16. Oci digital.L'altre dia deien al facebook que havia mort Steve Jobs i tots el vam començar a canonitzar. És una evidència que ell i els de la seva lleva han contribuït a canviar el món, i jo ho he vist en directe. Quan vaig néixer a casa hi havia una tele de fusibles en blanc i negre, un tocadiscs i una enregistradora de so.
Als setanta la nostra única noció de tecnologia era la de les pel·lícules de naus espacials: panells plens de llumetes i botons. Un món destinat a una elit de científics. Els botons amb llum pertanyien a les maquines, i els infants tan sols podíem prémer alguna tecla mecànica. Els primers foren els del Simon, una joguina molt psicodèlica en que llums de colors emetien sons futuristes.
He repassat altres moments de la infància en que descobria alguns d'aquests aparells postmoderns. Són moments associats als amics i les activitats extraescolars, doncs la tecnologia, aleshores, no casava amb la pedagogia.
Als jardins de Montjuïc hi havia una caixes grosses amb un visor per mirar l'interior. Ara ric de la ansietat amb la que fèiem cua per inserir un duro i poder veure durant deu segons una postal folklòrica. Una simple transparència amb una llum darrera.
Ja des de l'aparició d'un llamp, sempre hem mirat allà on hi ha una llum en moviment. Les tribus es reunien al costat d'un foc com ara ho fem davant una pantalla. Els meus amics i jo encara érem com animalons buscant aquests petits focus lluminosos que s'apagaven i s'encenien com les bombetes de la fira.
Un dia important el que l'avançat de la classe, que feia temps ja tenia la tele en color, va explicar-nos que a casa tenien un aparell que et permetia agafar una peli "de les de veritat" i veure-la quan i tantes vegades com volguessis. Encara més que això, també et permetia aturar la imatge i rebobinar-la com en el Cine-exin. Fabulós.
Quan vam tenir suficient alçada ens miràvem les maquines del bars amb aquells mítics jocs de "marcianitus" tant sintètics. Intuíem que la pantalla era feta de quadrets que s'encenien i apagaven fent sensació de moviment.
Un dia algú va portar a l'escola una especie de binocles robusts amb quatre botons, que al posar-tels als ulls també podies jugar a marcianitus, tantes vegades com durés la pila. Després hi havies els jocs d'Atari, Commodore i els de l'estil, en que podies escollir el joc, però havia de ser a casa. El primer boom dels videojocs va arribar amb les consoles portàtils de Nintendo, que eren petites i molt elegants, amb els seus botons rodons de goma. Tot i també tenir pocs colors, tenien uns gràfics molt més acurats i els moviments eren més fins. Recordo aquells sons tan nítids que acompanyaven el moviment.
Avui els jocs són completament interactius i gairebé semblen pel·lícules. Em segueix agradant molts mirar-los encara que no jugui.
He deixat per l'ultim el dia que vaig anar a casa un bon amic i vam encendre l'Apple del seu pare, el meu primer contacte amb una maquina de veritat. Com les del futur. Mitjançant un ratolí quadrat podies dibuixar formes geomètriques i omplir-les amb qualsevol dels colors d'una paleta. Podies canviar-les de posició, duplicar-les i tornar a canviar el color. El millor és que et permetia fer passos enrere. D'aquesta manera et podies corregir una vegada i un altre, per equivocar-te de nou. Tantes vegades com volguessis.
