Girs inesperats

Molt fascinat amb aquestes pel·lícules de final sorpresa. Films de gloriosos desenllaços i girs inesperats. Qui sap si el primer final sorpresa fou l’estàtua de la llibertat a “El Planeta de los simios”. M’agradaria molt saber qui va encetar la fórmula i quantes hi ha, però tan sols us en nomenaré algunes amb el seu títol en castellà. Gairebé totes pertanyen als anys noranta i s’engloben en el gènere d’intriga. Potser el lloc més destacat el té “El sexto sentido”, tot i que “Sospechosos habituales” té en opinió meva, el millor final del rànquing.
Night Shyamalan es va aficionar als finals sorpresa i en va fer algun més com a la pel·lícula “El bosque”.
A “El protegido” i ¨El show de Truman" hi ha revelació però no és ben bé al final. Hi podem incloure a la llista “El club de la lucha” i algunes de les altres de l'honorable Edward Norton, com “Las dos caras de la verdad” o “El Ilusionista”. Després hi ha "El escondite" i evidentment “Los otros”. Que mai us les expliquin.
Recordeu la cua de vaca de Romario? Us refresco: Romario fou un jugador del Barça que en el primer cinc a zero al Madrid, va fer el primer gol escapant-se de la defensa a la frontal del area rival. La “cua de vaca” és un dribbling molt plàstic que es tracta d’acompanyar la pilota amb el peu mort enganxat com si aquest la seguís a ella. De cop i volta, de forma elèctrica, el peu s’activa agafant el control i imposant-se sobre la pilota fent-la canviar de direcció radicalment sense perdre en cap moment el contacte amb ella. En aquell partit la nova direcció era la porteria, i en paraules del locutor, el defensa Alkorta encara la busca.
Bé, la idea és aquesta. De forma molt ben premeditada, els autors et situen en un petit racó de la història, assegut en una zona de confort sense preguntar-te més, convençut de la seguretat de lloc i la veritat de l'única perspectiva amb la qual veus les coses. Al final et vénen a buscar, t’aixequen i et traslladen de la mà a l’altre extrem, on l’espai, la situació, els fets, tot pren un nou sentit. La cara oculta de la lluna que mai havies ni concebut. Aleshores et pots quedar amb cara de babau com Chazz Palminteri o senzillament esclatar a riure com Paul Giamatti a "El Ilusionista" però serà normal que de la gola sorgeixi alguna expressió semblant a “que cabrons...”. Vosaltres que ho creieu saber tot i tenir tot tant clar ara us adoneu que només en veieu la part que volien que veiéssiu.
En aquests finals sempre es rememoren fragments de la pel·lícula. Diàlegs i tots aquells detalls de doble interpretació que t’havien passat desapercebuts, tot torna d’una forma diferent. És clar...com no ho havies previst...i tornes a recordar-ho i aquella nit et costa dormir, pensant què ha pogut passar i que necessites tornar-la a veure. A mi em dura uns dies. A Alkorta probablement també.