25. Murs lliures
Com moltes coses, tot va començar en aquell enllaç del
metro. Bé no, va ser al vestíbul de metro Universitat. Els primers grafittis els
vaig veure durant la febre del breakdance, d’això ja en vaig parlar. A
mitjans dels vuitanta, grups de breakers van fer d’aquell vestíbul
subterrani el seu punt de trobada i havien omplert totes les parets amb murals
molt coloristes a l'estil de Nova York. Com un dia pretèrit se li va
acudir a Elroy, ells escrivien els noms o àlies amb lletres
grosses que complementaven amb alguns efectes. Algunes lletres anguloses
s’acompanyaven amb reflexos o llampecs, altres arrodonides desprenien
gotes com simulant liquitat. De tant en tant feien algun dibuix simple,
però tot força sintètic i naïf. Amb un amic vam comprar un pot de pintura spray de
la marca Felton i vam intentar fer-ho amb resultat nul. En un àmbit molt
diferent, en una casa pairal, vaig conèixer un xaval d’ascendència americana
que servint-se de retoladors o llapis feia alguns grafismes d’aquells. No sé
gaire on havia adquirit aquell estil gràfic. Amb traços rectes dibuixava un
home amb gorra, amb bambes prominents i mans fent símbols. Sempre he volgut
dominar aquell estil i cal·ligrafia amb un spray a la mà però mai m’he n’he
sortit. Cal molta fluïdesa i espontaneïtat amb el traç. Si dubtes un
instant la pintura goteja.
Prop de casa, en un mur de plaça de les Glòries començaven a aparèixer aquelles pintades. Els feien aquells pioners que amb els anys he conegut, ”la old school”: el Cisco, el Inupié i el Xupet negre entre d’altres.
Parlo de l’any mil-nou-cents vuitanta-set aproximadament. Un amic tenia a la seva habitació un simple plafó de fusta a la paret on ell i els amics hi retolaven coses. Aquesta simple idea em semblava genial, era com tenir un tros de carrer a casa. Per anar-hi travessava l'enllaç de Passeig de gràcia per anar a buscar la línia verda, ara si. Un dissabte vaig observar amb sorpresa que la paret de l'esquerra s’havia pintat de blanc en alguns trams, i començaven a aparèixer diferents dibuixos i grafismes individuals de mida foli. Generalment eren de color negre tot i que alguns tenien dos o tres colors. En estudiar-los de aprop entenia com estaven fets. Havia descobert les plantilles, stencils en anglès. Una tècnica que et permetia reproduir un dibuix en sèrie sobre moltes superfícies diferents.
Allà i havia treballs d'alguns grups que en realitzaven però sens dubte les millors eren d’uns “Trepax” i anaven signades per un tal Frank, a parer meu, l’artista de grafitti més important a la ciutat de Barcelona. Molts d’aquells artistes pintaven sovint pel barri de Gràcia. Entre d’altres reproduïen dibuixos de còmics underground d’aquí com el Víbora, el Cairo, ja que eren en blanc i negre i molt gràfics. No vaig poder anar a l’exposició que els hi va dedicar a la sala Metrònom, però vaig fullejar el llibre Barcelona Murs i el pare em va acompanyar a una exposició que feien i que conservava aquella olor de pintura fresca.
En un taller graffitti impartit per Nico Nubiola i un component del grup muralista “Rinos” a l’Ateneu del meu barri, vaig unir-me a una colla que pintàvem i ens vam posar a confeccionar les nostres plantilles. Als carrers del meu barri aleshores, les úniques pintades que s’hi veien eren frases reivindicatives de grups sindicals, amb faltes característiques, i els murals de les associacions i partits que anaven legalitzant. Les indústries buides deixaven parets lliures. Val a dir que fins als noranta, els murals fets amb pinzell al carrer encara eren una forma molt estesa de fer campanyes polítiques i socials per part dels moviments d’esquerres. Jo i els meus amics ens vam posar a retallar plantilles i a pintar-les d’amagatotis pels llocs.
