(HD:Users:Desktop:System:Andromedia)
A vegades, quan se’l veu reposat, m’explica sintèticament coses pràctiques, com
les zones marcades on cal pintar o la forma d’accedir-hi. Avui per exemple, és
ajagut amb les cames alçades. Sembla descansar però no ho fa. Manipula un
aparell petit que expulsa aire. Després me l’entrega. Es tracta d’una pistola
d’aire amb un dipòsit superior on puc posar pintura. M’assegura que em serà
pràctic. A mesura que m’anava fixant en ell, me n'anava adonant. L’Andromed era
de moviments precisos i semblava no dubtar en cap moment. Experimentava
seguretat i la transmetia al seu voltant. Agafava els objectes igual que els
objectes es mouen amb ell. Sempre a l’abast, sempre era al seu lloc, sempre
quedava bé. La granota a mida dibuixava el seu cos, estirat com el d’un maniquí
de sastreria. Es movia lentament i amb gestos harmònics com si ballés o fes
gimnàstica quan tan sols feia els moviments precisos i necessaris. Semblava fer
una d’aquelles tècniques marcials que es portaven aleshores. Era d’una
tranquil·litat que espantava. Fred. Lineal, impertorbable i regular com el vol
d’una sageta. Semblava que en lloc de viure tan sols actuava. Dur i sensible a
la vegada. Seduïa. No sabia imaginar-me’l entre els meus amics, no sé què
pensaria la colla si el coneguessin. Probablement el trobarien brillant, com
se solia dir. De ben segur se sorprendrien de veure’m amb algú així. Qui sap on
para la colla. Gairebé sense adonar-me jo ja volia pertànyer a aquell
lloc, vestir com ells, comportar-me com ell, ser així.Tot i que l’Andromed parlava sovint en plural, passaven els dies i no veia ningú igual, així que vaig concloure quelcom molt important: l’Andromed treballava sol. Tots aquells sorolls els produïa ell amb els seus aparells. Era l’únic habitant allà. Tant se val qui fora aquella persona, de si es tractava d'home o dona, jove, gran... Fos guardià, operari, model per la meva gran obra. Tard o d’hora l’hauria d’afrontar doncs els tractes, anaven només amb ell.
