En aquest blog difícilment
trobareu cap exclusiva ni cap gran descoberta. No faig de periodista. Explico
coses que m’agraden un cop algú altre ja les ha donat a conèixer. Explico el
que m’ha agradat sentir, i punt.
L’altre dia, per exemple, al
programa Terrícoles de BTV em vaig trobar amb una entrevista a Miguel Fuster,
per el que vaig agafar paper i boli i em vaig disposar a piratejar-la. Aquest home m’interessa, i tan sols havia llegit quatre línies sobre ell
acompanyant les seves vinyetes en un diari gratuït.
Fill de Sans, va començar
treballant de jove a l’editorial Bruguera. Apart dels Ibañez, Vazquez i
companyia, aquesta editorial va ser planter de molts il·lustradors i dibuixants
anònims que dibuixaven per l’estranger, treballant molt, cobrant poc i sense
sentir parlar de drets d’autor.
Aquella època el Miquel la
recorda com feliç, tot i que va començar a beure amb assiduïtat. Un dia se li va cremar
el pis on vivia de lloguer, però per tossuderia s’hi va voler quedar i ell diu
que aquest va ser el desencadenant de la seva addició al alcohol. A partir
d’aquell moment va caure en un pou anímic perdent la connexió amb el que havia estat
i convertint-se en indigent. Durant quinze anys anys molt durs, el
Miquel s’ha enfrontat a la vida al carrer.
De tant en tant
s’instal·lava a la Ciutadella o prop de la Sagrada família, feia dibuixets per
als turistes i es treia quatre peles, després potser anava a les Planes a
dormir. La nit a Barcelona no era agradable, a la competència entre indigents a vegades es sumava la hostilitat dels demés. La pedrada d’uns nens malparits
li va fer un trau mentre jeia. Explica que li sabien greu les mirades de la
gent i no volia provocar pena, però ell mateix se’n feia.
La fundació Arrels va
acostar-se a ell i li va oferir de realitzar alguns cursets que ell no veia amb
cap interès, ell era dibuixant, diu, i no es veia en cor de gaire més. Aquesta
fundació entre d’altres a portat a terme experiències de motivació amb els
sense sostre, és el cas del projecte d’expositors amb materials reciclats per
la sabateria Camper. Trobar noves utilitats per materials en desús és si més no
una gran metàfora de la tasca d’aquesta Fundació. L’amic Joan, com diu el
Miquel, després de escoltar les seves experiències, va ser qui li va oferir fer
un blog conjunt. “Tu fes algun dibuixet o escriu un petit testimoni quan et
vegis en cor, jo ho aniré publicant”, li va dir. Poc a poc es va anar animant
fins tenir una producció considerable d’històries, moment en que l’editorial
EDT l’hi va oferir de publicar-ho. El resultat és “Quince años en la calle” una
novel·la gràfica en blanc i negre, dibuixos de traç dur i ratllats tempestuosos.
A la tele se’l veu bé, net i
polit, la seva inseparable gorra s’ha convertit en un tret identificatiu i
propi. Em sorprèn molt el seu excel·lent català tenint en compte la vida que a
tingut. Poc a poc progressa en el dibuix i en les relacions humanes, però diu
que quan es troba un indigent, és veu ell mateix i de nou li passa per davant
la pel·lícula de la seva vida. Miquel Fuster diu que això dels ex-alcohòlics és
un invent dels americans. Ell ja no beu, però un alcohòlic diu, ho és tota la
vida. Pel que veig amic, passa el mateix
amb els dibuixants.
