El meu besavi celebrava que el seu fill treballés per la família de Xalaux, molt coneguda a les tertúlies anarquistes de la vila de Gracia. Fou una saga familiar molt curiosa. No eren com la resta de burgesos. "Eren Icarians" deien. Demià Xalaux fou un dels homes lliures que es reuniren a la plaça Prim. Eren un grup de pensadors, urbanistes i inventors. Entre ells hi havia Cerdà i Monturiol. Es creu que la carcassa de l'Ictineo és va forjar a can Xaló amb l'ajuda d'uns boters. Ells eren els socialistes utòpics i seguidors de projectes com els d'Owen i Etienne Cabet, idees que després Xalaux aplicava a la seva fàbrica i projectes.
Des de sempre obrers de la fabrica sempre havien mantingut una relació correcta amb ells. Es deia que la familia Xalaux era sensible a les seves necessitats, i els feia partícips dels guanys de l'empresa en forma de serveis. Això alhora era la millor manera de fidelitzar-los i que aquella petita colònia funcionés com un llum. Se'ls pagava amb una moneda de cicle interior i salvaguardava les seves condicions de vida. Va fer construir cases pròximes per a molts treballadors. També una escola, on una dona feia de mestra. Era petita una comunitat obrera tutelada i protegida pels industrials, Una estranya simbiosi que funcionava com un pacte.
Demià Xalaux, ara ja retirat havia sigut un patró atípic. Estranya burgès, que visitava les cooperatives i parlava amb els seus treballadors si se'ls trobava. Mai havia tingut cap dona, deien que no podia tenir fills. Es va abocar a la fabrica i perquè no dir-ho a l'absenta. Era sensible a la societat convulsa a la ciutat, però ell era un somniador.
L'any 1946, i en una d'aquelles reunions en un restaurant de la Plaça Prim, va sentir parlar per primer cop d'Icària, una comunitat que ocupava harmònicament 404 hectàrees més enllà de l'atlàntic. Una societat perfecta i igualitària on tothom caminava dret i amb dignitat. Una renda de càpita, bones robes i educació per controlar les maquines. Xalaux estava fascinat amb tot allò i diuen que es va obsessionar. Va fins i tot finançar una expedició des d'aquí. Durant molt de temps va esperar sense rebre cap notícia. La gent deia que l'havien estafat mentre ell seguia adormint-se entre vasos d'absenta.
Per fi un dia va aparèixer per Barcelona un dels expedicionaris. Duia una cistella de vímet que tractava amb delicadesa. Estava cansat i desanimat però portava pel senyor Xalaux una mercaderia molt especial. La llavor del somni.
