Últimament no em ve gaire de gust escriure la secció "Ètica de l'estètica". Bon senyal tenint en compte que del que es tracta és de rajar i criticar. Aquesta vegada parlaré de la fotografia. La pobre fotografia. La majoria les arts majors (pintura, musica...) s'han vist revolucionades per la tecnologia, i impera la falsa sensació que ara tothom som capaços de exercir-les.A principi del segle passat una fotografia era un aconteixament. Em fan gracia els retrats corals de les obreres a les fàbriques i la manera com posaven obedients al pati el dia que venia el fotògraf. Totes miren a la càmera amb atenció. Per les noies pobres, aquesta era de les poques oportunitats per ser retratades. Les riques acudien esporàdicament a cal fotògraf, que els hi feia aquelles fotos tan preparades amb un paisatge pintat darrera. Mes endavant les maquines de fotografiar van començar a comercialitzar-se i cada cop més gent podia tenir-ne una. A principi dels setanta per exemple, hi havia una càmera automàtica gairebé a totes les cases, tot i que només els més aficionats tenien la reflex amb diferents objectius. Aleshores alguns fotògrafs es van posar a revelar de forma més o menys mecànica els carrets que els portaven, i així s'hi guanyaven la vida. El revelat de fotografia sempre ha sigut una tasca laboriosa i cara, així doncs a l'hora de fer la fotografia els amateurs havíem de intentar assegurar el tret, enquadrar l'objecte i procurar en la mida del possible que les condicions fossin les adequades. Només quedava esperar que no hagessin quedat mogudes o massa cremades fins el moment d'anar a buscar les copies en paper. Tenia el seu què.
Ara hi ha més càmeres fotogràfiques que mai i tothom en té. La fotografia, i ja no dic els vídeos, tenen la virtut de representar objectivament la realitat i de explicar fàcilment moltes coses.
No tinc res en contra de l'avenç, ni que aquest arribi a tothom, però obviant les enormes possibilitats, deixeu-me dir que les càmeres digitals han fet molt de mal.
Les càmeres, que han canviat molt i es podria dir que les fotos es fan soles, tenen dues grans particularitats: Una que són molt, molt petites, i caben a tot arreu. Tots els telèfons mòvils en tenen una. Una altra característica i potser la més important és la instantaneïtat (ah...la puta instantaneïtat..) Veus el resultat de forma immediata. M'imagino que per molts dels joves reporters que envaeixen la ciutat, haver de esperar quatre dies a veure la foto "seria un pal".
La darrera característica és que pots arribar a emmagatzemar moltes fotografies enregistrades la mateixa càmera. Aquestes grans avantatges, processades en el cervell dels joves reporters que envaeixen la ciutat resulten nefastes: han arribat a la conclusió que una càmera no val gaires diners, i que disparar no costa una merda, per tant, una foto és res. Potser precisament per això en fan a mils.
Ara resulta que tots portàvem un gran fotògraf a dins i no ens n'havíem adonat. Els nous Català-Roca es fotografien els peus o el seu gat en diverses posicions mentre jeuen al sofà. També s'emporten l'aparell al vespre i es fan fotos amb els amics fent el jilipolles i que conserven a la tarja de memòria fins que un dia s'he la deixen a algun lloc.
Tu mateix surts a dues-mil quatre-centes vint-i-vuit fotografies. A moltes d'aquestes instantànies surts mogut, desenfocat o tallat, i a la a gran majoria, creu-me, surts amb cara de lerdu. La possibilitat de que una d'aquestes estigui en paper a la paret d'algun dels teus amics és tan poc probable com interessant.
Un dia però, t'hen van fer una. Va ser la foto perfecta per la forma com t'incidia la llum i l'expressió sugerent de la teva cara, potser la millor fotografia que t'han fet mai. Tu no recordes quan te la van fer. No la veuràs mai ni de casualitat doncs ni tan sols l'autor sap si la té, si la va borrar, o si la va arribar a fer mai. Així són les coses.
(Per cert, acompanyo el post amb una una fotografia presa per l'Oriol Alamany, un home capaç de anar a acampar a l'altre banda món només per fer-ne una de sola.)
