Em va costar retenir el trajecte i les primeres vegades em perdia fent el mateix camí. Per si fora poc, aquells dies va canviar el recorregut del sis i jo baixava de l'autobús a llocs diferents.
Al final em vaig començar a orientar per aquells carrers i vaig aprendre el camí entre la parada més pròxima fins els passatges de Can Xaló passant pel barri de la Plata, on la família del Julià tenia el bar.
Jo portava a la bossa un retolador gruixut que m'havia endut d'un treball eventual. Un dia, quan vaig ser de nou davant la reixa ajustada, no se ben be perquè, el vaig treure i vaig traçar unes grafies sobre una de les xapes descolorides. A partir d'aquí, les vaig començar a escriure en algunes àrees visibles que em trobava fins la gran nau. Si, com en el conte de les molles de pa, escrivia consignes, dreceres, fites, coses que m'orientaven i em feien situar. El retolador no era útil sobre algunes superfícies rudes aixi que un dia vaig comprar una llauna de aerosol en una benzinera emporxada que hi havia molt a prop. Ningú em diria res per fer allò més enllà dels murs de les vies, als carrerons oblidats de Can Xalaux. No hi havia absolutament ningú. Bé, si. Un dia em vaig trobar una dona als jardinets de l'entrada. Anava bruta i se'm va posar a cridar de lluny coses indesxifrables. Semblava que vivia en la indigència, potser tenia les seves coses allí i es va sentir envaïda. Em va fer pensar en una bruixa dels contes, i la veritat és que em va fer una mica de llàstima, pobre dona.
De les meves grafies pels racons n'havia fet un joc que em permetia descobrir noves zones dels voltants. Missatges que només jo entenia en racons on només jo arribava. Els havia escrit en portes amagades, passatges i passadissos subterranis tot buscant una entrada a la fàbrica que finalment vaig trobar.
El com no importa, l'entrada com sabeu sempre és secreta. Res es casualitat i tot té trampa. Fotre't per un forat dins una fabrica abandonada són coses que només fas per exigències del guió, o perquè senzillament, algú et permet l'accés.
