Durant el renaixement italià, la representació de la figura
humana havia arribat a nivells acceptables. Leonardo havia dictat la
situació exacta de cada múscul i els cànons de proporció que els relacionaven.
Es van arribar a representar figures gairebé perfectes en el que és físic, tot
i que es basaven en la idealització. Eren cossos de mirada tan serena i
il·luminada que gairebé semblava morta. Cossos correctes però sense ànima,
estàtics i inexpressius, amb la simple funció de mostrar-se. Darrere aquella
aparent calma, les figures tenien la por de no ser reconegudes com a belles.
A mitjans del segle XV, els dibuixos i escultures de Michelangelo Buonarroti recorrien Florència sembrant la polèmica per on anaven. Els seus cossos nus trencaven amb tot el vist fins aleshores. Eren bells, sense dubte, però tenien una cosa que espantava i escandalitzava als Papes. Allò era la viva representació de la persona terrenal. Els personatges tenien una predisposició a l’acció, feien coses, tenien consciència de si mateixos i això superava l’observador. Existia una força interior dins el cos vigorós i la postura que prenien, en la tensió de cadascun dels seus músculs, en el front tens i els ulls atents del que està viu. A aquesta força interior se l’anomenà Terribilità.
A mitjans del segle XV, els dibuixos i escultures de Michelangelo Buonarroti recorrien Florència sembrant la polèmica per on anaven. Els seus cossos nus trencaven amb tot el vist fins aleshores. Eren bells, sense dubte, però tenien una cosa que espantava i escandalitzava als Papes. Allò era la viva representació de la persona terrenal. Els personatges tenien una predisposició a l’acció, feien coses, tenien consciència de si mateixos i això superava l’observador. Existia una força interior dins el cos vigorós i la postura que prenien, en la tensió de cadascun dels seus músculs, en el front tens i els ulls atents del que està viu. A aquesta força interior se l’anomenà Terribilità.
