Els processos que es començaven a intuir aquí animaren a la mare a tornar a Barcelona. Ella havia consolidat la seva relació amb el Hans, que s'hi va avenir, i jo ja havia crescut, així que el nostre retorn va coincidir amb la meva emancipació, i vaig separar-me d'ells per viure a un piset propietat de l'avia al carrer Marti.
Els primers anys, acostumàva a dinar amb l'avia, cada quinzena a la seva bonica casa de Gràcia. Era grossa i tenia un jardí darrera. Alguns dies venia la mare i el Hans quan estaven per la ciutat. Els últims anys no ho feia. Cada cop em costava més anar-hi i tenia menys coses a explicar-los. Ara, tornàvem tots a la gran casa per celebrar el vuitantè aniversari de l'avia. Havia comprat una televisió a color, i miràvem les noticies sobre polítics. L'avia vivia amb interès la situació i el Hans opinava amb un castellà deficient. Eren temps de canvis i m'era impossible seguir el fil de tot allò que explicaven els medis.
L'avia deia tenir desades poques coses de l'avi, i vaig ajudar-la a extreure-les d'un racó. Tenia algunes caixes amb cossos tipogràfics, quatre estris personals del seu taller i un parell de llibres grossos que vaig identificar com els que m'havien ensenyat a la infantesa. Una d'elles era un magnífic catàleg de Indústries Xalaux de l'any 1925. Me'l va deixar sota la promesa que tornés impol·lut.
També aprofità l’ocasió per parlar-me sobre el tancament de l'impremta i inplicar-me amb alguns assumptes que encara quedaven per tancar amb l'Helios, l'antic soci de l'avi. Ja fa temps que hauria d'ajudar l'avia i haver-me involucrat en tot allò, així que tot i que tard vaig acostar-me a la gran aventura professional d'aquells homes. La meva aportació a la impremta de l'avi seria el seu tancament definitiu.
Allò es sumava a tot el que havia de fer. Buscar una feina fixa, posar una mica de ordre en la meva situació oficial, solucionar aquell requeriment absurd pel servei militar...tots aquells assumptes de papers, obligacions i diners em feien mandra. Em semblava com tot allò dels diputados, la obligació d'entrar a un món difícil de paraules complicades on constantment tenies la sensació que te la fotien.
