Un dia vaig buscar dins el
meu bolso la tarja que em va donar el pijo de
la Lambretta. Feia setmanes que no responia al telèfon de casa seva. Vaig
anar a visitar-lo perquè m’aclarís les característiques d’aquell encàrrec
i la identitat d’aquells clients. L’adreça era la d’una agència de
publicitat d’avinguda Tibidabo, al peu de tramvia. Un edifici bufó. Vaig
haver de donar varies explicacions a una noia que feia de
recepcionista, i em va fer esperar una estona en una cadira de vellut vermell en
una saleta amb fotografies de models estupendes d’ulls pintats i algun cartell emmarcat.
Aquí si que cal silenci sepulcral, com que no passa el
temps. Al sostre hi havia unes superfícies traslluïdes suspeses i que no es
veia com s’aguantaven. Semblaven generar claror però s’intuïa
que darrere hi havia el focus de llum. Transmetia netedat. Era
decoració moderna vaig pensar. Vaig fullejar unes revistes, sobre un moble
blanc i arrodonit. Arreu jo sempre acabava fullejant revistes. Em vaig aturar
en un anunci en una revista de moda en anglès. Era d’una marca de roba
esportiva, from Texas, posava, i hi sortien persones amb una mena de
granotes com les de l’Andromed, amb franges de colors per les mànigues.
En aquell moment va sortir un home d’uns seixanta anys amb barba canosa, amb roba cara però tot desmanegat. Fumava. –Tu no preguntas por mi... vienes por mi hijo verdad?- va dir. Jo vaig assentir- Era por un tema de trabajo en Pueblo Nuevo-. - Mecaguendios Pueblo nuevo dice, que sabes de esos? - Sabes algo de la moto? – jo no entenia la pregunta i ell va deixar de mirar-me.- Que se citó allí con no se quién y le han robado la Lambretta...coño...Lo he mandado a Ibiza para que se airee. Lo he hechado del estudio si, no hay quien lo aguante-. Aleshores no se si tot allò m’ho deia a mi o a la noia, no mirava a cap de les dues. Davant la meva permanent expressió d’ignorància l'home es va intentar oblidar del tema i de mi.- Deja tu telefono a Magda y el ya te llamarà-. Vaig sortir d’alli amb cara de desconcert i una mica estafada i un cop més sense haver aclarit res. Veritablement, aquelles persones vivien en un altre món.
En aquell moment va sortir un home d’uns seixanta anys amb barba canosa, amb roba cara però tot desmanegat. Fumava. –Tu no preguntas por mi... vienes por mi hijo verdad?- va dir. Jo vaig assentir- Era por un tema de trabajo en Pueblo Nuevo-. - Mecaguendios Pueblo nuevo dice, que sabes de esos? - Sabes algo de la moto? – jo no entenia la pregunta i ell va deixar de mirar-me.- Que se citó allí con no se quién y le han robado la Lambretta...coño...Lo he mandado a Ibiza para que se airee. Lo he hechado del estudio si, no hay quien lo aguante-. Aleshores no se si tot allò m’ho deia a mi o a la noia, no mirava a cap de les dues. Davant la meva permanent expressió d’ignorància l'home es va intentar oblidar del tema i de mi.- Deja tu telefono a Magda y el ya te llamarà-. Vaig sortir d’alli amb cara de desconcert i una mica estafada i un cop més sense haver aclarit res. Veritablement, aquelles persones vivien en un altre món.
