Els magistrals títols de
crèdit de Kylie Cooper per la pel·lícula "Seven" varen causar força
impressió pel seu joc de plans macro i música amb una tipografia turmentada. El
dissenyador va crear estil, inspirant moltes d'altres presentacions de pel·lícules
i clips tipogràfics. Durant pocs segons i sota lletres manuscrites que
apareixen, es tatxen i desapareixen, hi ha uns dits que escriuen en papers,
giren fulls mentre retallen, transformen i enganxen un seguit de texts i
imatges escabroses.
No volia començar l'escrit
de l'estiu amb els inquietants crèdits d'una pel·lícula de terror, però crec
sincerament, que il·lustren molt bé el tema d'enguany: Els diaris i quaderns.
A mi, això dels diaris és
que m'apassiona. No em refereixo a la premsa, en refereixo a un concepte molt
ampli que fa referencia a la recopilació metòdica d'informació en una ubicació
concreta i de forma artesanal. Si bé ha de tenir un fil
conductor, "leitmotiv" o punt en comú darrera tota aquesta
informació, el més important en aquest cas és la forma com ve presentada. Un
diari pot incloure informació aparentment inconnexa, però allò que el
converteix en diari és la mateixa compilació en un bloc o llibreta. Aquest
continent té tanta importància com el propi contingut. Tant com els missatges, és
important la forma com s'insereixen en aquest.
La majoria de vegades el
diari va acompanyat del adjectiu "personal", aixi que ara faré un
parèntesi també personal.Al començar el curs escolar
tenia una agenda. Com a gran propòsit, hauria de convertir-se al final del curs
amb una graella farcida de notes i referències horàries de totes les accions i
activitats previstes amb antelació. Dic gran propòsit doncs per a mi, això
sempre va ser una utopia. No se si sóc poc organitzat, massa acomodat, o no
tinc sentit del temps. Em valia tan sols una
anotació immediata a la butxaca del pantaló abans de sortir de casa. Mai
portava l'agenda al damunt, així que les petites anotacions que havia de fer
durant el dia també les feia en el primer paper que em venien a les mans. Al vespre arribava a casa amb telèfons, noms
de coses, frases i adreces al revers de flyers o en tovallons de paper.
Cada cop més la informació
que volia enregistrar era la que havia viscut, enlloc de la que preveia viure,
així que les pagines d'aquells blocs varen anar omplint-se de les coses que
havia fet, llocs on havia estat, persones que havia conegut o alguna frase
curiosa. També hi enganxava algun retall o dibuix, les entrades de cinema, coses
així. Dia a dia, vaig enregistrar dos o tres anys de la meva vida d'aquesta
forma, aconseguint un autèntic arxiu de vivències. Jo volia fer-me un agenda
però em sortien diaris.
Vull obviar les simples
narracions de fets i reflexions, crec que tothom en coneix i molts d'ells ja
han fruit de reconeixement en la literatura universal. Els diaris que m'agraden
de debò són els dels altres, més semblants a un àlbum de fotos familiar.
Vull observar altres formes
d'emmagatzemar els records. Intento fullejar diaris originals de persones que
s'esforcen per convertir una llibreta o llibre blanc amb una petita joia. Hi ha
diaris de bellesa tal que desautoritzen el qualificatiu de diari personal, és
el cas dels de molts artistes o científics, i sempre que en veig fotos a les revistes
les conservo. També és el cas dels interessants quaderns de viatge, on fas un
relat de la ruta acompanyat de petits dibuixets a color, planells, retalls de
fotos...
En el cas dels dibuixant
s'amplia el concepte. Tècnicament diríem que un il·lustrador no té diari, si no
que té un bloc de dibuix o bloc d'apunts. Da Vinci recomanava portar a sobre
sempre paper i aprofitar moment estàtics per practicar el dibuix. És encara
ara, la millor manera d'aprendre. Així doncs, una serie d'apunts ràpids de
persones, dibuixos d'interiors o paisatges amb anotacions, quan es limiten a un
període concret de temps, poden ser també un diari i m'atreviria a dir, un
story-board de les vivències quotidianes.
En referència a això, i
fusionant les dues coses, és il·lustrativa la novel·la gràfica de Craig
Thompson publicada com "Cuaderno de viaje" per Astiberri, on
desplegant tots els recursos del còmic, explica una estada que va fer sol al
Marroc. A través de vius i frescos dibuixos en blanc i negre, retracta les
persones, llocs, i a ell mateix experimentant sensacions. Entre altres aspectes
íntims, explica en alguna pàgina que es passa la nit passant en net els
dibuixos del dia. "Em fa mal el canell" diu. Portar la idea al
extrem, dibuixant com qui grava al cervell, és una experiència que
requereix d'independència i una dedicació entre mística i heroica. Senzilles
proeses que ens poden fer reflexionar en aquest temps on tothom enregistra les
vacances amb centenars de fotografies i vídeos digitals. Els iphone són a les
agendes el mateix que els blogs als diaris personals. No és ben bé el mateix.