Ja en fa molts anys d'allò, però quan l’olor de la tinta et penetra per les foses difícilment se't deprèn. La desfermada passió pel grafitti m’ha durat sempre, es va fer extensiu al muralisme en general i vaig especialitzar-me. Almenys ho vaig intentar. Avui, sincerament tot em supera. No cal dir fins on ha arribat la idea. Ara centenars d’artistes d’arreu vénen a tenyir les parets de Barcelona, i alguns val a dir són tècnicament impressionants. El que ara enteníem com grafitti, ara es diu Art urbà, que és més políticament correcte i s’ha convertit en un fenomen mundial que aglutina moltes i variades tècniques creatives, fa moure diners i té les pròpies stars internacionals.
Prop de casa, en un mur de plaça de les Glòries començaven a aparèixer aquelles pintades. Els feien aquells pioners que amb els anys he conegut, ”la old school”: el Cisco, el Inupié i el Xupet negre entre d’altres.
Parlo de l’any mil-nou-cents vuitanta-set aproximadament. Un amic tenia a la seva habitació un simple plafó de fusta a la paret on ell i els amics hi retolaven coses. Aquesta simple idea em semblava genial, era com tenir un tros de carrer a casa. Per anar-hi travessava l'enllaç de Passeig de gràcia per anar a buscar la línia verda, ara si. Un dissabte vaig observar amb sorpresa que la paret de l'esquerra s’havia pintat de blanc en alguns trams, i començaven a aparèixer diferents dibuixos i grafismes individuals de mida foli. Generalment eren de color negre tot i que alguns tenien dos o tres colors. En estudiar-los de aprop entenia com estaven fets. Havia descobert les plantilles, stencils en anglès. Una tècnica que et permetia reproduir un dibuix en sèrie sobre moltes superfícies diferents.
Allà i havia treballs d'alguns grups que en realitzaven però sens dubte les millors eren d’uns “Trepax” i anaven signades per un tal Frank, a parer meu, l’artista de grafitti més important a la ciutat de Barcelona. Molts d’aquells artistes pintaven sovint pel barri de Gràcia. Entre d’altres reproduïen dibuixos de còmics underground d’aquí com el Víbora, el Cairo, ja que eren en blanc i negre i molt gràfics. No vaig poder anar a l’exposició que els hi va dedicar a la sala Metrònom, però vaig fullejar el llibre Barcelona Murs i el pare em va acompanyar a una exposició que feien i que conservava aquella olor de pintura fresca.
En un taller graffitti impartit per Nico Nubiola i un component del grup muralista “Rinos” a l’Ateneu del meu barri, vaig unir-me a una colla que pintàvem i ens vam posar a confeccionar les nostres plantilles. Als carrers del meu barri aleshores, les úniques pintades que s’hi veien eren frases reivindicatives de grups sindicals, amb faltes característiques, i els murals de les associacions i partits que anaven legalitzant. Les indústries buides deixaven parets lliures. Val a dir que fins als noranta, els murals fets amb pinzell al carrer encara eren una forma molt estesa de fer campanyes polítiques i socials per part dels moviments d’esquerres. Jo i els meus amics ens vam posar a retallar plantilles i a pintar-les d’amagatotis pels llocs.
Ja en fa molts anys d'allò, però quan l’olor de la tinta et penetra per les foses difícilment se't deprèn. La desfermada passió pel grafitti m’ha durat sempre, es va fer extensiu al muralisme en general i vaig especialitzar-me. Almenys ho vaig intentar. Avui, sincerament tot em supera. No cal dir fins on ha arribat la idea. Ara centenars d’artistes d’arreu vénen a tenyir les parets de Barcelona, i alguns val a dir són tècnicament impressionants. El que ara enteníem com grafitti, ara es diu Art urbà, que és més políticament correcte i s’ha convertit en un fenomen mundial que aglutina moltes i variades tècniques creatives, fa moure diners i té les pròpies stars internacionals.
