(HD:Users:Desktop:System)
Durant aquells mesos havia adquirit una rutina. M’aixecava, embolicava alguna cosa de menjar i anava a la fàbrica, com si fos un obrer dels de tota la vida. Per primer cop en temps em sentia bé, segura de mi mateixa. Complia i em feia sentir orgullosa. El que en principi havia de ser un encàrrec temporal es convertia en uns hàbits que m’ocupaven el dia, tot i així, fins al moment no en treia cap profit econòmic. Aquest era l’únic aspecte que m’incomodava. Em vaig proposar encarar el tema però m’era impossible tractar l’Andromed com qualsevol altra persona. Hi havia dies que ni apareixia i quan ho feia no parlava gaire així que m’acostumava a la solitud.
Durant aquells mesos havia adquirit una rutina. M’aixecava, embolicava alguna cosa de menjar i anava a la fàbrica, com si fos un obrer dels de tota la vida. Per primer cop en temps em sentia bé, segura de mi mateixa. Complia i em feia sentir orgullosa. El que en principi havia de ser un encàrrec temporal es convertia en uns hàbits que m’ocupaven el dia, tot i així, fins al moment no en treia cap profit econòmic. Aquest era l’únic aspecte que m’incomodava. Em vaig proposar encarar el tema però m’era impossible tractar l’Andromed com qualsevol altra persona. Hi havia dies que ni apareixia i quan ho feia no parlava gaire així que m’acostumava a la solitud.
Primeríssim pla que es va obrint. Els meus ulls em
descobreixen al mirall rovellat d'un petit lavabo i observen els canvis.
M’havia tallat el cabell ben curt i me l’havia decolorat amb aigua oxigenada.
M’agradava, era diferent. Estava en forma. Si feia bon dia em passejava per
l’exterior, i fins i tot feia una mica de gimnàstica. Entrava, preparava les
pintures i em posava a pintar durant hores. Tot es convertia en exercici pels
sentits. Era capaç d'orientar-me per les olors d’algunes àrees de la nau o per l’aire
salat que penetrava per algunes finestres de la façana est. També podia saber
l’hora en funció de com entrava la llum, calcular els metres pintats i els
temps que trigava... coses així. No sé, m’havia fet al lloc. El moment menys
esperat me'l trobava per allà remenant. De tant en tant m’oferia coses que
devia intuir que necessitava i jo no m’atrevia a refusar. Sempre intentant
facilitar. D'un contenidor ple de roba l’Andromed em va fer triar peces
que pogués tacar. Transmetia autoritat, tot i així semblava guardar-me
respecte, i això m’agradava. Volia pensar que em començava a acceptar com una
companya.
Una nit d’aquelles, a casa llegia el còmic que m’havia
regalat el Julià. Els superherois eren joves que adquirien poders i vestien un tratge de
cos sencer per no ser reconeguts. Lluitaven contra els malfactors i alhora
escapaven de tothom. Ho vivien tot molt difícilment, amagats i en l’anonimat,
presoners dels seus poders. Em vaig quedar dormint amb el còmic a les mans i
vaig somiar. Arribava a la fàbrica i em trobava el Julià. Jo i ell començàvem a
obrir caixes on hi havia objectes de la nostra infància que creia haver perdut
i altres coses que havia fantasiejat tenir d’adolescent: una caseta de nines,
un casc d’aviador dels de veritat, una trompeta. De cop i volta m’adonava que
no estava amb el Julià sinó amb l’Andromed i que em mirava rient.
M’adonava que jo vestia una granota com la seva i d’entre les cames em sortia
un llarg tub elèctric que anava parar al seu entrecuix. Això em va alterar molt
i em vaig despertar sobresaltada.
