Ras i curt, el punk és un moviment musical sorgit a
Anglaterra durant els anys setanta, que va multiplicar els índex de
transgressió i provocació que caracteritzaven el rock. Els punks afegien al
cuir negre complements metàl·lics com punxes xapes i imperdibles, a vegades
fins i tot a la seva pròpia pell. Escoltaven interpretacions de rock trencat,
dissonant i estrident. Sorgiren moltíssims grups musicals, els més coneguts
dels quals foren el Sex Pistols i The Clash, i per la
seva idiosincràsia fou un moviment força efímer, però que va influir per
sempre.
Els primers records i impressions ens duen a la segona meitat dels vuitanta. En algun lloc vaig obtenir els primers fanzines. Publicacions d’infima qualitat fetes amb fotocòpies i escrits a màquina amb collages. Es parlava de la Barcelona antiolímpica, la campanya contra el preu dels transports i manuals de com trucar aquelles targetes de metro verticals, amb paper de plata. Una maqueta era una cinta de casset de curta tirada editada de forma més o menys precària, tot i que aquella es sentia prou bé i va ser un record de vendes. Es tractava de la gravació en directe del concert de solidaritat amb Nicaragua a Barcelona. Hi tocaven dos grups bascos: Un era la Polla records. Cínics, provocadors i divertits com sempre (tenien una cançó que es deia “come mierda”, havia escoltat a l’escola) Eren anarquistes i recordaven els Sex Pistols. Els altres, la banda Kortatu, més seriosos, polititzats i elegants, com els Clash. Per entendre'ns els seus referents directes a Euskalherria. Aquestes, entre moltes altres bandes, conformaren el que es va conèixer com “Rock radical basc”, que val a dir, va vendre milions de discs de vinil. Tornem a la maqueta. A la portada, hi havia un dibuix de Carlos Azagra, que vaig identificar com la persona que dibuixava molts cartells reivindicatius i dues pàgines setmanals a la revista el Jueves. Carlos Azagra ha estat obrer incansable de la il·lustració, el còmic i cartellisme, i és referent per mi i molts altres dibuixants que ha inspirat. Aquest dibuixant representava aleshores la ciutat de Santa Coloma de Gramanet com bressol del Partido de la gente del bar i tot un univers alternatiu que a mi m’apassionava fins al punt que un dia vaig anar-hi tot sol fins aquells barris tan sols per verificar si era així.
Era aquella Barcelona de finals dels vuitanta. Als barris hi havia Ateneus llibertaris i esquàters, espais utilitzats de forma alegal i que ara anomenem “cases ocupes”. Eren espais on veia alguns d’aquells grafitis amb plantilla, molts adhesius pels racons i cartells de xerrades i festes. Tot sovint s’organitzaven concerts de música punk i hardcore a les places. Fou els anys de la lluita pacifista contra el servei militar.
Es va crear el Mili kk amb un logotip molt divertit creat pel mateix Carlos Azagra. En aquests entorns vaig fer i faig la majoria d’amics i amigues que encara ara conservo. A molts ens fascinava el moviment skinhead, d’arrel anglesa, caracteritzada per la música oi i el ska d’arrel jamaicana. A Barcelona, grups com els Skatalà i els Decibelios n’eren els referents. L’estètica de cap rapat, jaquetes bomber i botes de punta d’acer es va fer molt popular arreu, i després de mi, a l’institut varen se desenes de nois que les portaven. La majoria després va anar cap al tecno i es van quedar els de sempre. Amb els anys vaig visitar Londres i no vaig veure punks ni a Picadilly circus. Alguna cosa d’aquell esperit encara es respira en molts racons i tavernes, com al barri alemany de Sankt Pauli, on al voltant d’un club de futbol antifeixista ens troben supervivents i hereus de tot allò.
Els primers records i impressions ens duen a la segona meitat dels vuitanta. En algun lloc vaig obtenir els primers fanzines. Publicacions d’infima qualitat fetes amb fotocòpies i escrits a màquina amb collages. Es parlava de la Barcelona antiolímpica, la campanya contra el preu dels transports i manuals de com trucar aquelles targetes de metro verticals, amb paper de plata. Una maqueta era una cinta de casset de curta tirada editada de forma més o menys precària, tot i que aquella es sentia prou bé i va ser un record de vendes. Es tractava de la gravació en directe del concert de solidaritat amb Nicaragua a Barcelona. Hi tocaven dos grups bascos: Un era la Polla records. Cínics, provocadors i divertits com sempre (tenien una cançó que es deia “come mierda”, havia escoltat a l’escola) Eren anarquistes i recordaven els Sex Pistols. Els altres, la banda Kortatu, més seriosos, polititzats i elegants, com els Clash. Per entendre'ns els seus referents directes a Euskalherria. Aquestes, entre moltes altres bandes, conformaren el que es va conèixer com “Rock radical basc”, que val a dir, va vendre milions de discs de vinil. Tornem a la maqueta. A la portada, hi havia un dibuix de Carlos Azagra, que vaig identificar com la persona que dibuixava molts cartells reivindicatius i dues pàgines setmanals a la revista el Jueves. Carlos Azagra ha estat obrer incansable de la il·lustració, el còmic i cartellisme, i és referent per mi i molts altres dibuixants que ha inspirat. Aquest dibuixant representava aleshores la ciutat de Santa Coloma de Gramanet com bressol del Partido de la gente del bar i tot un univers alternatiu que a mi m’apassionava fins al punt que un dia vaig anar-hi tot sol fins aquells barris tan sols per verificar si era així.
Era aquella Barcelona de finals dels vuitanta. Als barris hi havia Ateneus llibertaris i esquàters, espais utilitzats de forma alegal i que ara anomenem “cases ocupes”. Eren espais on veia alguns d’aquells grafitis amb plantilla, molts adhesius pels racons i cartells de xerrades i festes. Tot sovint s’organitzaven concerts de música punk i hardcore a les places. Fou els anys de la lluita pacifista contra el servei militar.
Es va crear el Mili kk amb un logotip molt divertit creat pel mateix Carlos Azagra. En aquests entorns vaig fer i faig la majoria d’amics i amigues que encara ara conservo. A molts ens fascinava el moviment skinhead, d’arrel anglesa, caracteritzada per la música oi i el ska d’arrel jamaicana. A Barcelona, grups com els Skatalà i els Decibelios n’eren els referents. L’estètica de cap rapat, jaquetes bomber i botes de punta d’acer es va fer molt popular arreu, i després de mi, a l’institut varen se desenes de nois que les portaven. La majoria després va anar cap al tecno i es van quedar els de sempre. Amb els anys vaig visitar Londres i no vaig veure punks ni a Picadilly circus. Alguna cosa d’aquell esperit encara es respira en molts racons i tavernes, com al barri alemany de Sankt Pauli, on al voltant d’un club de futbol antifeixista ens troben supervivents i hereus de tot allò.
