(HD:Users)
La segona cita amb l’Helios tampoc va ser
per anar a la impremta. Em va convidar a dinar a un petit restaurant de Gràcia
on hi anava sovint, de fet hi havia una taula que gairebé duia el seu
nom. A la paret hi havia quadrets amb paisatges de la Garrotxa, els cambrers
duien camisa blanca i els tovallons eren de fil. L’Helios em tractava com
a noi, potser per comoditat... Em va explicar coses molt interessants que em
van fer imaginar d’altres. Deia que al poc de conèixer-los el nen Xalaux va
començar a visitar la impremta amb regularitat, cosa que a l’Helios semblava
no li agradava gaire.
- No només ho feia per supervisar els seus catàlegs sinó també per veure com
treballàvem. Deia que necessitava el teu avi per donar forma al que tenia al
cervell...- S’intuïa que aquell home s’havia vist exclòs del misteriós món de
l'avi i el nen Xalaux i semblava que això el va ferir.
- El dos irradiaven...com excitació. Aquell any va néixer el teu pare, crec, i hi havia vegades que no sabies si el teu avi estava més content per una cosa o per l’altra. - Crec que alguna cosa ja me l'havia explicat, la veritat, després d’un cafè i fer deixar l’ampolla de conyac es va posar a parlar pels descosits.
- Va estar dissenyant una tipografia pel senyor Xalaux, feta a base de punts. No semblava a cap alfabet dels que jo coneixia. Era molt estranya. Una família tipogràfica de cossos intercanviables, no sé com dir-t'ho. Una successió de punts que responien individualment a impulsos elèctrics formant grafies simples però il·limitades, vull dir que s’interrelacionaven entre elles i en podien formar moltes més.-
Em va explicar que anys més tard, els va convocar al pati, aquesta vegada a tots dos i els va comentar que volia fer una modificació important a la linotip, instaurar un sistema més ràpid. L’Helios es pensava que la volien presentar a l’exposició internacional.
- Més ràpid?, fa gairebé dos-cents caràcters per minut… “Si, bé, no és això...”- sempre em deien- Crec que l'Helios, encara ara, no entenia ben bé res i s’anava omplint la copa a mesura que la història agafava un to gairebé imaginari.
– Es varen posar a modificar la màquina, però mai semblava acabada. Si, funcionava molt més ràpid i s’hi veien llums... però poca cosa més. No vam acabar de rutllar bé fins després. Va ser ja acabada la guerra que la vam provar amb aquell plom... - L’Helios es va aturar. Se'l veia alterat i respirava amb dificultat i amb els ulls clucs. Li vaig preguntar si estava bé però amb un gest em va demanar de seguir, ara parlant més a poc a poc.
- Es tractava d’aquell metall. En una de les converses a la impremta vaig sentir que en parlaven, era un aliatge poderós que havia arribat fins a Demià Xalaux. Era un metall de propietats sorprenents. Li deien... li deien el metall... això!.... El metall viu. Així li deien!
- El dos irradiaven...com excitació. Aquell any va néixer el teu pare, crec, i hi havia vegades que no sabies si el teu avi estava més content per una cosa o per l’altra. - Crec que alguna cosa ja me l'havia explicat, la veritat, després d’un cafè i fer deixar l’ampolla de conyac es va posar a parlar pels descosits.
- Va estar dissenyant una tipografia pel senyor Xalaux, feta a base de punts. No semblava a cap alfabet dels que jo coneixia. Era molt estranya. Una família tipogràfica de cossos intercanviables, no sé com dir-t'ho. Una successió de punts que responien individualment a impulsos elèctrics formant grafies simples però il·limitades, vull dir que s’interrelacionaven entre elles i en podien formar moltes més.-
Em va explicar que anys més tard, els va convocar al pati, aquesta vegada a tots dos i els va comentar que volia fer una modificació important a la linotip, instaurar un sistema més ràpid. L’Helios es pensava que la volien presentar a l’exposició internacional.
- Més ràpid?, fa gairebé dos-cents caràcters per minut… “Si, bé, no és això...”- sempre em deien- Crec que l'Helios, encara ara, no entenia ben bé res i s’anava omplint la copa a mesura que la història agafava un to gairebé imaginari.
– Es varen posar a modificar la màquina, però mai semblava acabada. Si, funcionava molt més ràpid i s’hi veien llums... però poca cosa més. No vam acabar de rutllar bé fins després. Va ser ja acabada la guerra que la vam provar amb aquell plom... - L’Helios es va aturar. Se'l veia alterat i respirava amb dificultat i amb els ulls clucs. Li vaig preguntar si estava bé però amb un gest em va demanar de seguir, ara parlant més a poc a poc.
- Es tractava d’aquell metall. En una de les converses a la impremta vaig sentir que en parlaven, era un aliatge poderós que havia arribat fins a Demià Xalaux. Era un metall de propietats sorprenents. Li deien... li deien el metall... això!.... El metall viu. Així li deien!
