De cop i volta, al igual que va passar amb els tatuatges ara
tothom es deixa créixer el pèl facial. A la tele ja no només són els hipsters dels anuncis de cervesa, ara tots
els nois porten barba, siguin actors, presentadors o cantants. Al carrer tampoc
els vianants s’afaiten, i molt menys els més joves. Tots els xavals van amb una
merda de barbeta i cada vegada ho fan abans. L’altre dia fins i tot vaig veure
un nadó sense afaitar.
Ara la gran moda es portar barba, si, com als anys seixanta,
tot i que en aquest cas més que portar-la es tracta de deixar-se-la. Si
aleshores era una actitud, ara és més aviat una falta d’aquesta.
Vaig escoltar que a la Xina esta mal vist deixar-te barba
quan ets jove. El pèl facial és signe d’experiència i maduresa, i la barba,
d’alguna manera te l’has de guanyar. Jo penso una mica com ells. Si ja de per
si les modes uniformitzants em fan una mica de ràbia, aquesta si cal encara
més. Em fa fàstic. No tinc res contra les barbes maques, abundants i poblades
com les dels nostres pares, el que em rebenta és aquesta barbeta de quatre dies
que només em suggereix que deixadesa. El fet d’afaitar-se havia estat un dels
pocs signes de higiene i pulcritud reservada als homes. Mentre que de les dones
s’esperava tot tipus de tractaments cosmètics abans de sortir de casa, als
homes tan sols se’ls demanava anar net i afaitat. Una deferència als demés, més
que res. Bé ara sembla que “lo mejor para el hombre” és una altra cosa. El gènere
masculí s’ha pres la única llicència que li quedava i no s’afaita ni per sa
mare. El pitjor de tot és que un cop més ho fa per desídia: Si al llevar-se no
vol afaitar-se no passa res perquè la moda li dona el beneplàcit. Això si, quan
la cosa va a més, s’espanten davant la perspectiva d’una barba com cal i corren
a afaitar-se com una gran cosa. Covards.
