Els Referents

18. Enganxines.

A l'escola ens van posar un gomets als dits. Petits tels de color que s'et enganxen a la pell, així que ho has de passar a qualsevol altra superfície, no es tractava de quedarte'l tot el dia. Bé, hi havia la calcomania que te la transferies a la pell dels braços com una mena de tatoo. Una capa de adhesiu invisible separava aquells colors de la resta d'objectes. S'enganxaven sobre qualsevol base no porosa, però després no es podien tornar a arrancar. "Pegatines" i adhesiuets varen adherir-se a les nostres vides. Jo vaig veure els primers rectangles blancs fets amb serigrafia enganxats sobre la carcassa d'un dos cavalls. Hi havia el logo de llibertat d'expressió, molt expressiu valgui la redundància, i els d'alguns partits polítics. Més endavant adhesius a varis color de l'escut del Barça al cul d'un cent-vint-i-quatre, la C de Catalunya, campanyes per la llengua, coses així. La cola utilitzada abans feia olor. Recordo els de marques estrangeres que tenia el meu pare, molt grafics, brillants i a tot color, a vegades amb un rivet metal·litzat. També recordo els adhesius de publicitat que regalaven a les benzineres i els tallers de cotxes. Estaven invertits en efecte mirall, de manera que els podies enganxar per dins el vidre. Sortien motos i coses així. Després i havia uns de molt petits que regalaven amb les bosses de patates i ganxitos. Eren de series d’animació, de la NASA o de modes tontes dels vuitanta. Estaven troquelats i tenien volum. Alguns portaven una capa de tinta fluorescents i rasposa. Després hi havia les que regalaven les revistes com el “super Pop” o els “Tele indiscreta” que varen aparèixer entre els collages de fotos de revistes que cobrien les carpetes escolars dels pre-adolescents. En aquests sortien cantants juvenils o els protagonistes de series de televisió. Força horteres. Amb la moda de les multinacionals, anaven buscats els de logos de les marques esportives que devien regalar a les botigues de bambes i xandalls. Molts acabaven enganxats en algun moble de casa o en alguna finestra, cosa que no agradava als pares. En unes jornades que les esquerres organitzaven a  Montjuïc, vaig començar a descobrir els adhesius reivindicatius i socials, que venien a voluntat per subvencionar la lluita. Contenien alguna frase, bandera o dibuix. D'aquest gènere en portàvem d'euskalherria de molt ben editades, amb fotografies i missatges contundents.