.jpg)
(HD:Users:Desktop)
L'ateneu del barri on tantes
hores s'hi passa el Julià és un petit edifici de dues plantes que havia estat
seu d'una antiga cooperativa. Caldrà extres que entrin i surtin. Ara és una
sala grossa plena de prestatges fins al capdamunt de caixes de cartró, carpetes
de gomes, llibres i revistes. També dues enciclopèdies gairebé senceres. Encara
recordo aquella olor de paper vell i quan encara la sento m'hi transporto. Quan
podien adquirien revistes interessants, estaven subscrits al Triumfo, també
tenien l'Ajoblanco i algunes revistes del rollo que portava un noi que estava
per allí fent tasques varies. Després d'uns dies d'anar-hi ja em coneixien i em
convidaven a algun cafè. S'hi estava a gust, era hivern. Em vaig posar al
costat de l'estufa i vaig fullejar un Star. Em vaig quedar mirant un article on
hi havia la foto d'una noia amb pantalons que cuir amb cremalleres i un
micròfon. Parlaven dels moviments juvenils a Londres, corrents contraculturals
que transformaven l'aparença i trencaven cànons. En una altra revista vaig
veure un reportatge sobre els squatters de Berlin.
Mentre, de fons es va anar
iniciant una conversa sobre la industria que poc a
poc va acabar convertint-se en una encesa discussió sobre sindicats. Algú
s'alterava defensant a grups i persones i el Julià els criticava amb fervor. Veritablement sabia expressar-se molt bé.
El senyor Abdó torna amb una
carpeta, s'asseu i en treu una llibreta d'espiral, unes cartes manuscrites i un
parell de fotografies. Es puja les ulleres fent-se una mica l'interessant, i
consulta la llibreta. Ens parla.
-Oficialment Industrias
Chalaux, encara que era Industries Xalaux i tothom ho coneixia com Can Xaló-.
