Crec en una bellesa clàssica i intemporal. A la papereria que tenia a sota de casa venien una mena de postals grosses amb fotos d'aquells d'actors que eren tant importants. Marlon Brando, Marilyn Monroe, James Dean, mostraven cares de seriositat i tendresa a la vegada. Eren tot fotografies en blanc i negre i estaven força contrastades, normalment sobre un fons fosc, cosa que els realçava l'expressió. Les fotos tenien menys matisos i menys informació visual, però alhora feia aquells actors més interessants i més guapos que els que sortien a les revistes de colors. Eren joves despentinats, de mirada cansada i orbites fosques, abocats a viure intensament i deixar un bonic cadàver, en grans ciutats clarobscures, i móns en bitmap . A partir d'aleshores sempre vaig buscar aquell tipus d'imatges als suplements de premsa i vaig descobrir alguns fotògrafs. Anys més tard vaig assistir a una exposició de Danny Lyon que em va fascinar. Retratava bad boys i grups marginals com rockers, negres i presidiaris, així com també edificis antics de Manhattan. Vaig demanar el pòster de l'exposició i el vaig tenir penjat molt de temps. Amb els anys vaig anar descobrint que efectivament la fotografia en blanc i negre és molt més sensible a les formes i posseeix una màgia especial que converteix la realitat en quelcom transcendent, dramàtic, interessant i seductor. En els retrats el blanc i negre et transformava amb una icona de rebel·lia. Permetia transformar la realitat en llums i ombres, com en els còmics dels anys cinquanta o els cartells comunistes i quan llavis i celles es converteixen en traços sinuosos, el rostre es converteix en grafia i assolia categoria de icona, com tant bé van demostrar els artistes de graffiti dels dos-mil.
