(HD:Users:Desktop:System:Andromedia)
Era el moment. M’havia carregat de
valor i em disposava a encarar el tema. Em vaig dirigir cap a on sentia sorolls
i me'l vaig trobar manegant dins una tele vella. Al bell mig de la pantalla tan
sols es veia una línia de llum horitzontal. La línia va començar a oscil·lar, i
com si fos conseqüència l'Andromed va treure el cap lentament cap a mi,
amb la mateixa mirada gèlida de sempre.
-M’agradaria parlar de la meva situació aquí, em refereixo que fa moltes
setmanes que vinc i vull... necessito saber quan se'm remunera...
- Números... Tu ja deus saber on trobar les respostes- va respondre tornant l’atenció a l’aparell.
-No, no ho sé. Vull parlar amb el teu cap -
- El meu cap és el mateix que el teu-
Fa temps que pinto grafies, però per ser sincer començo a estar-ne farta. Els dits em fan mal i la pell de les mans se'm tenyeixen. M’agradaria saber perquè voleu que ho faci. I si obtindré alguna cosa a canvi.-
-Tu vas decidir venir i pintar. Amb el temps he anat... interpretant el sentit a les teves grafies, m’han ajudat a replantejar-me coses, però encara m'has de donar temps
- Perquè són aquestes caixes, perquè amagues tot això?-
- Això són referències, records, objectes útils. A les caixes hi ha tot el que vulguis i creguis que et pugui servir. Bé també s’hi poden amagar secrets si saps com tancar-les-
El seu llenguatge ambigu i mig poètic em posava una mica nerviosa, i sembla que se'n va adonar, doncs deferentment va apartar la mirada de l’aparell i se'm va dirigir de forma més planera.
- No pots marxar, ara saben qui ets i com penses, potser no ho saps però t’han portat els mateixos que a mi. Estàs aquí i no és per casualitat. Interpreto el teu grafisme, no sé el perquè però ho puc fer. Diguem que s’estan posant les coses en ordre. Has d’acabar de retolar totes les caixes, ja et falta poc. Quan les tinguem marcades. Podrem acabar d’ordenar-les i exportar-les.
-Que em pagareu?
- No ho entens. No cal que et mani ningú, ni que ningú et pagui. Sé que costa d’entendre-ho però entre aquestes parets ets lliure i les coses existiran mentre hi segueixis treballant. En aquest racó hem trobat connexió. Si vols que et digui la veritat, ets tu qui em dirigeixes a mi. Arribat el moment les caixes seran plenes de tu. Aquí hi ha tot el que et cal per crear la realitat que vulguis. Tot el que puguis pensar està entre sis plans, trobaràs tot el que vols si saps buscar-ho.
El seu discurs m'aclaparava. Em sentia utilitzat i manipulat, aquell home era foll. Vaig fer el gest vençut d'anar-me'n, però amb els nervis no sabia per on sortir del contenidor. Volia deixar de creure-me'l però de cop em vaig tornar a girar cap a ell.
– Doncs... diners, vull bitllets... Papers petits.
- Números... Tu ja deus saber on trobar les respostes- va respondre tornant l’atenció a l’aparell.
-No, no ho sé. Vull parlar amb el teu cap -
- El meu cap és el mateix que el teu-
Fa temps que pinto grafies, però per ser sincer començo a estar-ne farta. Els dits em fan mal i la pell de les mans se'm tenyeixen. M’agradaria saber perquè voleu que ho faci. I si obtindré alguna cosa a canvi.-
-Tu vas decidir venir i pintar. Amb el temps he anat... interpretant el sentit a les teves grafies, m’han ajudat a replantejar-me coses, però encara m'has de donar temps
- Perquè són aquestes caixes, perquè amagues tot això?-
- Això són referències, records, objectes útils. A les caixes hi ha tot el que vulguis i creguis que et pugui servir. Bé també s’hi poden amagar secrets si saps com tancar-les-
El seu llenguatge ambigu i mig poètic em posava una mica nerviosa, i sembla que se'n va adonar, doncs deferentment va apartar la mirada de l’aparell i se'm va dirigir de forma més planera.
- No pots marxar, ara saben qui ets i com penses, potser no ho saps però t’han portat els mateixos que a mi. Estàs aquí i no és per casualitat. Interpreto el teu grafisme, no sé el perquè però ho puc fer. Diguem que s’estan posant les coses en ordre. Has d’acabar de retolar totes les caixes, ja et falta poc. Quan les tinguem marcades. Podrem acabar d’ordenar-les i exportar-les.
-Que em pagareu?
- No ho entens. No cal que et mani ningú, ni que ningú et pagui. Sé que costa d’entendre-ho però entre aquestes parets ets lliure i les coses existiran mentre hi segueixis treballant. En aquest racó hem trobat connexió. Si vols que et digui la veritat, ets tu qui em dirigeixes a mi. Arribat el moment les caixes seran plenes de tu. Aquí hi ha tot el que et cal per crear la realitat que vulguis. Tot el que puguis pensar està entre sis plans, trobaràs tot el que vols si saps buscar-ho.
El seu discurs m'aclaparava. Em sentia utilitzat i manipulat, aquell home era foll. Vaig fer el gest vençut d'anar-me'n, però amb els nervis no sabia per on sortir del contenidor. Volia deixar de creure-me'l però de cop em vaig tornar a girar cap a ell.
– Doncs... diners, vull bitllets... Papers petits.
