(HD:Users:)
Havia aconseguit citar-me amb el Julià a l’avinguda Icària. M’esperava com un estaquirot davant el cementiri vell. Havia intentat netejar les seves ulleres esgrogueïdes i s’havia pentinat amb massa colònia. Vestia com sempre aquella americana, d’unes mànigues imperceptiblement curtes i uns pedaços als colzes que delataven que havia sigut de son pare, un jersei de quadres i coll de pic, probablement del germà gran, i una camisa de color beige amb el coll mal posat.
Era una tarda de dijous i vam estar passejant una bona estona mentre ell m’explicava coses sobre aquella zona, del perquè havia tancat tal indústria o el que es feia abans en determinat taller. Parlava amb coneixement sobre conflictes obrers, les vagues i les persones que hi eren. Sense que se n'adonés el vaig guiar en la direcció de Can Xaló. Quan vam arribar la portalada era oberta.
- D’aquí fins al mar abraça indústries Xalaux. La gran mare, "la fàbrica que fabrica les fàbriques". Ara és una mena de dipòsit- Bé que t’he de dir... són els dels catàlegs el del teu avi.
A la vorera del davant, hi havia uns nois agitanats. Un netejava agenollat una moto vespa preciosa. Eren els mateixos que recollien ferralla pels volts de la fàbrica, evitar-los s’havia convertit a un repte més en la incursió. Coneixia aquells nois i també coneixia aquella moto.
Un d’ells com intuint les meves reflexions va reaccionar. Ara era ell que em tornava la mirada escrutadora. Després va posar una expressió sorneguera. Portava la cara bruta. No gaire, així, només pel front, com si s’hagués tacat de greix. Vaig amagar la mirada però ell ja em parlava.
- Te gusta mi moto...?- quan aquell noi parlava mai sabies si preguntava o afirmava.
El Julià em seguia parlant tot ignorant-lo, fins que el noi, picat en l’orgull, va seguir. – Venga Julian ,compara-le una moto a tu novia...?- Va ser aleshores quan, el Julià va girar-se i se li va encarar. Jo restava a uns metres, ara ja no inquieta sinó desconcertada.
– Donde la has robado? - deia el Julia- por aqui no creo...
- que no paio, que me la dao el loco...? – senyalant Can Xalaux-
- Ya, claro... y el estara ahora en el Pacha de Ibiza - senyalant un adhesiu del parafangs- va home va!-Pel que es veia, es coneixien. A poc a poc, el gitanet adoptava posat culpable i abaixava el to fins a fer-se inaudible. El Julià semblava estar renyant al noi mentre aquest contrarestava amb un seguit de justificacions improvisades que acabaven semblant disculpes.
El Julià va deixar la conversa i vam seguir caminant, ara en silenci. Estava una mica enfadat i jo vaig preferir no preguntar-li res sobre aquell noi, la moto, ni el “loco” que es dedicava a regalar-les.
Havia aconseguit citar-me amb el Julià a l’avinguda Icària. M’esperava com un estaquirot davant el cementiri vell. Havia intentat netejar les seves ulleres esgrogueïdes i s’havia pentinat amb massa colònia. Vestia com sempre aquella americana, d’unes mànigues imperceptiblement curtes i uns pedaços als colzes que delataven que havia sigut de son pare, un jersei de quadres i coll de pic, probablement del germà gran, i una camisa de color beige amb el coll mal posat.
Era una tarda de dijous i vam estar passejant una bona estona mentre ell m’explicava coses sobre aquella zona, del perquè havia tancat tal indústria o el que es feia abans en determinat taller. Parlava amb coneixement sobre conflictes obrers, les vagues i les persones que hi eren. Sense que se n'adonés el vaig guiar en la direcció de Can Xaló. Quan vam arribar la portalada era oberta.
- D’aquí fins al mar abraça indústries Xalaux. La gran mare, "la fàbrica que fabrica les fàbriques". Ara és una mena de dipòsit- Bé que t’he de dir... són els dels catàlegs el del teu avi.
A la vorera del davant, hi havia uns nois agitanats. Un netejava agenollat una moto vespa preciosa. Eren els mateixos que recollien ferralla pels volts de la fàbrica, evitar-los s’havia convertit a un repte més en la incursió. Coneixia aquells nois i també coneixia aquella moto.
Un d’ells com intuint les meves reflexions va reaccionar. Ara era ell que em tornava la mirada escrutadora. Després va posar una expressió sorneguera. Portava la cara bruta. No gaire, així, només pel front, com si s’hagués tacat de greix. Vaig amagar la mirada però ell ja em parlava.
- Te gusta mi moto...?- quan aquell noi parlava mai sabies si preguntava o afirmava.
El Julià em seguia parlant tot ignorant-lo, fins que el noi, picat en l’orgull, va seguir. – Venga Julian ,compara-le una moto a tu novia...?- Va ser aleshores quan, el Julià va girar-se i se li va encarar. Jo restava a uns metres, ara ja no inquieta sinó desconcertada.
– Donde la has robado? - deia el Julia- por aqui no creo...
- que no paio, que me la dao el loco...? – senyalant Can Xalaux-
- Ya, claro... y el estara ahora en el Pacha de Ibiza - senyalant un adhesiu del parafangs- va home va!-Pel que es veia, es coneixien. A poc a poc, el gitanet adoptava posat culpable i abaixava el to fins a fer-se inaudible. El Julià semblava estar renyant al noi mentre aquest contrarestava amb un seguit de justificacions improvisades que acabaven semblant disculpes.
El Julià va deixar la conversa i vam seguir caminant, ara en silenci. Estava una mica enfadat i jo vaig preferir no preguntar-li res sobre aquell noi, la moto, ni el “loco” que es dedicava a regalar-les.
