La colla utilitzàvem l'expressió "creuar la diagonal" com una consigna, quan ens referíem a les nostres activitats canalles. Significava escapar al que anomenàvem barris baixos, propis de ciutats portuàries com la nostra. A ciutat vella s'hi veia de tot, es barrejaven procedències i classes socials. Primer va ser a les primeres discoteques que aleshores obrien, i a mida que coneixíem la zona anàvem cada cop més sovint a beure, a visitar locals eròtics o comprar haixix a un bar on hi havia billar i que ens fumaven estirats a la Ciutadella o a la platja.
Més enllà, direcció nord, no hi anàvem mai. Barcelona, l'Eixample, el nostre petit món acabava al final de la gran avinguda que el travessava. Allí, els carrers es tornaven cada cop més amples i els comerços es convertien en locals, tallers i magatzems.
Des del tren de la costa veiem, cases baixes, també carros amb burros, horts i zones selvàtiques. Un curiós reducte rural que s'havia convertit en un jardí de mals endreços on encara portaven les despulles de la ciutat, la indústria, les maquines sorolloses, la contaminació i les cases lletges dels repudiats. Mica en mica es convertiria en un univers decadent abocat a la desaparició, on tot envellia més depresa, molt allunyat del confort en el que vivíem. Un amic que hi havia anat per alguns encàrrecs deia que sempre s'hi perdia, que era enredat, que hi havia barraques i en cap de setmana millor no anar-hi. Des de el vagó veia cases grises entre les fàbriques, i un gasòmetre gegantí davant la mar. Al rètol de l'estació posava "Pueblo nuevo", i la paradoxa em feia gràcia.
