Jo crec que somiem que fem aquelles coses que precisament no
fem. Jo sempre somiava que conduïa, fos una moto, un cotxe o helicòpter. Jo no
condueixo. No. Quaranta anys i sense carnet de conduir..que passa!? No
me’n sento orgullós. Suposo que és d’aquelles coses que t’obsessionen però
després ho aconsegueixes i mai més i penses, com la varicel·la, la selectivitat
o la mili d’abans. Moltes en voldreu treure importància, però no podem obviar
la qüestió quan les quatre rodes es fan presents en les primeres converses
entre homes, en les referències a localitzacions, en tants i tants anuncis i
films. També he vist la classe de persones que podeu arribar a conduir i
absolutament res em justifica que una persona eixerida i de seny com jo no ho
pugui acabar fent. Per altra banda, he conegut grans persones que mai han conduit.
Com elles, si no tinc llicència per conduir, és perquè mai m’havia fet falta.
El meu radi de mobilitat no sobrepassa l’àrea metropolitana de Barcelona i
aquí els transports públics fan bon servei. No cal justificar res,
l'única veritat és haver triat tenir-lo i no n’he sigut capaç. Bé, de fet i per
mirar-ho bé, sí que en sé de conduir. Estarem d’acord que el difícil no és
conduir sinó circular. L’únic que em falta és l’aprovat de l’examen pràctic.
Convèncer de què ho puc fer.
Fins aleshores em cometia faltes eliminatòries que precipitaven el final de l’examen. Em bloquejava. Vaig plorar i es va convertir en una de les meves ferides, petits traumes que et fan mal per dins. En aquell darrer examen gaudia de l'avantatge de l’examinador. Era un home bo, ja se’l veia, per la seva forma de vestir de geòleg o excursionista, pel seu maletí, la forma de caminar i el seu tarannà. Un tipus tranquil, diuen que en alguns moments de la prova mig s’adormia i tot. Ho tenia tot a favor per aprovar. Aquella vegada almenys vaig acabar la mitja hora i vaig acabar un xic millor que l'última, fins i tot el profe de l’autoescola estava satisfet.
“Petites coses” Em va apuntar l’examinador “Et desenvolupes bé però et manca una mica d’atenció. I ja esta. Va.”
M’havia suspès de nou.
Aquell home m’havia negat la felicitat per enèsima vegada. Probablement no el veuria més però i en lloc d'engegar-lo me’l vaig escoltar i encara li dedico quatre frases al meu blog. Si és que sóc bona persona, hóstia!
Ha calgut caure molt avall per arribar aquest punt i donar tot el sentit a les sàvies paraules del mestre Cheng Man-ch’ing. Invertir en pèrdues, vet aquí el secret. Aprendre de la derrota tantes vegades faci falta, puix que el fracàs és sempre el millor aprenentatge.
Fins aleshores em cometia faltes eliminatòries que precipitaven el final de l’examen. Em bloquejava. Vaig plorar i es va convertir en una de les meves ferides, petits traumes que et fan mal per dins. En aquell darrer examen gaudia de l'avantatge de l’examinador. Era un home bo, ja se’l veia, per la seva forma de vestir de geòleg o excursionista, pel seu maletí, la forma de caminar i el seu tarannà. Un tipus tranquil, diuen que en alguns moments de la prova mig s’adormia i tot. Ho tenia tot a favor per aprovar. Aquella vegada almenys vaig acabar la mitja hora i vaig acabar un xic millor que l'última, fins i tot el profe de l’autoescola estava satisfet.
“Petites coses” Em va apuntar l’examinador “Et desenvolupes bé però et manca una mica d’atenció. I ja esta. Va.”
M’havia suspès de nou.
Aquell home m’havia negat la felicitat per enèsima vegada. Probablement no el veuria més però i en lloc d'engegar-lo me’l vaig escoltar i encara li dedico quatre frases al meu blog. Si és que sóc bona persona, hóstia!
Ha calgut caure molt avall per arribar aquest punt i donar tot el sentit a les sàvies paraules del mestre Cheng Man-ch’ing. Invertir en pèrdues, vet aquí el secret. Aprendre de la derrota tantes vegades faci falta, puix que el fracàs és sempre el millor aprenentatge.
