítica la va interpretar com una crítica al consumisme i la televisió, una lectura interessant però allunyada de l'esperit original i intemporal que l'havia vist néixer.
