L'amic Julià és el gran secundari, ja sabeu, una persona afí que t'ajuda. És el fill petit de la tia Elena, una senyora que netejava cases i es va fer amiga de la mare. Tenien un bar al carrer Granada. El Julià era una mica més gran que jo, i de petits, havia vingut a jugar a casa. Aleshores pensava que devia fer una vida més aviat avorrida perquè no tenia gaires joguines i aprofitava la roba del seu germà gran. La seva era una família humil, però en canvi s'estimaven molt.
Al tornar a Barcelona ens vam retrobar amb la seva mare. Ens havia explicat que s'havia convertit en tot un homenet molt aplicat. Això provocava que la meva me'l poses com exemple de una joventut ben aprofitada. Deia que era ordenat i treballador, i des dels setze ajudava als pares a pagar les coses del bar. La meva percepció del Julià canviava poc a poc.
El vaig reconèixer un dia aturat en un quiosc del passeig de Sant Joan. Era ell. Portava barba i seguia vestint aquelles camises passades de moda. No li vaig dir res. Anys més tard, a la sortida d'un concert al carrer Plateria em va reconèixer ell a mi. Jo m'havia pres un trip, em sembla, li devia fer un paper estrany i el defugiria.
Després em sentia malament. Tenia una mica de vergonya. M'hagués agradat demostrar que també jo havia madurat però no ho vaig saber fer. Calia reconèixer que aquell pobre nen que no tenia joguines, ara valia molt més que jo.
Aquestes eren les meves reflexions a la parada del autobús el dia que després de pensar-mi molt em vaig decidir anar-lo a veure. Era l'única persona que tenia al barri de l'est. Ell es devia conèixer tot allò i em podria dir com s'arribava a la fàbrica. Potser mi acompanyaria. Després d'anar-hi em sentiria una mica millor.
